L’Imperi Galàctic domina la galàxia des de fa més de dotze mil anys i hi regna la calma i la prosperitat. Tants anys de bon govern i estabilitat han dotat a l’Imperi d’una solidesa que sembla que no es pugui esgotar mai. Malgrat això, està tocat de mort i, a poc a poc, l’Imperi Galàctic s’encamina de forma inexorable cap a la seva descomposició i posterior caos i barbàrie en tota la galàxia. Però encara han de passar uns quants segles fins que això succeeixi i, a hores d’ara, sembla impossible que pugui passar. Només hi ha una persona que ja és capaç de predir-ho. Es diu Hari Seldon i és l’inventor d’una nova ciència, la “psicohistòria”.
I els “psicohistoriadors” han predit que, després de la desfeta de l’Imperi, el desordre en la galàxia durarà trenta mil anys. No és possible aturar ja el fatídic final, però sí que és possible escurçar el temps previst de restabliment de l’ordre, establint una colònia en un planeta llunyà que faci germinar una nova civilització. I, d’aquesta forma, en el moment oportú, aquesta llavor pugui esdevenir el motor d’un nou ordre galàctic. Aquesta nova colònia s’anomenarà La Fundació.
A partir d’aquí, el llibre transcorre durant diversos moments concrets dels segles posteriors on els protagonistes hauran de trobar solucions als esdeveniments que se succeeixin, per tal que La Fundació assoleixi el seu objectiu. Seran decisions complicades, es traspassaran punts de no retorn, i els girs de guió inesperats i les sorpreses s’esdevindran de forma magistral.
Isaac Lúdovitx Asimov (Petrovitxi, 1920 – Nova York, 1992) no necessita gaires presentacions, atès que és un els escriptors més famosos en el camp de la ciència-ficció. Va ser un escriptor increïblement prolífic amb més de 500 textos sobre temes tan diversos com la crítica literària, divulgació científica, matemàtiques, entre molts d’altres. No obstant això, va ser en el camp de la novel·la de ciència-ficció on va aconseguir la notorietat, gràcies a la trilogia de La Fundació i les obres sobre robots com Jo, robot, en la qual va crear les tres lleis de la robòtica. Va guanyar nombrosos premis i honors que el van coronar com un dels millors escriptors de ciència-ficció de tots els temps.
Diuen que els clàssics no moren mai. O almenys això és el que succeeix amb La Fundació d’Isaac Asimov, la primera de les tres obres que conformen la trilogia de La Fundació juntament amb La Segona Fundació i Fundació i Imperi. Va ser publicada en català el 1986 i reeditada posteriorment el 1995. I ara, gairebé trenta anys després, Duna llibres ha editat i rejovenit aquesta obra mestra que sembla que no passi mai de moda.
Tot i això, no tot de La Fundació suporta bé el pas dels anys. I és que tots els protagonistes són homes i el paper de la dona és simplement inexistent. Aprofitem doncs per a fer-ne també una lectura crítica i adonar-nos que alguna cosa grinyola.
És important destacar, per a qui pretengui llegir-lo, que La Fundació no és una Guerra de les Galàxies. Perquè no és pas una història de naus espacials i plena d’acció que, de fet, en té ben poca. Sobretot, té diàlegs entre els seus nombrosos protagonistes per tal de trobar solucions i poder triar el camí correcte d’entre vàries possibilitats. Més aviat es podria dir que és com un trencaclosques. I és això, justament, el que fa que sigui una obra magnífica. L’argument del llibre és fascinant i original. Els conflictes i dilemes que planteja Asimov són brillants i molt imaginatius, i tres quarts de segle després continua essent convincent.
Isaac Asimov
(Petrovitxi, 1920 – Nova York, 1992)
Va ser un escriptor increïblement prolífic amb més de 500 textos sobre temes tan diversos com la crítica literària, divulgació científica, matemàtiques, entre molts d’altres. Entre les seves obres trobem La Fundació i Jo, Robot.
