MENAS: Parlem de persones
L’acrònim MENA (menors estrangers no acompanyats) ha estat i està, en els darrers temps, a l’ull de l’huracà, convertit en el cap de turc de tots els problemes socials, polítics i econòmics per l’extrema dreta i els discursos feixistes i demagogs. Però darrere d’aquest mot, que contribueix a l’estigmatització i la discriminació, s’hi amaga una realitat de persones, nens i nenes, amb un trajecte i procés migratori darrere, un sac ple d’esperances i un futur d’oportunitats que no només són obviades, sinó que diàriament els són negades, vulnerant drets fonamentals sobre on, suposadament, s’aixequen les bases de les societats democràtiques occidentals.
Per Tomàs Carandell, Irene Márquez i Ferran Tomàs Il·lustració Pau de Ribes
juliol de 2021
Comparteix
L’evolució de la cerca del concepte MENAS a Google en els darrers 5 anys ens mostra l’eina política del mot. Els moments àlgids coincideixen amb l’estiu del 2019 on els mitjans de comunicació de masses, com El País, publicava “La nueva violencia callejera que desborda Barcelona” relacionant l’arribada de “MENAS” amb l’aparició de certs delictes a la capital; amb les campanyes electorals per les eleccions generals de l’Estat del novembre del 2019 i amb les actuals eleccions del 4 de maig a Madrid.
La deshumanització i despersonalització conseqüent quan parlem de “MENAS” contribueix que es presenti a aquestes persones, adolescents, com a amenaça, sent més fàcil apel·lar a la por i a la inseguretat, i la difusió de rumors.
Mentre acceptem en fred les devolucions en calent a les fronteres d’Europa, assistim a un debat en el que mai se situa al centre la vida d’aquests nois i noies, la seva realitat d’origen i els seus somnis i anhels de futur. Convertits en moneda de canvi i negociació de les relacions internacionals entre estats que juguen al monopoly amb les vides dels seus ciutadans, son víctimes d’un procés de deshumanització que aplana el camí al racisme institucional i social que ha de justificar una legalitat que garanteix la discriminació i l’exclusió social. Estrangers, pobres i desesperats, emprenen el seu viatge a Occident buscant una vida millor, i només troben el rebuig emparat en les fronteres que tant tenen a veure amb el passat (i present) colonial.
Els brots de xenofòbia i racisme viscuts a les Illes Canàries com a resposta a l’arribada massiva d’immigrants, la falta de polítiques públiques per respondre a una realitat complexa, les massa habituals crisis a la frontera amb la “tensió” entre el Marroc i la Unió Europea, i la utilització oportunista per part de la ultradreta que combina les estratègies de la propaganda nazi, la demagògia i la falsedat, han situat en el focus als menors estrangers no acompanyats. Malgrat les lleis vigents que haurien de protegir i garantir les oportunitats per aquests joves, el cert es que la seva situació de vulnerabilitat, desprotecció i exclusió social marca de totes les formes la seva existència i projecte de vida a Europa i occident. Intentem comprendre millor una realitat polièdrica i més complexa que el que poden manifestar els lemes i cartells del feixisme i la ultradreta.
Perquè la realitat és una altra cosa...
En els darrers temps, hem assistit amb ràbia com l’extrema dreta i el feixisme utilitzava (els vells arguments) la seguretat i el cost econòmic de les polítiques socials per culpabilitzar aquests nois i noies de les conseqüències estructurals de les successives crisis del capitalisme, el retrocés en les condicions de vida dels ciutadans del “primer” món i el continu augment de les desigualtats econòmiques, socials i d’oportunitats per les classes treballadores.
L’estratègia no és pas nova, però potser sí la normalitat amb la que aquests discursos s’han obert pas, han aconseguit cadires al Parlament, espai mediàtic i quota de pantalla i, el que és més perillós per les societats pretesament democràtiques: estan aconseguint que la polèmica enfronti les oportunitats de futur de les persones migrades amb les de les classes populars autòctones.
El caldo de cultiu hi és i cada cop més calent, coartada no només per l’aparició i normalització de moviments i propostes de base i discurs obertament feixistes i racistes, sinó també per la via de la persecució i repressió dels estats (a Catalunya, a Espanya, a Europa, per terra, mar i aire) i les restriccions legislatives i administratives que no fan més que consolidar una situació d’injustícia, desigualtat i vulneració sistemàtica de drets humans i fonamentals que condemna a éssers humans a viure en els marges del sistema enfonsats en l’exclusió i la pobresa.
