NO PASSARAN! Reivindicació i denúncia social
Per Iolanda Maurici
octubre de 2022
Comparteix
El Carrer ens convida a fer quatre ratlles sobre aquesta nova edició de la setmana antiracista, una setmana que se celebra ben bé des fa trenta anys i que, enguany, s’ha convocat sota el lema “REGULARITZACIÓ JA, DESCOLONITZACIÓ JA”.
La primera qüestió que ens plantegem les organitzadores de la setmana, sempre vinculada a l’entitat Ger però també, des de sempre, pensada i organitzada per una colla de col·lectius, és si encara té sentit programar-la. Va néixer en el marc de les grans Festes Antiracistes que organitzava SOS Racisme Cat als anys noranta. En aquella època, parlàvem de tolerància i de convivència; tot just començaven a arribar noves veïnes a les nostres viles i ciutats. Les Festes Antiracistes tenien, ja llavors, una component festiva associada a la reivindicació d’una societat sense racisme.
Continuar amb el mateix model festiu, a hores d’ara, certament no tindria sentit. En canvi, manté vigència, i potser és encara més necessària que llavors, la reivindicació i la denúncia social.
(Permeteu-me un incís personal, just quan vaig començar a escriure aquestes ratlles, ens avisaven per WhatsApp a UCFR que un jove negre de 25 anys havia estat apunyalat per un grup d’ultres nazis. Contactar amb gent de la zona, oferir-se per si calia quelcom, fer denúncia pública… Per televisió sortia l’endemà, s’hi referien com “d’origen senegalès”… Per favor! El van agredir perquè era negre!)
Així que aquestes ratlles van quedar estroncades en aquest punt, en la reflexió sobre si era o no necessària la Setmana Antiracista i Antifeixista. La resposta cau per si sola amb el panorama desolador que tenim al voltant: racisme desacomplexat, violències que es desfermen i feixisme que conquereix les institucions.
Parlar de l’assot del racisme no és bonic. Incomoda perquè totes, sense excepció, ens reconeixem en una o altra actitud excloent, com a reproductores de discursos apresos o com a espectadores conscienciades, però passives, davant de la barbàrie. Però la realitat és molt tossuda i ens mostra que cal, més que mai, fer feina antiracista, teixir xarxes, renovar el compromís de les entitats i col·lectius. Parlar-ne, reflexionar, escoltar i aprendre de les persones que el pateixen. Revisar-nos en l’àmbit personal i com a grup social.
En aquesta edició, l’accent l’hem posat en la reivindicació d’una regularització per totes les persones migrades de manera immediata, ja. Perquè són essencials, perquè formen part de la nostra comunitat però, sobretot, perquè és de justícia. No podem continuar tancant els ulls o mirant cap a una altra banda. Cal dir les coses pel seu nom. Al nostre poble, arreu del país, hi ha persones que viuen esclavitzades sense poder accedir a drets bàsics i amb el terror diari de poder ser expulsades sense més. Si acceptem aquesta ignomínia, no fem més que perpetuar el sistema opressor que ens vol dividides.
Perquè el racisme no és una anècdota, és un prejudici inculcat a partir del colonialisme per tal de legitimar la invasió, l’esclavatge i la submissió de pobles sencers. Parlem de colonialisme en passat, com si es tractés d’una etapa superada quan, de fet, va ser l’articulació dels imperis la que va posar les bases de l’actual sistema capitalista, i no ens n’hem desfet sinó que hi continuem totalment immersos.
“Cal referemar-nos en el compromís de caminar cap a la descolonització, que no serà possible sense el reconeixement del dany causat”
Occident continua fent d’amo del món, decidint qui pot viatjar lliurement i qui no, i pagant milions d’euros en el que s’anomenen polítiques de fronteres quan, en realitat, són polítiques per omplir les butxaques de les multinacionals d’armament. A la vegada, es continuen espoliant els recursos de l’Amèrica Llatina i de l’Àfrica, cosa que aboca les poblacions a la pobresa i a la misèria. I, perquè ens empassem el gripau, tot plegat s’amaneix amb prejudicis i falsedats vers pobles i comunitats senceres.
Per això també cal refermar-nos en el compromís de caminar cap a la descolonització, que no serà possible sense el reconeixement del dany causat i que encara es causa. No hi ha descolonització possible sense reparació, sense humilitat. Ens cal escoltar i aprendre dels moviments de resistència dels pobles.
Lluny de tot això, al nostre poble sembla que els vents bufen en sentit contrari. Quan arreu del món les comunitats s’alcen i protagonitzen moviments populars i comunitaris, quan des del món acadèmic es revisen les falsedats que ens han venut com a història, quan el crit de “Black Lives Matter” encara ressona, quan s’enderroquen vergonyants monuments a negrers i conquistadors, els responsables polítics del govern municipal, desoint qualsevol crítica o intent de diàleg, ens posen en el mapa dels municipis que celebren la colonització. Perquè, en posar els colonitzadors al centre del discurs, els legitimem, encara que afegim una nota a peu de pàgina que comenti, com una simple anècdota, que existien els negrers.
I això, que consti, no va de superioritat moral. Això va de vergonya.
Vergonya del passat colonial i del present racista, aliment de nous feixismes. I que no se’ns digui que una cosa no té res a veure amb l’altra. O apostem per una societat construïda des de la plena igualtat entre totes les persones i basada en les cures i la comunitat, o apostem per una societat que beneficia els interessos d’uns pocs sobre els altres i que no té cap escrúpol en el seu afany depredador. En això no hi ha mitges tintes, ni s’hi valen justificacions.
Perquè no estem parlant d’una cosa que ja ha passat i no podem fer-hi res. Estem parlant dels fonaments i de la ideologia que encara avui dia mata i sotmet. Digues-li “colonias del imperio”, digues-li llei d’estrangeria, el fons és el mateix: la submissió forçosa, la por, la perpetuació de la superioritat d’unes sobre les altres.
No voler-ho veure o mirar cap a una altra banda ens en fa còmplices. I és per això que sortim i sortirem al carrer plegades, a celebrar que som moltes les que volem fer comunitat i estrènyer llaços de convivència, i a denunciar i a assenyalar a qui, d’una manera o altra, insisteix en perpetuar la desigualtat.
Sortim perquè estem compromeses a revisar-nos, a desaprendre, a escoltar i a continuar juntes la lluita.
No passaran!
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.