Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) 2023, publicada el febrer de 2025, i l’InformeCAT 2024 de Plataforma per la Llengua, són un crit d’alerta sobre la situació del català i posen de manifest la insuficiència del Pacte Nacional per la Llengua: Un Marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana arran de la iniciativa del Parlament de Catalunya de 30 de setembre de 2021. Aquestes dades no només mostren una davallada en l’ús social de la llengua, sinó que també ofereixen una oportunitat perquè la societat catalana s’impliqui decididament en la seva restitució.
Dades clau de l’estat actual del català
L’anàlisi de les diferents dades publicades i conegudes sobre l’estat i l’ús social del català han anat posant en relleu de forma inequívoca que estem davant d’un progressiu descens que cal atendre, conèixer, analitzar i tenir en compte a l’hora de prendre decisions per revertir aquesta situació.
D’entrada cal tenir en compte que només un terç dels i les catalanes tenen el català com a llengua habitual, quatre punts per sota que fa cinc anys i catorze punts de diferència a fa vint anys. És cert que també cau dos punts el castellà, mentre augmenta el nombre de catalans i catalanes que manifesten ser bilingües. Però, per altra banda, creix el nombre de parlants totals i el nombre de persones que el coneixen. En tot cas, cal tenir en compte que aquest creixement de parlants és inferior al creixement poblacional.
Pel que fa als joves, només un de cada quatre utilitza habitualment el català, i les dades cauen fins al 12% si parlem d’ús exclusiu del català. Creix la combinació de llengües i l’ús especialment del castellà en els espais de socialització i relacionals, mentre que es manté una presència del català en espais com l’institut, la universitat o els centres de treball. Pel que fa a l’administració, es mantenen espais com Salut o Justícia on el català continua tenint una presència minoritària, sense una obligatorietat real ni polítiques efectives de promoció de l’ús del català.
Finalment, pel que fa a la presència del català en els mitjans de comunicació i en l’entorn digital, tot i mantenir espais comunicatius en català, o el creixement de fenòmens en català, per exemple en la música amb grups que arriben a obtenir un consum massiu (The Tyets superant el milió de reproduccions a Spotify), es constata moltes mancances i una presència molt minsa del català en aplicacions, assistents virtuals i IA, així com, en tota mena de plataformes d’edició i distribució de contingut audiovisual.
Les causes del retrocés
Pressió de l’estat i limitacions legals
El català pateix una situació de minorització jurídica, amb un estat espanyol que no ha garantit mai una protecció efectiva. Les sentències judicials han anat desmantellant la immersió lingüística i limitant la presència del català en l’ensenyament i l’administració. Mentrestant, Andorra és l’únic territori on el català gaudeix d’un estatus oficial plenament protegit.
Malgrat el seu reconeixement oficial a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, el Govern espanyol ha incomplert sistemàticament les seves obligacions de protecció lingüística. Algunes mostres evidents d’aquests incompliments són:
• Sentències judicials que erosionen la immersió lingüística i imposen quotes de castellà a l’ensenyament.
• Absència de garanties per al català a les institucions estatals, on l’ús del castellà és obligatori en moltes instàncies administratives i jurídiques.
• Dèficit de reconeixement internacional: Espanya no ha fet passos reals per aconseguir l’oficialitat del català a la UE malgrat les promeses polítiques.
• Marginalització del català en l’audiovisual i el sector digital: L’Estat no ha legislat per garantir la presència del català en plataformes de streaming i tecnologies emergents.
L’ús social, digital i laboral
Els nous hàbits de consum han portat a una major presència del castellà i l’anglès en l’entreteniment digital. Plataformes com Netflix, YouTube o TikTok ofereixen continguts en català de manera molt reduïda. Això ha afectat especialment les generacions joves, que cada cop adopten més l’ús d’altres llengües. Es constata també unes mancances evidents en la creació de contingut audiovisual en català que pugui tenir el seu espai en aquest món digital modern i canviant.