Més enllà de titulars sensacionalistes, per comprendre la realitat cal veure-hi totes les seves dimensions.
“Tot s’hi val per aconseguir bons resultats electorals i agitar les baixes passions i les pors més profundes, encara que això signifiqui dinamitar les bases i principis democràtics més elmentals”
EXMENAS : Prou de parlar de nosaltres sense nosaltres.
L’Associació ExMenas va néixer l’any 2018 d’un conjunt de nois i noies migrants, sobretot extutelats per l’administració, que es trobaven en situacions semblants, amb la voluntat d’acompanyar i ajudar a altres joves a sortir del pou de l’exclusió social i afrontar les problemàtiques tant diverses a les que s’han d’enfrontar. Denuncien sense embuts que a partir dels 18 anys la seva situació es complica, i molt. Sense ajuda, i sense suports, però amb la criminalització i persecució social i mediàtica. L’etiqueta de “menas” és un entrebanc més per obrir-se pas. Però ho tenen clar: “que ningú parli de nosaltres sense nosaltres”.
Seguretat i cost econòmic, les mentides del feixisme!
Pel que fa a la seguretat, el clàssic discurs que apel·la a la por i agita el fantasma de la immigració com una suposada amenaça per aquesta. Un discurs que no es sustenta sobre cap dada concreta que relacioni clarament l’origen amb els nivells de delinqüència (i menys amb la delinqüència que esdevingui una amenaça real per la integritat de les persones), però que sí que connecta d’una forma sensacionalista amb la xenofòbia, l’aporofòbia i la llarga llista de prejudicis que el racisme social i institucional s’encarrega de reproduir de forma exitosa en àmplies capes de la població. La sensació d’inseguretat que en les grans ciutats es viu (i que, en certa manera, tampoc respon a una realitat, com a mínim en comparació amb la majoria de països del món) és alimentada per mitjans de comunicació i generadors d’opinió que han trobat en aquests joves un blanc fàcil i molt vulnerable a l’assenyalament. Sense capacitat de resposta, s’exalta els casos que estadísticament son anecdòtics elevant-los a categoria de realitat, per amagar dades que dibuixen una altra realitat com la que apuntava un informe dels mossos del 2019 —informe de seguiment especial de les dades sobre menors estrangers no acompanyats a Catalunya— en el qual s’hi constatava que més del 80% d’aquest joves no havia comès mai cap delicte. Dades que probablement no s’allunyen gaire dels percentatges del conjunt de la població jove. I això sense tenir en compte les dificultats i entrebancs que aquests joves es troben en la planificació del seu futur (des de les barreres culturals i idiomàtiques, la impossibilitat de regularitzar la seva situació administrativa i accedir al mercat laboral o a un itinerari formatiu, d’obtenir vivenda, etc.) que els aboca, en un bon nombre d’ocasions, a sobreviure sense recursos ni suport familiar ni ajudes de l’administració en assolir la majoria d’edat.
