En aquesta ocasió ens trobem davant d’una lectura estimulant i oberta a nous horitzons de la mà d’en Francesc Torralba i Rosselló (1967) doctor en filosofia, teologia, pedagogia i història, Catedràtic de filosofia i autor d’un centenar de llibres.
Una lectura que és font infinita d’inspiració en un intens diàleg epistolar que gira al voltant dels grans principis de la proposta cristiana.
Un diàleg a dues veus que simbolitzen dues mirades diferents. En aquest cas, l’autor és l’alter ego del Francesc, un home creient que exposa de manera brillant les raons de la seva fe. Mentre que en Guillem és un amic recuperat de la infantesa que representa la figura de l’agnòstic, metge de professió, respectuós i culte. Una retrobada a partir d’un sopar d’antics companys de l’EGB.
Serà a partir d’aquesta correspondència fictícia que ens submergirem en un viatge entorn l’experiència espiritual, en un diàleg filosòfic i teològic que serà excusa per capbussar-nos en la jerarquia de valors, els ideals i el sentit de vida de l’altre i del propi, tot fent un recorregut per al seu món més íntim, i adquirint amb ell una perspectiva de major saviesa.
“Benaventurats els compassius// L’expressió més diàfana de l’exercici de la compassió queda patent en la paràbola del bon samarità. És compassiu qui no passa de llarg, qui s’atura i es fa càrrec de l’altre amb la finalitat d’alliberar-lo del seu patiment. Aquí radica l’essència del missatge de Jesús. Respondre a la crida de l’altre i fer-se’n càrrec d’ell. En això consisteix l’essència de la compassió.”
Un llibre que transita per les diferents mirades entorn de qüestions com la veritat, l’esperança, l’ètica, i com a punts neuràlgics la felicitat i la fe. Un viatge intern que ens porta a preguntar-nos per la fragilitat que som, per la culpa, el perdó, la mort i la vida, el Déu i els adeus. A partir d’aquestes preguntes metafísiques, teològiques i filosòfiques se’ns presenten els neguits més profunds de la condició humana.
Un exercici intel·lectual i intens on l’autor ens demostra la seva vàlua intel·lectual i humana, endinsant-se en els dilemes morals i ètics tot passant per les qüestions més íntimes i controvertides a les que ens veiem sotmesos.
“T’ho confesso: La paraula compassió no m’agrada per diverses raons. L’associo al paternalisme, amb la llàstima. Tu ets partidari de l’ètica de la compassió. Jo, en canvi, defenc una ètica de la justícia”
A mesura que van aprofundint en els diàlegs comprenem tal com diu l’autor, com en el sí més íntim de tot creient també hi conviu un agnòstic. Un diàleg nascut d’un desig compartit que posa l’atenció en copsar les preguntes que l’altre proposa.
Els temes tractats en aquesta obra són abordats amb profunditat, passant per les distintes capes de l’existència. Dues maneres d’estar en el món.
“Tot i reconèixer la potència edificant del missatge de l’evangeli, soc partidari de l’ètica de mínims.”
En Francesc, lluny de presentar una postura radical respecte a la proposta Cristiana, ens apropa una mirada d’humilitat vers el misteri. La seva veu escava fins a produir una esquerda… És just en aquesta intersecció on trobem un Déu personal i amic. En Francesc canta al mateix misteri i extreu de les Benaurances la felicitat que es desprèn de l’Evangeli. Aspectes com la humilitat, la capacitat per estimar i perdonar, a diferència d’en Guillem que opta per camins de felicitat més prosaics.
“Seguir a Jesús no significa posar en pràctica cert nombre de prescripcions. Exigeix un canvi de mirada, de perspectiva i d’orientació existencial. No és una regla monàstica. És una ètica de l’amor.”
Serà a partir d’aquest bell diàleg sincer i obert a l’altre, que sentirem com el vincle entre els dos amics creix en profunditat. En el personatge del Francesc en cap moment hi ha desig de conquerir la mirada d’en Guillem, de fet, tal com diu l’autor aquest diàleg ens permet qüestionar les pròpies creences. Un espai on les paraules s’omplen de significats nous, un diàleg que funciona també com a despertador.
Una lectura honesta i necessària, un rigorós exercici d’honestedat que atrapa de principi a fi. També l’atzar ens apropa lectures, i a vegades sentim que a través d’elles inaugurem una nova etapa.