A la dècada dels anys setanta del segle XX, el poder d’avantguarda i de no integració de l’art en la societat de consum era cada cop menor. El mercat havia demostrat que era capaç d’absorbir i convertir en objecte de consum qualsevol mena d’objecte artístic, per més crític que fos amb la societat que l’envoltava. Davant d’aquesta capacitat de fagocitar qualsevol disciplina artística crítica amb la societat de consum, sorgeixen un seguit de tendències que intenten plantar cara al mercat produint obres artístiques que, en principi, es consideren no comercialitzables.
Conceptual Art. La idea és més important que l’objecte físic, podent arribar a l’extrem de què aquest no existeixi. No importa el material, la tècnica o la forma. L’important és la idea que l’envolta, podent ser tan sols unes quartilles escrites explicant la idea que sustenta el fet artístic. Es consideren hereus de Marcel Duchamp i els seus “Ready-mares” u objectes despersonalitzats de la seva funció originària (urinari, roda de bicicleta sobre tamboret, planxa amb sola de claus…), on havia trastocat la seva funció original a raó de la idea. Malgrat el seu intent “subversiu”, seran integrats amb la comercialització dels seus escrits o de la no-obra artística. Són artistes d’aquesta tendència Joseph Kosuth, Piero Manzoni (del que ja vam parlar amb la seva “llauna de merda”), o fins i tot, la companya de John Lennon, Yoko Ono.
Land Art. Proposa la transformació de paisatges naturals, arquitectònics o urbans mitjançant la intervenció artística de teles, pedres, sorra, foc, aigua… Es pot considerar una obra situada entre el paisatge, l’arquitectura i l’escultura. Atès que són intervencions de molt gran format, en principi, no són comercialitzables però, després, es realitzen exposicions i mostres amb els projectes, fotografies i dissenys de l’obra, material que és explotat comercialment. Autors d’aquesta tendència són Christo i la seva esposa Jeanne-Claude amb els espectaculars paquets de monuments com l’Arc de l’Etoile i el Pont Neuf de París, el Reichstag de Berlín o, fins i tot, el projecte d’embolcall del monument de Colón de Barcelona, l’espiral en el mar de Robert Smithson, o també podríem esmentar algunes obres d’Agustín Ibarrola, com el bosc d’Oma al País Basc.
Body Art. Moviment artístic bastant minoritari què converteix el cos humà, propi o d’una altra persona, en objecte artístic mitjançant la pintura d’aquest cos. Partint de conceptes com els tatuatges de tribus primitives, element molt estès entre el nostre jovent i no tant jovent, converteix el cos en obra artística, molts cops lligat a la dansa i al moviment. La documentació mitjançant gravacions de vídeo s’ha convertit en elements comercialitzables. Artistes destacats en aquesta tendència són Living Brush (Scott Frey i Madelyn Greco), Craig Tracy, Alexa Meade i Natalie Fletcher.
Minimal Art. Continuadors de la tendència geomètrica de l’art, intenten cercar l’expressivitat del simple objecte geomètric desproveint-lo de qualsevol reflexió representativa. Utilitza estructures geomètriques repetitives, moltes vegades escultòriques, cercant la relació de l’obra en l’espai que la conté i també amb l’espectador. Són autors minimalistes Carl Andre, Richard Serra (del qual podem veure una impressionant obra en el Guggenheim de Bilbao), Richard Morris i la darrera època de Frank Stella.