S’ha parlat molt del cost econòmic de l’acolliment d’aquests joves; de la vulgar demagògia i el simplisme del discurs de Vox sobre un suposat cost de 4000 € al mes per a cada jove. Una fake news que massa sovint s’ha donat per bona, realimentant l’imaginari ja prou establert d’un accés privilegiat dels immigrants als circuits de suport social, a les ajudes i serveis que aniria —sempre segons aquest discurs que alimenta el racisme i el feixisme— en detriment de les ajudes, prestacions i serveis per la població autòctona (en altres termes, blanca i europea). Aquest discurs posa en qüestió tots els consensos internacionals sobre la protecció als drets humans i a les necessitats de la infància i l’acolliment d’aquells que fugen de la pobresa, la manca d’oportunitats o les conseqüències de les guerres. Tot s’hi val per aconseguir bons resultats electorals i agitar les baixes passions i les pors més profundes, encara que això signifiqui dinamitar les bases i principis democràtics més elementals. I tot i així, les dades que es difonen, ras i curt, són mentides repetides un i altre cop amb l’objectiu de convertir-se en veritats temporals. Deixant de banda que no existeix cap relació causal entre invertir en polítiques per l’acolliment dels migrants amb deixar d’invertir en prestacions per la gent gran, jubilats, pensionistes o altres col·lectius vulnerables (en tot cas es tracta de decisions dels poders polítics i econòmics), cal repetir-ho incansablement que tampoc existeix cap ajuda ni prestació ni de 4000 € ni de 400 € al mes per als menors estrangers no acompanyats. El càlcul distorsionat que difon Vox té a veure amb el cost dels centres d’acolliment i de protecció, els circuits d’atenció a la infància i adolescència desemparada i la cobertura de les necessitats mitjançant els diferents serveis (i això inclou des del personal que hi treballa i presta els serveis, les infraestructures on s’ubiquen, les activitats que es realitzen, l’alimentació, higiene, roba, salut). Si fa 80 anys el Partit Nazi feia una campanya semblant culpabilitzant a persones afectades per malalties o persones de capacitats diverses de ser responsables de la falta de polítiques socials per a tota la població —i per justificar la seva solució final—, avui el feixisme (tingui les sigles que tingui) apunta als menors estrangers com a boc expiatori mentre Europa, lluny d’afrontar la situació, respon amb el tancament de fronteres i les polítiques econòmiques que aprofundeixen en les desigualtats socials, la precarietat i la inestabilitat, i això sí, garanteix la continuïtat del negoci i creixement capitalista sense fi, siguin quines siguin les conseqüències per a la gent o per al planeta que habitem.
Tot plegat és el caldo de cultiu perfecte per als atacs violents de tall clarament feixista que han patit alguns dels centres de menors que acullen aquests nois i noies. Davant la falta de resposta —si no connivència— de l’administració, que és responsable no només de garantir la seguretat i les condicions de vida d’aquests joves, sinó la responsable de posar en marxa tots els recursos necessaris per donar resposta a les seves necessitats i les de les comunitats en les que s’hauria d’intentar que s’insereixin, el feixisme i els discursos que s’amaguen sota les crides a la seguretat i la protecció han actuat sense fre, i amenaça de continuar fent-ho.
Ousman Umar : Viaje al país de los blancos
Umar explica la seva història, el seu trajecte i les dificultats que es va anar trobant, en l’excel·lent llibre Viaje al país de los blancos. Una crònica que amb senzillesa retrata la cruesa del viatge migratori d’aquest jove ghanès, narració que podria ser compartida per tants d’altres. “Amb tretze anys vaig creuar el Sàhara a peu, el mar en pastera i vaig veure morir a la majoria dels meus companys de viatge. Quatre anys després vaig arribar a Espanya i, després d’uns mesos dormint al carrer, em va acollir una família. La primera nit que vaig dormir a casa seva, vaig plorar com un nen. Per què havia patit tant? Per què tanta lluita? Què havia fet malament?”. Avui Ousman Umar dedica molts esforços a través de la seva ONG, NASCO Feeding Minds, a millorar l’educació a través de la tecnologia a Ghana.
CASA NOSTRA, CASA VOSTRA Papers per a tothom!
Casa nostra, Casa vostra, és un col·lectiu de persones voluntàries i independents preocupades per la multitud de problemàtiques socials que travessen el món en el què vivim. L’any 2017, va impulsar la campanya #VolemAcollir per demanar que es fes efectiva l’acollida de persones refugiades i migrants a Catalunya i a l’Estat espanyol. Avui, amb la campanya #RegularizaciónYa denuncien la vulneració de drets i oportunitats que suposa estar en situació irregular, i per aquest motiu demanen papers per a tothom. Perquè és imprescindible que drets i deures siguin iguals per a tothom.
Trajecte i projecte, el procés migratori
L’arribada de menors estrangers no acompanyats de països perifèrics a països cèntrics durant aquests últims 20 anys ha suposat un nou fenomen migratori.
Aquest fenomen presenta diferències en tant a les diverses situacions econòmiques, legals, socials i personals de cadascú, com també segons les característiques de la societat d’origen, de la socialització d’aquestes i de la societat de destí.
