Conversem amb Artur Díaz Carandell: amb mirada mèdica

Per
Esther Rodriguez

Comparteix aquest article

Els diumenges al matí tenen una música especial. Des de la terrassa d’un cafè, contemples com el dia es va llevant, com la plaça s’omple de sons, de veus i del dringar de les culleretes del cafè.Com el sol encara tímid va imposant el seu color. En la contemplació del dia espero l’Artur, de caminar tranquil, de veu assossegada. Ens preguntem per les vides i deixem que la conversa ens porti allà on vulgui. Sabedor i dipositari d’un llinatge de tradició literària, la seva prudència el fa tocar de peus a terra i humilment encara el repte d’una primera novel·la que balla en el món de la ciència que tant coneix i estima. El capçal del llit: Un llibre: Cien años de Soledad Un autor: Edgar Allan Poe
Artur Díaz Carandell

Què transmets escrivint que no puguis expressar de cap altra manera?

Moltes coses, els meus pensaments més filosòfics sobretot. El sentit de tot plegat, de per què fem el fem, les feines que fem. També el sentit de la medicina, que tot sovint no expressem i escriure em dona l’oportunitat d’aquesta expressió interna, d’allò que sento amb les coses que faig i que he fet.

Quina és la font d’inspiració dels teus personatges, del fet inspirador?

La família, els amics que tinc al costat. Tot pivota al voltant d’això, aquest llibre és com un mirall, passa a NY, però podria passar a Ribes, tots són personatges de la meva vida. Personatges potser portats als límits en alguns casos, però d’inspiració del meu dia a dia i de la gent que en forma part. És un procés de creació on em deixo emportar pel personatge. Escoltar el personatge i deixar que ell m’ensenyi com és per poder desenvolupar-lo amb coherència. Deixo que els personatges es creïn ells mateixos.

D’on neixen les teves històries, on viatja el teu cap per crear-les?

Les meves històries no neixen en cap història conscient que hagi viscut, però sí d’una sensació d’immersió en una cultura, de ser part d’una cultura, d’entendre-la. Poder tenir les consciències d’altres gents dins meu i voler expressar-les, en un ambient que forma part dels meus marges coneguts, d’allò que em dona seguretat. No és un procés conscient de catarsi, potser les històries em troben a mi, però cert és que estic atent a allò que passa el meu voltant i aquelles persones que m’inspiren o situacions susceptibles de convertir-se en història. És com un cercle on documentació i inspiració poden anar agafats de la mà per crear mons literaris, potser per això és tan maco escriure, i tan reconfortant, perquè vas tancant portes, perquè vas tancant neguits.

Entre el munt de llibres que trobarem aquest Sant Jordi, que ens diu el teu llibre que el pugui fer especial com a lectura?

No s’escriuen tants llibres des d’una base mèdica i científica. Hi ha novel·les sobre metges, però en aquest cas, està escrit com a metge, des del coneixement i l’experiència, posant la mirada mèdica i de la medicina per davant de tot. Un punt humà de la medicina que ens pot aportar la diferència.

A plaça, les campanes fan la seva feina, i el que era l’expressió tímida d’un diumenge de sol s’ha transformat en un diumenge de sorolls, nens jugant a la plaça i de veus que prenen força. Ens queda conversa, però tenim l’excusa d’una segona part que ja s’està cuinant. L’Artur em diu: “M’ho vaig passar molt bé. Invertir el meu temps en l’escriptura és el millor que vaig poder fer”. Ell, en el procés de creació es defineix com a més cartesià que intuïtiu, així que seré jo qui tiri d’intuïció per afirmar que malgrat la dita, segones parts ens donaran un fruit madur i estricte d’un científic que s’hi sent i que escriu des de l’ateisme més radical per poder explicar tot el que escriu. Si, és cosa d’intuïció, però tindrem més medicina i potser més longevitat. Esperem instruccions!

Si has pogut llegir aquest article de manera gratuïta és gràcies als subscriptors

Fes-te’n subscriptor i construeix el mitjà de comunicació independent, crític i rigorós que els veïns i les veïnes de Sant Pere de Ribes necessitem.