Ja fa temps que, quan menjo un tall de tonyina o unes sardines, tinc la sensació sorda d’estar-me empassant trossets microscòpics d’una bossa del Pryca que va desembocar a la mar el 1984. És per això que intento anar a comprar, sempre que puc, amb bosses de tela, o bé re-re-re-re-re-utilitzar una bossa de plàstic que en algun moment em van donar en un supermercat fa anys. Dit això i, ara sí, lliure de qualsevol sospita d’inconsciència o irresponsabilitat ecològica, vull fer notar que estic totalment desconcertat per una notícia que ha passat com qui veu ploure, encara que en els temps que corren, no és una bona metàfora, perquè el dia que plogui serà una efemèride. El cas és que és notori que la notícia a què em refereixo no va tenir la repercussió merescuda quan, en realitat, es tracta del final d’una era, del trencament d’un cicle, de la lapidació d’un moment estel·lar en la història moderna de la humanitat. I ara ve quan escric sobre música. La informació a la qual em refereixo és que la Unió Europea ha prohibit la purpurina. Així, sense anestèsia.
Què hauria estat del Glam Rock Sense aquesta pols lluent? Els anys 70 i 80 no haurien brillat com ho van fer. Haurien estat una època de color mate, apagada, grisa. Com a molt, hauríem tingut els colors fluor dels primers rapers i els grafitis vinculats a aquesta música i al món del break dance. Al nostre país ja va ser una època bastant fosca, de manera que, imagineu-vos-la sense ni tan sols la purpurina. Com s’hauria fet David Bowie el cercle al front que evidenciava la seva procedència d’un planeta llunyà en l’etapa Ziggy Stardust? Quina imatge haurien tingut Tino Casal, Alaska y los pegamoides, Miguel Bosé en aquella època? O com ho haguessin fet a Catalunya, grups com la banda del maresme n’Gai n’Gai, amb hits com Fotomaton, Sunglasses o Pol petit, amb la seva barreja de funk i pop, o els osonencs La Madam, amb el guitarrista Josep M. Llongueras “Llongue”, desaparegut el juliol d’aquest any, i que també van fer gala d’una gran elegància i unes melodies glamuroses. Em pregunto què farà a partir d’ara l’Arnau Tordera d’Obeses i la seva meravellosa ambigüitat. I Gary Glitter, ara que ha sortit de la presó després de passar-s’hi vuit anys per atacar sexualment a dues menors de 12 i 13 anys i per intentar violar una nena de menys de 10 anys el 1975. Perquè, contràriament al que passa de manera que indigna a casa nostra, al Regne Unit, encertadament, els delictes sexuals no prescriuen mai. Paul Francis Gadd, que és com es diu en realitat aquest individu, com a mínim, haurà de canviar-se el nom artístic i eliminar-ne la lluentor. Per mi, com si es podreix. I finalment, com deslluiran els concerts geriàtrics dels Kiss?
En fi, estic absolutament consternat i vull, des d’aquest altaveu que se’m facilita, fer una crida molt enèrgica a la comunitat científica per tal que trobeu de manera urgent un substitutiu orgànic i biodegradable de la purpurina, que ens permeti maquillar-nos de forma obscenament excessiva per mantenir viva la flama i l’herència de Marc Bolan, Alice Cooper, Eddie i Alex Van Halen perquè, com diu Cyndi Lauper, girls just want to have fun. Només ens ho volem passar una mica bé.