Les característiques culturals de les societats d’origen i les de destí influeixen en aquest procés, en la decisió, en el per què elles, en l’edat,…. Així, des d’aquesta mirada, la migració es produeix com a resultat d’un model patriarcal, on la majoria son nois perquè les noies pateixen restriccions estructurals que impedeixen la seva mobilitat; d’un sistema capitalista que perpetua les diferències i les subordinacions de països; i d’un sistema adultista, que accelera el creixement en pro de la producció econòmica. És a dir, la migració s’entén com el ritual cap al món adult en els processos específics de mobilitat i com la resposta a les influències dels processos capitalistes i de la globalització, repercutint en les estructures intergeneracionals, familiars i de gènere.
Un procés migratori com a estratègia de supervivència, majoritàriament familiar, que selecciona al menor amb la coneixença que al destí serà objecte de protecció (suposadament) i així garanteix l’entrada a “l’Europa” i la seva permanència (també suposada). Escrivim “suposada” perquè la propia definició del concepte MENA es refereix a elles i ells com a subjectes de dret i de control, una doble valoració social que genera la percepció de víctimes del sistema (objecte de protecció) i a la vegada com a subjectes criminalitzats per la seva irregularitat i característiques socioeconòmiques (als que hem de reprimir, perseguir o expulsar).
Una mica d'història: moviments migratoris a Europa
La pobresa i la falta de feina al camp van provocar a partir dels anys 50 del segle XX un gran moviment de la població de les zones rurals cap a les ciutats de les àrees industrials. En el cas d’Espanya, els moviments migratoris més importants van tenir lloc primer a zones reduïdes, però després va afectar pràcticament tot el territori de l’estat. L’àrea migratòria va ser molt extensa, mentre que les zones de recepció van quedar molt polaritzades, es va centrar a les àrees industrials de Catalunya, País Basc i Madrid. L’emigració va ser molt important durant els anys seixanta, fins a la crisi industrial del 1973.
L’arribada en massa dels immigrants va plantejar a les ciutats i a les zones industrials problemes greus d’assimilació i va provocar insuficiències d’infraestructura a causa del ràpid creixement que comportaven. L’emigrant s’ha d’adaptar de manera forçada i penosa al nou lloc de residència per les necessitats i les conveniències de la ciutat.
L’emigració cap a les ciutats s’atura quan les condicions de l’economia canvien, quan s’entra en períodes de recessió i falta d’oportunitats i oferta laboral. Les migracions exteriors provocades per la necessitat de trobar feina es donen a tots els continents. Les d’Europa han estat especialment intenses.
De mitjan segle XX ençà va tenir lloc a Europa un important moviment migratori que ja no es va limitar a l’èxode del camp a la ciutat, sinó que va crear un corrent paral·lel de mà d’obra agrària i industrial que, des dels països pobres, va anar cap als països capitalistes rics del centre i del nord d’Europa, especialment a Alemanya. Aquesta emigració va atreure de primer mà d’obra italiana, després espanyola; més tard s’hi van afegir grecs, turcs, eslaus i portuguesos, i després s’hi va incorporar emigració del nord del continent africà. Es calcula que els emigrants espanyols que van anar a Europa el 1970, al moment de màxima expansió, eren uns dos milions i mig de persones.
Avui l’Estat espanyol ja no envia emigrants a Europa, ben al contrari, la seva riquesa atrau immigrants, especialment del nord d’Àfrica i també dels països del sud del Sahel. Els immigrants troben moltes dificultats per entrar a Espanya perquè la UE estableix unes quotes i controla les entrades. Tanmateix, l’Estat espanyol encara rep pocs immigrants en comparació amb altres països europeus i posa moltes dificultats per donar-los el permís de residència.
REFUGI, ASIL I LA POLÍTICA DE TANCAMENT DE LA UE
Durant els últims anys la política de la Comissió Europea (executiu de la UE) envers la immigració consistí en proposar un repartiment equitatiu dels immigrants entre els estats de la Unió Europea; és a dir, establir quotes obligatòries per països dels refugiats que demanin asil. El repartiment es feia segons el PIB de cada país, la població i —important per a Espanya— també el nivell d’atur. Un altre factor que tenia en compte la política de Brussel·les era el nombre d’asilats que ja estava acollint cada país. Segons la proposta, la UE hauria d’haver acceptat 20.000 nous refugiats, dels quals Espanya hauria d’haver-ne acollit 1.500.