El català no és un requisit efectiu en molts sectors de l’administració i serveis públics. Un de cada tres catalanoparlants ha tingut dificultats per expressar-se en català en establiments comercials, i el percentatge de professionals de la salut sense competència en català és alarmant.
La immersió lingüística i l’educació
En l’ull de l’huracà i de la polèmica hi trobem de forma recurrent el qüestionament del sistema educatiu a Catalunya. Per una banda, aquells que l’han posat en el centre de la seva diana, des de posicions centralistes i nacionalistes espanyoles, vinculant-la i responsabilitzant-la del creixement de posicions sobiranistes i independentistes a Catalunya, menystenint i perseguint sistemàticament la feina fonamental que desenvolupa tota la comunitat educativa. Per altra banda, carregant-li en excés la responsabilitat no només de garantir l’aprenentatge del català i sinó el seu ús social i comunitari, obviant les limitacions amb què es troba el sistema educatiu per assumir una tasca tan feixuga, per no dir impossible en solitari.
Amb tot, és evident que l’ensenyament en català és un dels pilars fonamentals per a la supervivència de la llengua, però en els darrers anys ha estat greument afectat per polítiques restrictives i la manca de voluntat política per garantir-ne l’aplicació efectiva.
El Pla de Xoc per l’Educació en Català, presentat per diversos agents educatius i impulsat per la CUP, posa de manifest les debilitats del sistema actual destacant que només el 46,8% del professorat d’ESO s’adreça sempre en català als alumnes, que només el 21,4% de les converses entre alumnes es fan en català, així com que la immersió lingüística no s’està aplicant plenament, i en moltes escoles i instituts s’ha convertit en una ficció. Aquest pla planteja un conjunt de mesures destinades a tractar de revertir aquesta situació com: no acatar la sentència del 25% del català, recuperar les 3 hores de llengua catalana, formació i recursos específics o la implementació d’una nova prova de català a 4t d’ESO, així com la fiscalització efectiva del model d’immersió lingüística. Els impulsors d’aquest pla creuen que aquestes mesures poden contribuir a garantir que la immersió lingüística sigui una realitat i no una ficció, assegurant que el català continuï sent la llengua vehicular de l’ensenyament i un element de cohesió social. Però també cal dir que la situació del català va molt enllà de les escoles i de l’educació i posar més pressió als docents i centres educatius amb una nova prova sense dotar-los del finançament i recursos necessaris per afrontar aquest repte, aquestes mesures seran estèrils i només agreujaran la situació i el sentiment d’impotència i confusió de tota la comunitat. Per la seva banda, el govern ha anunciat l’aprovació d’un pla per augmentar en trenta mil el nombre de places per aprendre català arreu del país, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística i la col·laboració amb entitats, institucions i empreses.
Comparativa amb altres llengües minoritzades
Una bona eina per tenir més elements de comprensió de l’estat actual de català és la comparativa amb la situació d’altres llengües minoritzades. És evident que cada una d’elles té un context que presenta importants diferències, una relació o situació quant als estats en els quals s’inscriuen i una diversitat de polítiques de difusió, aprenentatge, etc. Però alhora és evident que també ens pot donar pistes de quines polítiques funcionen millor o són més efectives, i també de quines no, com de quins són els perills i amenaces que afronten cada una d’elles per la seva mateixa supervivència.
A grans trets també podem veure que el català no és de les llengües que estigui en la pitjor situació quant a l’ús social i a la necessitat tant de polítiques com d’infraestructures d’aprenentatge i difusió. Tot i això, també podem veure que el model basc ha demostrat ser més efectiu en la revitalització lingüística gràcies a polítiques estructurals de protecció, mentre que el gaèlic escocès i l’irlandès evidencien que l’educació obligatòria no és suficient sense un ús social real. Pel que fa al flamenc a Bèlgica i el francès al Quebec observem una forta presència al carrer tot i, en el cas del flamenc, no tenir una protecció en l’àmbit federal. Igual que passa amb el cas de Suïssa, cal tenir en compte que en aquests darrers casos es tracta de llengües, que tot i ser minoritzades en un context concret, disposen d’estructures estatals molt fortes que garanteixen la seva supervivència i presència en tots els àmbits.
Propostes per revertir la situació
• Reforçar l’educació: Blindar el model d’immersió i garantir que el català sigui la llengua vehicular real de l’ensenyament.
• Presència en el món laboral i serveis: Exigir el català en l’atenció al públic i establir requisits lingüístics i incentius en sectors estratègics com la sanitat i la justícia.
• Regulació del mercat digital: Pressionar perquè Google, Apple i Microsoft incorporin el català en IA i assistents de veu.
• Augment del finançament en mitjans i cultura: Incentivar continguts audiovisuals en català i protegir la presència de la llengua a TV3 i plataformes digitals.
• Reconèixer el català a Europa: Apostar per la seva oficialitat a la UE i exigir garanties legals en l’àmbit estatal.
Associacions en defensa de la llengua
Catalunya
• Plataforma per la Llengua: Defensa els drets lingüístics i impulsa campanyes per garantir la presència del català en tots els àmbits.
• Òmnium Cultural: Treballa per la promoció del català a través d’iniciatives culturals i educatives.
• Som Escola: Agrupa entitats en defensa de l’escola en català i el model d’immersió lingüística.
País Valencià
• Acció Cultural del País Valencià (ACPV): Impulsa l’ús del valencià en l’educació, la cultura i els mitjans de comunicació.
• Escola Valenciana: Xarxa d’entitats per la defensa de l’ensenyament en valencià i la normalització lingüística.
Illes Balears
• Obra Cultural Balear (OCB): Promou el català en l’educació, els mitjans de comunicació i la vida social.
• Enllaçats per la Llengua: Coordinadora de diverses entitats en defensa del català a les Illes.
Franja, Catalunya Nord i l’Alguer
• Associació Arrels (Catalunya Nord): associació cultural creada a Perpinyà l’any 1981 per promoure la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya del Nord.
• Associació per a l’ensenyament del català (APLEC): associació que dona suport a l’ensenyament del català i a l’ensenyament bilingüe a Catalunya Nord.
• La Bressola: associació cultural creada a Perpinyà l’any 1976 per a promoure una xarxa d’escoles associatives que practiquen la immersió lingüística en català a les comarques de la Catalunya del Nord.
• L’Alguer per la Llengua: Defensa el català en aquest territori de Sardenya.
• Associació per la Llengua a la Franja: Treballa per preservar l’ús del català en aquesta zona sota pressió del castellà.
Reflexió: Per què el català és percebut com una amenaça?
Sovint es presenta el català com una llengua conflictiva o una imposició, quan en realitat és una riquesa cultural i lingüística. Aquesta percepció errònia té diverses arrels:
Un model d’Estat centralista i monolingüe: A diferència d’altres estats plurilingües com Suïssa o Bèlgica, Espanya no ha adoptat polítiques que promoguin un model real d’igualtat lingüística.
El mite de la “imposició”: S’ha construït un relat polític segons el qual el català seria una obligació, quan en realitat és una llengua minoritzada que necessita protecció per sobreviure davant el segon idioma més parlat al món, que no és cap altre que l’espanyol, amb un nombre estimat de parlants de 460 milions.
La resistència a la diversitat lingüística: En lloc de veure el català com un enriquiment, molts sectors polítics i mediàtics l’han presentat com un element que separa, en lloc d’un element de cohesió.
Un factor clau ha estat la utilització de l’anticatalanisme i, per tant, la persecució també del català com a eina amb un marcat caràcter electoralista. L’anticatalanisme no és només un fenomen espontani, sinó que ha estat una estratègia política sistemàtica a l’Estat espanyol. Aquest sentiment ha estat fomentat i aprofitat per partits polítics de dretes i d’esquerres per guanyar vots en determinats territoris, especialment en zones de parla castellana i generar un sentiment d’oposició cap a les demandes de Catalunya. Un exemple clar d’això és el lerrouxisme, una ideologia sorgida a principis del segle XX que ja presentava el catalanisme com una amenaça a la unitat d’Espanya i promovia un discurs populista i anticatalà, especialment entre la classe treballadora castellanoparlant de Barcelona.
En l’actualitat, aquesta estratègia ha estat renovada i amplificada per partits com Ciutadans (Cs), que va convertir l’anticatalanisme en el seu principal eix polític. Ciutadans va aprofitar el conflicte territorial per legitimar la persecució de la immersió lingüística i promoure el castellà com a llengua única de cohesió social. Aquesta estratègia li va permetre obtenir grans resultats electorals a Catalunya, però també va influir profundament en altres partits com el PSC, que durant anys havia defensat la immersió lingüística com a eina de cohesió social, però que actualment aposta clarament pel bilingüisme, cedint així a la pressió de l’unionisme.
El cas de Ciutadans és especialment rellevant perquè la seva fulgurant irrupció, gràcies a una operació per part de l’estat espanyol de promoció, finançament i difusió, va accelerar el debat lingüístic en termes de confrontació, polaritzant la societat catalana i creant un marc discursiu en què parlar de drets lingüístics per al català es considerava un atac als castellanoparlants. Aquest fenomen ha estat aprofitat per altres formacions polítiques de dreta i extrema dreta com el PP i Vox, que han adoptat un discurs cada vegada més agressiu contra el català i la seva presència en l’educació i l’administració.
Aquest context ha convertit la llengua en un objectiu polític i electoral, en comptes de ser considerada un patrimoni cultural i lingüístic compartit. En un Estat democràtic, totes les llengües oficials haurien de tenir una protecció igualitària, però la realitat política espanyola demostra que el català no és vist com un actiu cultural, sinó com una amenaça a l’statu quo del nacionalisme espanyol. Això es tradueix en diferents formes de repressió lingüística i política:
• Instrumentalització mediàtica: L’ús del català i les polítiques de protecció lingüística són constantment atacats en mitjans de comunicació d’àmbit estatal, presentant-los com un element de confrontació.
• Criminalització de les polítiques lingüístiques: Qualsevol mesura per garantir els drets dels catalanoparlants és vista com un atac al castellà.
• Discursos electoralistes contra el català: Partits polítics han utilitzat el rebuig a la immersió lingüística i la defensa del castellà com a estratègia per guanyar vots a altres territoris de l’Estat.
• Repressió judicial: La persecució de lleis de protecció del català per part del Tribunal Constitucional i el Suprem ha estat una constant.
Saber i parlar diverses llengües hauria de ser positiu i no una font de conflicte. Com més llengües coneixem, més oportunitats tenim de comunicació i comprensió entre cultures. Tanmateix, una llengua minoritzada no pot competir en igualtat de condicions sense protecció i promoció activa. La normalització del català no hauria de ser vista com una amenaça, sinó com un acte de justícia cultural i lingüística.
Conclusions
L’anàlisi de les dades més recents confirma que la situació del català s’està deteriorant en molts àmbits, especialment entre els joves i en el sector dels serveis. No obstant això, el model basc i la resistència lingüística en altres territoris demostren que, amb polítiques fermes, es pot revertir aquesta tendència. La defensa del català ha de ser una prioritat social i institucional si es vol garantir el seu futur, perquè defensant la nostra llengua defensem la nostra manera de ser, de resistir i de fer comunitat.
La llengua catalana no és només un vehicle de comunicació; és el fil conductor d’una cultura i una identitat col·lectiva, explica allò que ens defineix com a poble. La seva supervivència dependrà de la capacitat de la societat per defensar-la activament i de la voluntat política per protegir-la davant les amenaces que en comprometen el futur amb polítiques valentes, que assumeixin responsabilitats col·lectives i exigeixin compromisos reals, perquè ens permetin exercir el dret a viure plenament en català.