Del litoral català, el massís del Garraf és un dels sectors amb una població més abundant d’aquest petit mamífer. Malgrat observar una musaranya en directe no és una tasca gens fàcil, sembla que l’origen de l’expressió “mirar les musaranyes”, que s’utilitza quan algú no està prou concentrat, prové precisament de les musaranyes que veien ocasionalment els pagesos quan feien pauses durant el jornal. Per tant, entre que veure’n una significava que no havies anat prou per feina i que deien que la musaranya no era útil pel cultiu, la nostra protagonista no tenia gaire bona reputació. No obstant, al contrari del que poguessin dir algunes veus, les musaranyes juguen un paper important dins dels ecosistemes. D’una banda, s’alimenten de tota mena d’invertebrats: erugues, cargols, cucs, àcars, etc. De l’altra, són font d’aliment per a un gran nombre d’espècies de mamífers carnívors, com ara la guineu o la geneta, i d’ocells rapinyaires nocturns, com ara l’òliba o el gamarús. La musaranya comuna es diferencia de la resta de musaranyes gràcies, fonamentalment, a unes orelles relativament grans i als pèls que li sobresurten de la cua. Es reprodueix sobretot a l’estiu, quan hi ha més disponibilitat d’insectes, i les femelles poden tenir una ventrada, d’entre dues i sis cries, gairebé cada dos mesos. Al cap de quinze dies de néixer, les cries ja surten a l’exterior i es desplacen formant un curiós seguici tot mossegant-se la cua entre elles, el que es coneix com la serp peluda. Les darreres dades indiquen que la població de musaranyes comunes està disminuint de forma moderada al sector mediterrani de Catalunya, a causa, principalment, de la pèrdua d’hàbitat associada a la disminució dels espais oberts. Històricament, activitats humanes com el conreu, la pastura o l’aprofitament forestal ajudaven a mantenir un equilibri entre els hàbitats més aclarits i els més emboscats. Avui en dia, aquestes activitats s’han reduït dràsticament, impulsant un procés d’expansió progressiva del bosc. A les zones més àrides, com el Garraf, aquesta tendència es trenca, de forma recurrent, a causa dels incendis. Actualment, si passegem pels voltants de l’oficina del Parc del Garraf, al Pla de Querol, veurem àmplies extensions de garrics, estepes i llentiscles que configuren matollars densos originats pels incendis periòdics. És en aquests espais on augmenta la població de musaranya comuna, així com d’altres espècies de petits mamífers que hi troben aliment abundant i refugi contra els depredadors. Esperem que la gestió dels espais naturals com el Garraf continuï posant el focus en la conservació de la biodiversitat per tal que alguns dels mamífers més petits del nostre entorn se’n puguin beneficiar.