A més a més, l’estat espanyol hauria d’haver acceptat un 9% de les persones immigrants que havien demanat asil i ja són a la Unió Europea. Seria el quart país que més n’accepta, mentre que països com el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca en quedarien al marge, ja que els tractats que tenen amb la UE els permeten decidir a quines normes europees se sumen en aquest àmbit. El pla de control de la immigració va arribar enmig de la crisi humana, durant el 2014-2015, provocada per la travessia de desenes de milers d’immigrants i refugiats pel Mediterrani, en un intent desesperat d’arribar a Europa.
El pla proposat per Brussel·les volia abordar les disparitats a l’hora de concedir l’estatut de refugiat. El 2014, Europa en va donar a 185.000 persones, una bona part de les quals eren sirianes. Aquesta xifra és el doble que el 2013.
Des de l’any 2020, la Comissió Europea va endurir la seva política d’immigració i va plantejar un mecanisme de solidaritat flexible i a la carta, accelerar la sortida dels estrangers que es trobin en situació irregular i reforçar el control a les fronteres exteriors. Ja que l’anterior política, basada en el sistema de quotes, va causar una profunda divisió política a la UE.
Pels Vint-i-set, el sistema migratori no funciona i per superar aquest impàs, la Comissió Europea, l’any 2020, va proposar un nou pacte migratori que prioritza les demandes dels seus socis i no la vida dels éssers humans, que aposta per agilitzar els tràmits d’asil i les expulsions d’immigrants en situació irregular i que planteja un nou mecanisme de solidaritat a la carta, sense les polèmiques quotes, per evitar que el pla s’estavelli de nou contra les resistències de països com Hongria o Polònia, absolutament reticents a acollir refugiats i els fluxos migratoris.
De la legalitat a la protecció
Un etern debat al voltant de la immigració ha estat el relacionat amb la regularització de la seva situació administrativa. Des de les diverses modificacions de les lleis d’estrangeria, la continua invenció de nous requeriments per impedir l’obtenció de papers, els CIE i les deportacions com a realitat que tothom rebutja però que segueix existint, passant per les pors a l’efecte crida o els efectes de les regularitzacions massives (possibilitat que avui torna a estar sobre la taula dels estats), el cert es que la qüestió de la documentació, i les conseqüències de tenir-ne o no, son molt importants a l’hora de comprendre la dimensió dels processos migratoris, i en el cas dels menors encara més. Un dels motius dels fluxos de menors d’edats amb destí a Europa és el convenciment dels països d’origen que el fet de la minoria d’edat suposa una facilitat a l’hora de legalitzar la seva situació, obtenir la documentació necessària i poder establir el seu projecte de futur amb un mínim de garanties. I, com a mínim, en termes teòrics és així.
Ara bé, el periple que implica aquestes tramitacions comença amb la tramitació de la primera documentació en les ambaixades i consolats dels països d’origen on troben el rebuig, els continus entrebancs, si no la negativa, com a pas previ a qualsevol permís de residència i/o treball. I aquesta situació d’indefensió que viuen no es resol pel fet d’estar tutelats per l’administració, en el cas de Catalunya la Generalitat, al contrari, aquesta s’inhibeix de la seva responsabilitat i es resigna davant una situació que supera l’àmbit i sobirania nacional o estatal.
Però si és manté la tenacitat i resistència, i s’aconsegueix respondre a la multitud de demandes de certificats i partides de naixement, documents originals i traduïts, i fotografies de la diversitat de formes imaginables amb l’obtenció del passaport, un podria creure que (essent menors tutelats per l’administració!) la obtenció del permís de residencia, NIE i la targeta que ho acredita hauria de ser un pur tràmit. Doncs no. El trajecte per obtenir el permís de residència requereix de trucar a la porta de diverses administracions (ajuntaments per empadronaments i informes, consorcis i ministeris per obtenir la corresponent resolució i, per si no fos poc, la Policia Nacional per la pròpia tramitació de la documentació), cada una amb les seves exigències, tràmits i tempos específics. Un procés que pot durar dies, setmanes i fins i tot mesos, per obtenir una documentació que només té un any de vigència a comptar des de l’inici de la tramitació. Una absurditat que malgrat la protecció i l’acolliment que suposadament han de fer els serveis públics acaba implicant un impediment per l’accés a recursos formatius, educatius, sanitaris, per no dir l’accés al mercat laboral i a la possibilitat de participar de la vida comunitària en condicions d’igualtat.
