La filosofa i poetessa Chantal Maillard ens presenta, amb el poemari de “Medea”, la continuïtat d’un treball previ: “La compassió difícil“, un diari en prosa poètica. Medea comença on s’acaba la tragèdia.
Els versos de Medea combinen poesia i filosofia amb un to únic i contundent, i és que Maillard és una pensadora radical i valenta. La seva és una veu excepcional com poques. Llegir aquests versos és, no tan sols una font de plaer, també ho és de saviesa.
La versió poètica de “Medea” és una consecució de poemes afiladíssims on cada mot té un pes precís, un escrit passional tan il·luminador com implacable. Un diàleg que és un cant i un crit en un sol moviment. Portador de sentències i sentiments que commouen.
La de Maillard és una veu sostinguda que es capbussa en els prejudicis heretats, també com a motius d’esquinçament de conceptes que va digerint.
En el poemari, transitem per laments, angoixes i conflictes passant per l’esglaó de l’apoderament fins a la resolució en darrer terme, la d’una veu ancestral que dilueix la part turmentada on no queda prou clar si és la seva que ens parla o la nostra.
“La matèria es cansa. / La memòria / és la seva manera de dormir”.
Chantal Maillard és única endinsant-se en les qüestions últimes de l’existència, aquelles més significatives. I, alhora, des d’un lloc on l’escriptura apareix radical i profunda, amb una bellesa verbal i una qualitat estètica indiscutible.
A l’autora no li interessen els motius, sinó el conflicte. Vol imaginar a Medea resolent-los i, en aquest punt, comença aquest periple perquè la tragèdia deixa sense resoldre el conflicte. La seva Medea té de temps segles, el que trigarà a resoldre’l, segles de travesses d’un lloc a l’altre.
I serà dialogant amb tots aquests ressons, quan els versos arriben al fons ancestral i primigeni de totes les raons i accions humanes.
“La teva ment és la sirena que obstaculitza el viatge”.
“La ruta més difícil és de vegades / aquella que s’emprèn / sense moure’s de lloc.”
Poemes fragmentats en una sola veu, la d’un monòleg que utilitza un to tràgic necessàriament. En la versió poètica, passa a ser una veu, unificació de dues. La d’una Medea vella que dialoga amb si mateixa i amb el cos social sobre la culpabilitat i el dolor d’haver matat el que més s’estima.
“Penseu que tot crim respon a un motiu. / No és així. / Tot té una causa / però no tota causa és un motiu.”
El personatge de Medea, amb tot el poder de l’acció que comet, és el que interessa a l’autora perquè la compassió davant aquest crim és molt difícil. I compadir a Medea és alhora, entendre com es compadeix a la nostra espècie.
L’autora distingeix entre compassió i pietat. La primera és més difícil, mentre que la pietat és social i moral i es pot aprendre, la compassió és ètica i no fa diferències entre regnats ni espècies. L’ètica és omniabarcant, és radicalment diferent.
“No us vaig demanar clemència./ S’ofèn qui no veu/ qui espera i confia. /Esperar no és pas virtut / és manca de discerniment./ Confiar és delegar”.
Amb la Medea de Maillard, explorem abismes on hi conflueixen el dolor i la venjança, la culpabilitat i la compassió.
L’escriptura de Maillard, com cada vers del poema, és un batec de vida i de mort, així escriu ella, amb una bellesa i veritat que transcendeix la paraula.
Una manera poc comú de despullar el vers fins a fer-lo sentenciós i càustic. En la Medea repensada per Maillard, hi trobem poemes que són autèntics “Cants” que ens travessen.
“Hi ha obertura o potser una flama / sempre encesa / encara que sovint oculta / doncs la ment s’ocupa de mil deliris/ i amb la ment tot acaba confós.
“Ningú penetra/en el baix del baix/que no estigui disposat/da oblidar el camí de tornada.”
I amb això, el poemari ens convida al pensament i es proposa, no tan sols una reflexió al voltant de la culpabilitat femenina, sinó un profund i ineludible procés de curació.