El poeta, gestor cultural i doctor en bioquímica Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) ens va sorprendre la passada tardor recollint un altre dels Premis Octubre al País Valencià, el premi Andròmina, ex aequo, per la seva nova i flamant novel·la Galop de Sang (3i4edicions). Dic un altre premi Octubre, perquè Duran ja va fer-se amb el Vicent Andrés Estellés de poesia l’any 2019 amb Nua Cendra (3i4edicions) en una altra de les edicions de la nit dels Premis Octubre, uns dels més prestigiosos dels Països Catalans. Tot i que no és la primera incursió del poeta en la narrativa, Duran s’ha superat a si mateix amb una novel·la rotunda i sòlida on la història té un pes importantíssim i on la prosa, com ja ens té ben acostumats, destil·la poesia.
L’escriptor sitgetà ens proposa fer un viatge en el temps, polièdric, mostrant diferents capes, arestes i cares d’una realitat a voltes incòmoda, però sempre bellíssima, on la crueltat i la melangia s’hi barregen a la perfecció. Galop de sang és una història familiar ambientada als anys vuitanta a Sitges, quan l’heroïna feia estralls entre el jovent, i la societat rural, lligada a la terra i a la mar, va transformar-se en una de més globalitzada, obrint les portes a l’especulació immobiliària i a un turisme cada cop més ferotge. Però, sobretot, és un testimoni per no oblidar d’allà on venim, en el sentit més ampli de la paraula: les nostres arrels i avantpassats, les paraules que ens són cos i ànima i que ens diuen un món que va desapareixent. Galop de sang vol ser llegat i testimoni d’un espai i un temps ben concrets: el de la memòria emocional de l’autor. Tal com recorda Duran a l’inici de la novel·la, tot citant Pasolini, “Tot el que no expresso mor. / No vull que res mori en mi”, no vol quedar-se amb res que no pugui deixar-nos en herència a nosaltres, els lectors. Aconsegueix vivificar el patrimoni de la memòria, tant immaterial com valuós. I com ho fa? Amb una llengua i un llenguatge treballadíssims. Hi ha una tasca de veritable orfebreria de documentació lingüística que retrata la variació diacrònica, diatòpica i diastràtica de la llengua com hem llegit en poques novel·les, darrerament. I, arribats a aquest punt, cada cop, considero que és un valor diferenciador en un món que, progressivament, s’homogeneïtza, on les ciutats perden la seva idiosincràsia, on la solera s’esborra en favor de les multinacionals i el turisme de masses. Necessitem mostres literàries i artístiques contemporànies que recuperin els diamants de la llengua, de la topografia, de la tradició i del territori. Aquest és un bé que no ens poden aportar ni els cercadors de Google ni les intel·ligències artificials. Només la intel·ligència humana i privilegiada dels nostres escriptors parlant dels seus records i els seus espais i emocions més profundes poden picar pedra fins al cor de la identitat. No en va, Duran dedica aquest llibre als seus avis, que hi deixen empremta, amb el seu tarannà i expressions pròpies, els seus oficis i la seva visió del món. No oblidem, però, que a banda de la genuïnitat, Duran és un poeta i el segell intel·lectual hi és quan utilitza una segona veu narradora que ens atansa a la història a través del joc de la xarranca, les seves caselles i unes obres pictòriques que ens ajuden a entendre el substrat més connotatiu i simbòlic de l’obra (Tintoretto, El Greco, Caravaggio…). L’estructura de la novel·la es divideix entre aquesta veu i uns capítols que porten el nom d’un animal i tot el seu simbolisme (gat, cavall, guineu, llamàntol…) narrats per la veu d’un nen protagonista, una veu pura, autèntica i que ens conta el seu descobriment de la vida alhora que ens la descobreix als lectors. Diu Duran a Galop de sang: “…un cop deslliurades de les tres coordenades dels espais de cada dia, les coses, els cossos, també les bèsties mortes s’aferren amb més força a l’última dimensió que els queda: la del temps. Aleshores, fermades a les escletxes de la paret seca de la memòria, esdevenen un paisatge on emboscar-s’hi, perenne.” Embosquem-nos-hi a galop. Serà una aventura apassionant.