L’exclusió i la marginació té les arrels en l’inici. I amb la majoria d’edat, la situació documental no fa més que empitjorar. Noves condicions, algunes d’elles missions impossibles, més tràmits i més problemes. No és estrany que molts d’ells i elles acabin sense papers, en situació “irregular”, perquè aquest és, en definitiva, l’objectiu del sistema.
Mismos gustos, mismos derechos.
Málaga Acoge y la Escuela de Arte San Telmo van impulsar el passat maig una campanya contra la criminalització dels menors estrangers no acompanyats, enfocada a ressaltar no allò que fa diferent a aquests joves, sinó allò que els fa iguals a la resta.
La campanya manté aquest to simpàtic i lleuger, que pretén contribuir a desfer l’estigma que recau sobre ells. “El 81% de los MENA canta habitualmente en la ducha” i “El 76% de los MENA pone primero los cereales” són alguns dels missatges d’aquesta campanya que comparteix un lema en comú “Mismos gustos, mismos derechos”.
Més info a: www.malaga.acoge.org
ELS ESCÀNDOLS QUE A NINGÚ ESCANDALITZEN
SILENCI, AQUÍ HI HA NEGOCI
Una de les notícies que haurien d’haver causat més impacte —i comportat conseqüències— però que va passar sense pena ni glòria per mitjans de comunicació i opinió, va ser la denuncia sobre la gestió de les cites per tramitar documentació d’estrangeria que feia i fa la Policia Nacional. Impossibilitat d’obtenir-ne mitjançant els canals establerts i mesos d’espera i molta sort per obtenir-ne, despatxos d’advocats que n’aconsegueixen de forma immediata, venta de cites a través de Wallapop i Instagram pel “mòdic” preu d’entre 50 i 100€, i la més que evident gestió corrupta i fraudulenta de les cites per part dels funcionaris i estructures de la Policia Nacional. I aquí tothom calla.
NO VOLEN TREBALLAR!
La mateixa indignació hauria de causar, i no ho fa, els requeriments per aconseguir l’autorització per treballar (és a dir, el document que permeti poder tenir contracte, seguretat social, etc.; vaja, els drets que tenen la resta de ciutadans i ciutadanes). Una autèntica odissea per la persona que ho sol·licita i per l’empresa que vol dur a terme la contractació. A més d’un sens fi de paperassa i certificacions (per les dues bandes) i un tràmit que pot durar com a mínim entre tres i sis mesos (temps en el qual el treballador no pot iniciar la seva activitat laboral), el requeriment mínim per fer la sol·licitud és la presentació d’una oferta de treball (una proposta de contracte) de, com a mínim, un any de durada i a jornada completa. A l’era de la temporalitat i la precarietat, dels contractes porqueria i la feina per hores, no se’ls permet treballar si no presenten un contracte que molts, amb papers per treballar, fan poc més que somiar amb obtenir. Missió impossible.
LA PASTA O LA VIDA?
Per si no fos prou, els darrers temps s’ha viscut una onada molt important de denegació de renovacions de residència a menors no acompanyats que, en arribar la seva majoria d’edat, se’ls demana que acreditin comptar amb ingressos mínims de més de 500 € mensuals amb 18 anys, però que s’enfilen fins als 2100 € mensuals a partir dels 19. Així, ho van denunciar entitats com la Fepa, la Fedaia o la Fundació Arrels, el juliol passat constatant que no només es tracta d’una situació d’injustícia sinó que, a més, tira per terra la feina feta per l’administració i les entitats del tercer sector. A seguir sumant…
Moneda de canvi pels estats i problema per l'administració
El procés migratori, el trajecte i experiències que aquest comporta, esdevenen factors a tenir en compte quan es contempla, amb tot la seva cruesa, el joc macabre al que juguen els estats en matèria d’immigració. Deshumanitzant les víctimes de tot plegat, per intercanviar en base a quotes, declaracions amenaçadores, i molt de joc brut, que només són comprensibles en la lògica capitalista de les relacions internacionals. Però les imatges a Ceuta, a Tarajal, sota els camions, a les pateres a les costes i els ofegats al mediterrani són xocs durs de la realitat. Són persones que es deixen la vida en la recerca d’una vida millor. Però no són fenòmens que es poden explicar només per la suma d’experiències individuals. Són les conseqüències de decisions polítiques, econòmiques i estructurals dels estats (dels països d’origen, i de l’Europa fortalesa), i d’un sistema que prioritza l’economia per sobre de la vida. Una eterna competició entre estats en la que l’obtenció d’avantatges implica empènyer o reprimir, tancar o expulsar, obrir o tancar, utilitzant aquestes vides com a moneda de canvi i negociació.
