Per un feminisme de les mares

Històricament, maternitat i feminisme han mantingut una relació diguem que complicada ja que, des de sempre, la maternitat ha estat un tema que generava incomoditat al feminisme.

Per Vinyet Duran  

01 de març de 2021

Comparteix
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

El binomi dona-mare imposat pel patriarcat ha fet que una part significativa del feminisme rebutgés, negués o menystingués la maternitat: frases com que la maternitat és una presó, esclavitza i condemna les dones, encara es poden escoltar actualment en boca d’algunes feministes.

Tanmateix, jo penso que el que fa que la maternitat esdevingui un càrrega pesada és el sistema patriarcal en el qual encara estem immerses. El patriarcat ha convertit la maternitat en una llosa pesada, perquè ha construït un ideal de figura de mare únic i homogeni, fruit de determinats valors culturals i simbòlics, en el que tots els possibles anhels de la dona es restringeixen en tenir fills/es. I aquest imaginari social matern s’ha anat reproduint durant anys i segles.

I al capital? Doncs tampoc li ha anat malament… oi? La reclusió de les mares a la llar ha permès sostenir l’economia capitalista ja que, en general, són les dones les que cuiden petits i grans, esdevenen mà d’obra barata o, fins i tot, gratuïta. El treball de cures, invisibilitzat, és, doncs, el que sosté el mercat de treball.

Els primers moviments feministes occidentals van plantejar l’alliberament de la dona a través de l’accés a l’àmbit públic i de la consecució de drets que, fins al moment, només tenien els homes. Des d’aquesta perspectiva dicotòmica sortir a l’esfera pública implicava l’abandonament de l’esfera privada. No obstant això, encara que algunes dones de classe social més alta van poder sortir de les llars (moltes a través de la contractació d’altres dones) o triar no tenir descendència, la resta de dones mantenien una doble jornada, a la llar i a la feina al mercat laboral, on la primera no era remunerada i estava completament invisibilitzada.

Segurament, quan algunes feministes van argumentar per primera vegada que “allò que és personal és polític” era, potser, el moment idoni per treure les llars i les maternitats al carrer, però va ser el mercat laboral el que es va introduir dins de les llars.
Des de llavors ha plogut molt, però aquesta mirada dualista encara continua molt present.

Així doncs, des del feminisme més hegemònic, la maternitat ha estat sempre un hàndicap important per a l’alliberament de la dona, ja que repercuteix negativament en l’accés al sistema capitalista en igualtat de condicions que els homes. Per aquest motiu, les úniques propostes feministes que feien referència a la maternitat van ser la negació de la mateixa: IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs), contracepció, externalització de les cures de les criatures, etc. Per descomptat, moltes lluites d’aquell feminisme van aconseguir ampliar els nostres drets i la llibertat d’elecció, però un cop la dona triava la maternitat, el feminisme no li donava cap resposta. Així doncs, l’estratègia patriarcal de maternitats submises va donar pas a l’estratègia capitalista de treballadores (i treballadors) lliures de càrregues familiars, dedicades, en exclusiva, a la creació de capital. Ens trobem davant d’un feminisme antimaternal, que col·labora amb el patriarcat en la invisibilització de les mares. Aquest feminisme s’insereix a les institucions públiques i ofereix, com a resposta, lleis disfressades d’igualitarisme, que neguen les diferències, com la que implementa els permisos iguals i intransferibles.

“Des de l’1 de gener de 2021, els permisos de paternitat s’equiparen plenament als de maternitat. A partir d’ara són de 16 setmanes, remunerats al 100% i intransferibles.”

Associacions com PETRA Maternitats Feministes porten anys lluitant per la visibilització de la maternitat des d’una perspectiva feminista i per dotar la criança de drets i recursos. En aquest temps s’han desenvolupat un seguit d’accions i de propostes polítiques per aconseguir aquest objectiu. La primera proposta, i la que dona nom a la plataforma, és l’ampliació dels permisos parentals i la seva transferibilitat, com a oposició a l’actual llei que regula els permisos iguals i intransferibles, en primer lloc, perquè no són una demanda de les mares ni respecten les necessitats de les criatures.

Augmentar el permís de paternitat no és negatiu, el problema és que es manté un esquema de permisos que, per la seva curta durada, supedita la maternitat i la criança a l’ocupació, posant per davant la productivitat a les cures. Igual de legítim és voler tornar a l’empresa poc després de parir que voler tenir cura del teu nadó i prendre’t el teu temps per recuperar-te però, al final, només poden fer-ho les mares que s’ho poden permetre, que tenen el privilegi de triar. Cuidar els infants acaba sent, doncs, un privilegi només a l’abast de qui econòmicament ho pot costejar.

Aquesta llei que estableix permisos iguals i intransferibles; a més, estigmatitza la maternitat, en el sentit que considera la criança com un fre al desenvolupament professional i menysprea, un cop més, la seva importància social, política i econòmica.

Per què no sembla justa la mesura?

