Malgrat els seus acudits previsibles, les seves trames farcides amb totes les trampes clàssiques del gènere negre i l’insuportable Steve Martin, haig de confessar que m’ho fa passar bé. No aprens res ni et descobreix res de nou. Tampoc et fa pensar ni indignar-te o emocionar-te. I, precisament, aquest és el valor de la sèrie.
Però com que, a pesar de tot això, tinc aquesta tara mental de veure-ho tot amb les ulleres roges de l’anàlisi sociopolítica, hi havia una cosa que em grinyolava i reconec que em va costar trobar el què.
Perquè per si heu vist la sèrie, sabreu que es tracta de tres persones “normals” –o sigui com tu i com jo, gent amb la qual t’hi pots identificar- que resolen uns assassinats, de forma amateur, que s’han produït a la seva finca. Una espècie d’Aventures dels Cinc, versió sènior.
Amb una diferència amb tu i jo: és que elles són riques. Riques sí, encara que això no formi part de la trama argumental, aquesta succeeix en un edifici de luxe al centre de Nova York i els protagonistes, encara que es fan alguns gags sobre certa precarietat, tenen els problemes econòmics típics dels rics. “Una cosa és no tenir diners i l’altra és tenir deutes” deien, crec recordar, a la pel·lícula L.A. Confidencial. Doncs això, els rics tenen deutes i la gent “normal” –i per normal aquí vull dir majoritària-, senzillament no tenim diners.
I el detall important aquí és, precisament, que el tema de la classe social no forma part de la trama argumental. No estem parlant d’altres sèries com la ja ressenyada White Lotus on els protagonistes són rics perquè precisament la història va sobre això. En aquest cas, i en moltes altres ficcions on els protagonistes són rics, la seva posició social es presenta com a normal. La història busca que l’espectador se senti representat per uns personatges que poc tenen a veure amb la seva realitat, presentant l’estil i nivell de vida d’aquests com si fossin els més habituals i corrents, exactament l’accepció de la paraula “normal” que aquí ens interessa.
Si això fos una característica exclusiva d’Only murders in the Building, encara podria quedar com una anècdota curiosa i insignificant. Perquè, al cap i a la fi, és que els rics no poden ser protagonistes d’una sèrie? El problema és que els rics estan sobrerepresentats en la ficció, com a mínim a l’estatunidenca. Fa anys, un estudi assenyalava com els milionaris, malgrat no ser més que l’1% dels habitants dels EUA, arribaven a ser protagonistes d’almenys una quarta part de les obres audiovisuals.
Les motivacions d’aquest biaix no les conec, però és possible que fins i tot sigui involuntari. En els seus estudis sobre les indústries culturals, el periodista anglès Owen Jones explica com l’estructura laboral d’aquest sector –on és obligatori treballar gratuïtament llargues temporades “per col·locar-se” o moltes feines són intermitents-, sumat a la fi de moltes beques i ajudes que existien fins als anys vuitanta del segle passat, ha provocat que els joves de classe obrera n’hagin estat expulsats. Avui en dia, el gruix de les indústries culturals a la Gran Bretanya o els EUA estarien conformades per persones de les classes més benestants. El tipus de gent que veu “normal” viure en un edifici de luxe al centre de Manhattan i que els problemes econòmics els resolen demanant diners als amics rics.
És curiós com la ficció americana ha vigilat molt representar la diversitat ètnica i sexual de la seva societat, per tal d’assegurar-se que l’espectador pugui sentir-se representat a la pantalla, però, en canvi, ha oblidat totalment la classe social.
ONLY MURDERS IN THE BUILDING (2021)
TEMPORADES
3 TEMPORADES
PLATAFORMA
DISNEY CHANEL
En un luxós edifici de Nova York es produeix un suïcidi. A tres veïns aficionats a resoldre misteris, però, la versió oficial no els convenç i decideixen investigar qui és el mort misteriós al mateix temps que graven un pòdcast de True Crime sobre tot allò que van descobrint.