Només així podem comprendre les onades d’arribada, per exemple, de menors no acompanyats a l’Estat espanyol, i a Catalunya, entre els anys 2016-2019, o les més recents que s’han viscut a Ceuta o a les Illes Canàries. Responsabilitats compartides dels diferents governs que compaginen les declaracions creuades d’indignació i denúncia, amb acords d’arrel econòmica, i la ferma convicció compartida que al final qui ha de pagar la jugada són aquests nois i noies. Moviments amb més voluntarietat i planificació que el que aparentment ens sembla.
En el cas d’aquest nois i noies, que gràcies a alguns consensos que encara perduren sobre els drets de la infància, en arribar a l’Estat, han d’estar protegits pels serveis públics del benestar social. Però malgrat que podem afirmar que aquesta protecció existeix (amb falles evidents, amb algunes dosis de racisme institucional i una visió assistencialista tan comuna a tots els serveis socials), alhora se’ls responsabilitza del col·lapse i l’esgotament de recursos, se’ls assenyala com a causants de problemes, i s’estructura la resposta de protecció més aviat per fomentar l’exclusió, la segregació i el desemparament
I si parlem de persones?
A Catalunya, la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència i la gestió del sistema de protecció, també ha estat sovint en el centre de la polèmica quan es parla dels joves migrants. La creació i gestió de centres i macrocentres, els processos d’acollida, la tramitació de la documentació, o especialment la falta generalitzada de recursos en la transició cap a l’adultesa (pisos assistits, prestacions econòmiques, orientació jurídica, laboral, etc.) han esdevingut una realitat que empeny no només als joves immigrants, sinó al conjunt de tutelats i extutelats massa sovint a l’exclusió social, la pobresa, la marginació, el sensellarisme o la delinqüència. Un sistema en permanent tensió per la falta de planificació i recursos, que busca desesperadament algú a qui carregar el mort i la responsabilitat dels seus errors, i que amaga les seves debilitats en una opacitat que no fa més que seguir generant sospites. Així és difícil creure que les oportunitats que com a persones i com a infants mereixen —al que s’hi afegeix la vulnerabilitat que comporta la migració— arribin de forma que doni una sortida integradora, justa i equitativa.
Més enllà de la complexitat de la política internacional i les relacions entre estats, les dinàmiques i fluxos de moviments de població a nivell mundial, i els vaivens econòmics d’un capitalisme en permanent crisi, que difícilment es poden resoldre des de l’exercici de la sobirania, per exemple a Catalunya, donar una resposta a l’alçada, amb especial cura en el cas dels menors no acompanyats, no només és una urgència sino una obligació. És hora de deixar de considerarlos un problema al que cal donar resposta, i començar a considerar-los persones que carreguen somnis, inquietuds, vivències i desitjos. Les societats pretesament democràtiques i del benestar han de fer tot el possible per posar a disposició els recursos necessaris que garanteixin una atenció integral i integradora (i no, no s’està fent en l’actualitat) de tots els seus veïns i veïnes, eliminar els entrebancs del sistema jurídico-legal que només tenen per objectiu la generació d’exclusió i que es basen en un profund racisme institucional i legal i, per últim, deixar d’etiquetar i categoritzar amb l’objectiu de criminalitzar i responsabilitzar a col·lectius heterogenis com el dels menors acompanyats. Cal potenciar les xarxes d’acolliment i defugir de la lògica del gueto i l’exclusió, que no fa més que alimentar el camí per l’extensió dels discursos (i pràctiques) del feixisme. En definitiva, comencem a parlar de persones?
“És hora de deixar de considerarlos un problema al que cal donar resposta, i començar a considerar-los persones que carreguen somnis, inquietuds, vivències i desitjos”
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.