Durant els primers sis mesos de 2020, el 51% dels permisos tramitats per naixement i cura de menor a la Seguretat Social, corresponien al segon progenitor (habitualment el pare). Significa això que els homes han decidit de cop bolcar-se a les tasques de cures i que el patriarcat ha perdut legitimitat? Lamentablement, no. Només cal fixar-se en algunes dades més per adonar-se de la trampa: durant el mateix període de temps, el 87,94% de les excedències per tenir cura de menors i familiars les van demanar dones. Durant el 2019, també les dones van demanar el 91,3% de les reduccions de jornada.

No és cert, doncs, que, com diu la Ministra d’Igualtat, Irene Montero, aquesta llei sigui un “avenç històric i pioner indispensable per tancar la bretxa de gènere en les cures”. La pròpia Plataforma per a uns Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA), admetia que els pares només s’agafen el permís si és “intransferible, pagat al 100% i no hi ha cap trampa que els ho impedeixi”. En altres paraules, es tracta d’obligar-los a cuidar mitjançant la legislació.

“Per què políticament no s’aposta per crear un nou paradigma que col·loqui les cures al centre? Per què ens continuem doblegant al pensament productivista del capital?

Es continua donant a entendre que l’important no és criar, sinó competir, ascendir en el mercat de treball o sobreviure en la precarietat.

Les mares portem des de 1989 amb un permís congelat en 16 setmanes i la seva ampliació és una demanda històrica de diversos col·lectius socials i de professionals d’aquest àmbit. No obstant això, hem pogut comprovar que en aquest país, quan hi ha recursos es destinen a l’augment dels permisos paterns, sense que ni tan sols hi hagi hagut mai una demanda social al respecte. Una llei que afecta les mares hauria de comptar amb les mares per al seu desenvolupament. Una mesura que es consideri feminista no ha d’atorgar més drets als homes (amb bons llocs de treball) i obviar els processos sexuals de les dones que passen per un embaràs, part, postpart, lactància materna i puerperi.

Aquest suposat igualistarisme ens discrimina perquè pretén adaptar els nostres processos a un mercat laboral capitalista i patriarcal on les mares no hi tenim cabuda. Aquests permisos tampoc tenen en compte les necessitats de les i els nadons, ni la diada mare- nadó o la protecció de la lactància materna d’aquelles mares que volen donar el pit.

Llavors, en quins arguments es basen per defensar aquesta llei?

Segons diuen, un dels seus objectius d’aquesta llei és fomentar la corresponsabilitat dels pares. Com a feminista veig urgent una educació corresponsable perquè els homes tinguin cura de la vida en igualtat. No obstant això, pagar-los perquè aprenguin corresponsabilitat utilitzant un nadó no considero que sigui la millor opció. Els pares que ja són corresponsables ho seguiran sent, amb i sense permís. En canvi, els pares no corresponsables podran no agafar-se el permís (ja que no és obligatori), agafar-lo i no fer-lo servir per cuidar, o tenir cura només en aquesta etapa remunerada.

També s’hagués pogut optar per la transferibilitat i que cada família pogués utilitzar el temps i els recursos com més li convingués. Però no, s’ha optat per donar més a qui més té.

D’altra banda, s’argumenta que portaran més igualtat en el mercat laboral. Tanmateix, sabem que el mercat laboral té dinàmiques profundament patriarcals que no es corregeixen amb uns permisos de paternitat, i menys amb permisos que segueixen empobrint les mares. No és real que la igualació dels permisos igualarà l’absència al mercat laboral dels dos progenitors perquè, com apuntava més amunt, les mares, a més d’estar embarassades, solem agafar excedències o reduccions de jornada a causa del miserable permís de maternitat. Es veu que els homes no tenen cura gratis, només cuiden quan se’ls obliga i se’ls paga el 100%. Per tant, les dones, a més d’absentar-nos més de l’ocupació, ens fem més pobres per no disposar de recursos remunerats per a aquest temps.
Com sempre, ho paguen les de més avall i es deixa enrere un munt de gent: dones que voldrien cuidar i no poden permetre’s excedències no remunerades que els permetin allargar el temps de cures; famílies monoparentals, amb dret només als dies de permís d’un dels dos progenitors, etc.

Les propostes de la plataforma PETRA són mesures universals, que inclouen mares amb ocupacions precàries, aturades, mares autònomes i a una àmplia diversitat familiar. Per protegir la criança de zero a tres anys es va demanar la remuneració de reduccions de jornada i excedències. I, a més, la transformació del sistema educatiu perquè s’adapti a les necessitats de les criatures; així com una revisió no adultocèntrica de tots els espais públics, dels horaris i temps socials, perquè la infància tingui cabuda i sigui part activa d’aquesta societat.

Vull acabar remarcant la idea que apuntava a l’inici: a les dones no ens penalitza la maternitat, ens penalitza el mercat de treball. És urgent la transformació d’aquest mercat laboral perquè s’adapti a la vida, i no a l’inrevés. No és possible un feminisme sense les mares. A l’actual sistema capitalista patriarcal la maternitat no té cabuda i el feminisme ha de lluitar per a que això canviï!

*Pots conèixer més sobre PETRA i la seva lluita visitant: plataformapetra.com

Subscriu-te a la revista

Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.

Comparteix
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp