Escriure sobre la nostra visita a Palestina és mirar 16 anys cap enrere, al setembre del 2008. Escriure sobre Palestina és recordar una terra d’oliveres. És recordar les dones d’Hebron, el teatre de Jenín, el desert de Jericó, la sal del mar mort enganxada al cos, la porta de Qalqilyah, els nens i les nenes d’Akka ballant dabke al so de la música de´n Kher amb el mar Mediterrani com a teló de fons. Un té a cada casa, fumar amb narguil en un terrat amb els minarets als peus i sentir-te acollida en cada camp de refugiats que trepitjàvem. És el Handala i són les claus que encara guarden del que va ser casa seva –per si algun dia hi poden tornar-. És la imponent Cúpula de la Roca, situada al bell mig de l’Esplanada de les mesquites a la ciutat de Jerusalem, potser un dels llocs amb més tensió del món, on hi conflueixen les tres principals religions monoteistes: l’islam, el cristianisme i el judaisme. Escriure sobre Palestina és recordar el neguit de sentir els tancs sota un cel estrellat a Balata, un dels camps de refugiats de la ciutat de Nablús, és el fanatisme al mur de les lamentacions, és l’obsessió per la seguretat d’alguns i la lluita per la supervivència dels altres, són els murs de l’apartheid, són els chekpoints on humilien cada dia durant hores als ciutadans palestins, però un lloc on els escarabats reben un tracte privilegiat, a ells no els cal despullar-se per creuar una porta reixada, en tenen una de més ample on, amb el seu kipà al cap, hi passen de bracet. Són soldats -encara sense pèl- passejant les seves armes.
ESCRIURE SOBRE PALESTINA, ÉS RECORDAR EL NEGUIT DE SENTIR ELS TANCS SOTA UN CEL ESTRELLAT A BALATA, UN DELS CAMPS DE REFUGIATS DE LA CIUTAT DE NABLÚS
Érem un grup de 5 i vam rebre el suport de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina (XEP) per planificar els nostres dies allà. Ens van facilitar els contactes de tota la gent i de totes les entitats que ens acollirien. Volíem conèixer de primera mà la realitat dels territoris palestins ocupats des de l’any 1948, el conegut any de la Nakba (catàstrofe en àrab), on milers de palestins i palestines van ser expulsades de casa seva quan els israelians els van expropiar les seves terres. No hi anàvem a fer cap acció de solidaritat en concret, el que ens movia a fer aquell viatge eren uns valors i la lluita compartida per l’alliberament del poble palestí. Hi anàvem per poder veure les injustícies que pateixen dia rere dia, hi anàvem per veure i explicar-ho i per poder ser el seu altaveu on les seves veus no arribaven. I difondre que allà, a Palestina, els Drets Humans no hi tenen cabuda. Hi anàvem per conèixer i explicar.
Palestina ens va acollir amb els braços oberts. Arribàvem a Jerusalem entrant per la porta de Damasc quan tot just el dia començava a clarejar i la ciutat encara dormia. La ciutat d’Al Quds –Jerusalem- està dividida en quatre barris: el musulmà, l’armeni, el cristià i el jueu. Els pots diferenciar per les seves olors, per la seva arquitectura, per els seus vestits, per les creus, els menoràs i les llunes i, sobretot, pel tracte que reben dels soldats israelians. És fàcil veure-ho quan et situes al barri musulmà, un barri on sents que la teva impotència arriba a un nivell extrem, les injustícies són visibles en tots i cadascun dels seus racons. En aquests barris, les religions conviuen barrejades, això sí, menys al barri jueu, que si no ets jueu, no hi pots viure. En canvi, els colons poden instal·lar-se en qualsevol indret de qualsevol barri i, per fer-ho, reben l’ajuda de les autoritats israelianes. Per detectar els forts dels colons, només calia aixecar el cap i veure com onejava una gran estrella de David.
Un palestí ens explicava que els colons ocupaven les parts de dalt d’un habitatge i es dedicaven a molestar i humiliar a les famílies palestines que vivien a sota, fins aconseguir fer-les fora i quedar-se així amb el control de tot l’edifici. Aquesta situació era molt impactant a la ciutat d’Hebron, la qual està sota control militar israelià des de la guerra del 67, l’any en què es van ampliar el nombre de territoris palestins ocupats.
