Conversem amb Lídia Gàzquez: delicadesa salvatge

Per
Esther Rodriguez
fotografia
Mina Leprevost

Comparteix aquest article

Es deixa veure i les veus que envolten la terrassa on estem xerrant es deixen sentir alegres i rialleres. La Lídia m’escriu, “Desitjo que el vent et despentini i faci bon dissabte” i jo penso que quan plou i fa sol les bruixes… i ja hi som, els referents: les bruixes, els cabells al vent, tres voltes rebels, la mitologia, Lilith i totes les dones… i és que conversar amb la Lídia ja veig que ens portarà a això, a teixir, a crear, a buscar, remenar i despentinar-nos parlant d’un poemari ple de veus, de dones, d’històries i sobretot de llibertat. Continuarem conversant i deixarem que el vent faci dissabte. El capçal del llit Un Llibre: Frankenstein Una Autora: Mary Shelley
Lídia Gàzquez

Què transmets escrivint que no puguis expressar de cap altra manera?

El que em mou, el que em remou és el fet d’explorar. Escriure és una manera d’explorar aquelles coses que em preocupen i en aquestes exploracions fas descobriments, fas petites epifanies. El gran objectiu seria voler descobrir coses, voler conèixer i saber. La gràcia de la poesia, és crear finestres i portes, obrir-les i que cadascú explori i trobi els seus propis referents, jo puc obrir aquesta porta, però és feina del lector acabar el camí o fer-ne un de nou. La poesia sobretot és llibertat, quan l’escric i quan la llegeixo.

Quina és la font d’inspiració dels teus personatges, del fet inspirador?

En aquest cas, com que volia fer una obra de caire feminista, vaig estar buscant referents i un d’ells era Lilith, que em va cridar molt l’atenció perquè és molt polièdric i té moltes capes que podia anar revelant de mica en mica. Les dones rebels, les contestatàries, les que habiten els marges, les que no segueixen els convencionalismes, volia parlar també d’això i Lilith m’ho permetia. El seu simbolisme és un terreny molt fèrtil per la poesia i d’ella podia fer una figura central per explorar després tots els temes que m’interessaven: l’esclavatge, la sexualitat, l’abús, la naturalesa de la dona. Anar a la primera dona per després desgranar la resta, com una revisió de la història a través de la mitologia, d’un llinatge ancestral.

D’on neixen les teves històries, on viatja el teu cap per crear-les?

Jo treballo des de la bidireccionalitat, de vegades el personatge em porta a la història i viceversa. Tinc una manera de treballar creativament molt intuïtiva. No soc molt cartesiana, m’agrada tenir una manera lliure de treballar. Són temes que ja porto dins i vaig buscant variacions: la llibertat, la denúncia, la reivindicació, la naturalesa salvatge, la feminitat. Temes que sempre em ronden i intuïtivament exploro.

Entre el munt de llibres que trobarem aquest Sant Jordi, que ens diu el teu llibre que el pugui fer especial com a lectura?

És un llibre que està als marges dels circuits comercials, una proposta que explora un interior personal, però amb temes comuns on tothom es pot sentir identificat. La poesia no és un gènere especialment comercial, però cal trencar tabús també en aquest aspecte, no hem d’exigir-nos tant a l’hora de llegir un text poètic, deixem-nos colpir, travessar per aquell text, t’arribi com t’arribi, tinguis o no els referents que tria l’autor. El text poètic et pot arribar de mil maneres. S’ha de perdre la por de llegir poesia.

La Lidia em deia: quan jo escric, escric per mi, però també escric perquè arribi a tothom, sembla una contradicció, però en el fons és una necessitat d’arribar. Tens l’esperança d’arribar algú. És fe i és esperança.
Jo només puc afegir que tinc l’esperança que la Lídia continuï escrivint, que aquesta necessitat vital no deixi de cridar-la mai perquè la resta puguem gaudir d’aquesta delicadesa salvatge que envolta els seus poemes.

Si has pogut llegir aquest article de manera gratuïta és gràcies als subscriptors

Fes-te’n subscriptor i construeix el mitjà de comunicació independent, crític i rigorós que els veïns i les veïnes de Sant Pere de Ribes necessitem.