Què és un diagnòstic psiquiàtric?

Quan algú pateix alguna malaltia o trastorn, el primer pas per iniciar un tractament és realitzar un bon diagnòstic. El diagnòstic consisteix a identificar l’origen del problema, per a això es comença pel més superficial que es pot observar, els símptomes i, a partir d’ells, es busquen possibles afeccions conegudes que puguin encaixar amb aquests símptomes, a més a més, es fan proves diagnòstiques que confirmin o rebutgin les suposicions.
 Això no és una tasca fàcil, ja que un conjunt de símptomes, rarament determinen de manera inconfusible una malaltia determinada. Recordem sèries com la House que tot i ser fictícia, ens pot servir d’exemple. Segurament tots coneixem algun cas real en què s’ha estat buscant durant molt de temps –de manera infructuosa– la causa d’un trastorn fins que s’hi ha pogut trobar, malgrat conèixer tots els símptomes.

Algunes malalties són més senzilles de diagnosticar perquè hi ha proves que les determinen amb precisió: fractures òssies, dèficit d’alguna vitamina, infeccions víriques o bacterianes, òrgans que no funcionen bé, fins i tot, molts tipus de càncer. Tot i això, és possible que calgui fer molts intents abans de realitzar la prova que ens indica, efectivament, de quina malaltia concreta es tracta. Pensem en una infecció vírica, podem estar segurs que és una infecció, però de quin virus es tracta? Saber això, és imprescindible per poder aplicar un tractament, ja que no a tots els virus els afecten els mateixos fàrmacs. Un diagnòstic equivocat pot portar a un tractament inútil o fins i tot, perjudicial.

Al camp de la psiquiatria, la medicina de la ment, el panorama és encara més difícil. Per començar, ni tan sols sabem com es forma la ment a partir de l’activitat de les neurones del nostre cervell. El cervell està molt protegit dins del crani, és molt complicat accedir-hi, tenint en compte a més, que tampoc tindríem gaire clar què, on i com buscar. D’altre banda, podem obtenir algunes dades sobre l’activitat cerebral amb eines com els electroencefalogrames, els TAC, o les ressonàncies, però es tracta només d’imatges de baixa resolució que, com a molt, permeten identificar algunes lesions cerebrals o tumors, cosa que pertany més a l’àmbit de la neurologia o l’oncologia que de la psiquiatria, així doncs, aquestes proves poc ens poden aportar per entendre el funcionament de la nostra ment.

Tampoc no hi ha anàlisis de sang o d’orina que puguin dir al metge si tens alt o baix aquest o aquest altre indicador i les radiografies, no poden aportar res. Els facultatius estan pràcticament cecs pel que fa al que passa dins del teu cervell i que t’està causant els problemes que pateixes. Tot allò que tenen és el que el pacient i els seus familiars ja coneixen també, els símptomes.

Els símptomes de les malalties psiquiàtriques formen un conjunt no gaire gran: deliris, pensament o discurs desorganitzat, moviment molt desorganitzat o catatonia, al·lucinacions, obsessions i temors, eufòria, desmotivació, desinterès per la vida, tristesa excessiva, evitació d’interaccions socials, insomni, addiccions i no gaires més. Aquests símptomes es poden presentar en diferents graus de severitat i amb diferent durada i periodicitat en el temps, com poden ser al·lucinacions lleus durant una setmana, o bé greus durant un mes, entre altres.
 Amb aquests elements, es construeixen, de manera una mica artificial, una sèrie de categories que comprenen una sèrie de possibles símptomes juntament amb el grau de severitat i la durada en el temps, i aquestes categories donen nom al qual anomenem un diagnòstic psiquiàtric. Per exemple, l’esquizofrènia es caracteritza de la manera següent en el manual diagnòstic estàndard DSM-V (en forma molt resumida al meu parer): “Deliris i/o al·lucinacions i/o discurs desorganitzat durant almenys un mes; comportament molt desorganitzat o catatònic i/o símptomes negatius (expressió emocional disminuïda o abúlia) durant almenys un mes. S’han de presentar dos o més d’aquests símptomes i almenys un ha de pertànyer al primer grup. La gravetat ha de ser tal que impedeixi el funcionament normal de la persona en la seva vida diària (treball, relacions, etc.). Els signes del trastorn han de persistir un mínim de sis mesos. Cal abans descartar altres possibles malalties amb simptomatologia semblant, i l’ús de drogues o medicaments que causin aquests símptomes”