Hebron és la ciutat més gran de Cisjordània i es troba ubicada enmig d’una regió muntanyosa. Potser n’heu sentit a parlar com “el laboratori de l’ocupació” o com “la ciutat fantasma”. Els mètodes de control que utilitzen sobre la població palestina es reprodueixen també a les altres ciutats de Cisjordània. Vam poder recórrer els carrers d’aquesta ciutat i ser testimonis de les condicions infrahumanes, denigrants, cruels i inacceptables a les que està sotmesa diàriament la població palestina. Viuen en una gàbia. El centre antic de la ciutat era, i continua sent, una gàbia.
ALS CARRERS DE LA CIUTAT VELLA NO S’HI SENTIA L’OLOR DE LES ESPÈCIES, NO HI HAVIA EL BULLICI DE LA GENT AMUNT I AVALL QUE AMB PROU FEINES ELS HI PODIES VEURE LA CARA AMAGADA RERE UNA CÀRREGA IMPOSSIBLE DE MANEJAR
Als carrers de la ciutat vella no s’hi sentia l’olor de les espècies, no hi havia el bullici de la gent amunt i avall que amb prou feines els hi podies veure la cara amagada rere una càrrega impossible de manejar, els nens i nenes no corrien darrera nostre fent-nos per enèsima vegada la pregunta de Barça o Madrid? Quan miraves amunt només hi veies reixes. Quan miraves amunt hi veies pedres i brossa. Centenars de botigues ja no eren obertes.
Els palestins vivien a la part de baix, i les reixes que estaven situades entre els baixos i el primer pis les havia posat l’autoritat palestina per a protegir-los dels colons jueus que s’havien instal·lat a les parts superiors dels edificis. Aquella reixa intentava protegir als palestins dels constats atacs que rebien dels colons, els quals els hi llançaven pedres, orina, lleixiu, pintura, aigua bullint i tot el que tenien a les seves mans.
Si miraves una mica més amunt, als terrats, hi podies veure càmeres de videovigilància protegides amb tanques de filat espinós, totes amb la lluent bandera blanca i l’estrella blava de sis puntes, marcant territori, com fan els gossos. La vida dels palestins que viuen –o malviuen- a la zona controlada pels militars israelians és insuportable. A Hebron tenies la sensació de que tots i cadascun dels teus moviments estaven sota control.
Tots els camins dels territoris ocupats de Cisjordània tenen com a decorat un element en comú: els checkpoints. Són els punts de control israelians que molts ciutadans palestins es veuen obligats a creuar per anar a treballar, a comprar o a visitar la seva família, i l’arbitrarietat d’un soldat decidirà si aquell dia podran creuar o no.
Nablus tampoc ens va deixar indiferents. Nablus és coneguda com la ciutat de la resistència. És per això que, al cim més alt dels dos turons que acullen aquesta ciutat, hi vam poder veure les bases militars israelianes, des d’on controlen tota la ciutat. L’Ahmed i el Sammi ens explicaven que, durant la nit, és quan es produeixen les incursions a les cases. Se senten trets. Entren a les cases de famílies palestines i les registren i, després, es passen tota la nit interrogant-los amb vexacions i humiliacions. Molts d’aquests interrogatoris acaben amb detencions a l’empara de la llei israeliana coneguda com “detenció administrativa”, la qual permet que la persona pugui passar anys a la presó de manera preventiva sense cap judici previ i sense saber de què se l’està acusant. Ens explicaven que gairebé totes les famílies de Nablus tenen algun familiar a la presó. La resistència allà és tant forta que a cada cantonada de la ciutat antiga hi ha cartells i recordatoris de tots els màrtirs que han mort per la causa palestina.
En el teixit de la història palestina, els màrtirs s’han convertit en símbols de lluita i resistència. Aquesta elecció conscient de posar la pròpia vida en risc és una resposta directa a les injustícies viscudes pel poble palestí.
LA DETENCIÓ ADMINISTRATIVA PERMET QUE LA PERSONA PUGUI PASSAR ANYS A LA PRESÓ DE MANERA PREVENTIVA SENSE CAP JUDICI PREVI I SENSE SABER DE QUÈ SE L’ESTÀ ACUSANT
Avui he escrit només algunes de les situacions que vaig conèixer de la mà dels palestins i palestines. Avui que escric sobre Palestina, penso en totes aquelles persones que ens van acollir amb tot -sense tenir res-, no sé si encara són vives o si una bomba les ha matat, em pregunto si encara dormen a casa seva – en un d’aquells carrers sense nom d’algun camp de refugiats- o si, per enèsima vegada, han hagut de marxar i deixar el poc que tenien per sobreviure. Si avui escric això és per tots ells i elles, perquè “quan arribeu a casa vostra expliqueu tot el que heu vist, expliqueu el que ens estan fent, expliqueu que ens estan matant” ens deien. Conèixer i explicar.