Les vacunes en la història
Ara que les vacunes de la covid-19 ja estan disponibles, us proposem una mirada enrere per conèixer l’origen d’aquesta tècnica, i com el saber tradicional i les classes populars han estat fonamentals per entendre el seu èxit
Per Miquel Carandell
01 de març de 2021
Comparteix
VACCA, VACCINE, VACUNA
L’octubre de 1977, Ali Maow Maalin, un jove treballador d’hospital de la ciutat de Marka, al sud de Somàlia, va convertir-se en l’últim cas conegut de verola contreta, i curada, de forma natural a tot el món. La verola, causada per un virus de la família dels poxvirus, ha estat una de les malalties més mortíferes de la història. Depèn dels brots i les varietats, però es calcula que, a escala mundial, la verola va arribar a matar a un de cada tres infectats, més d’un 30%. Perquè us feu una idea: encara no és definitiu, però sembla que la covid-19 a Espanya està a poc més del 2%.
Endèmica durant segles a Euràsia i Àfrica, els conqueridors van portar la verola a Amèrica, on va provocar la mort de milers d’indígenes, afavorint la “miraculosa” ocupació espanyola. Com ho estem patint en la nostra pròpia pell, la història humana no es pot entendre sense considerar malalties i epidèmies. Però com va passar la verola de causar milers de morts a convertir-se en l’única malaltia considerada mundialment erradicada (la pòlio està a punt de ser la segona)? Doncs gràcies a un procediment mèdic que ara està en boca de tothom: la vacuna.
Des de l’Antiguitat, les diferents cultures havien observat que les persones que sobrevivien a la verola, o a altres malalties, adquirien immunitat i ja no tornaven a desenvolupar-les. Durant segles, diversos procediments que utilitzaven restes de les pústules d’un malalt es van utilitzar en llocs com la Xina Imperial per buscar immunitat contra la verola en persones sanes. Aquestes tècniques a vegades funcionaven, però tenien el gran perill de què la persona sana que rebia les restes podia desenvolupar la malaltia. De la Xina van passar a l’Índia, al món àrab i van arribar a Europa, on es van estendre amb el nom de variolització.
“Però com va passar la verola de causar milers de morts a convertir-se en l’única malaltia considerada
mundialment erradicada (la pòlio està a punt de ser la segona)? Doncs gràcies a un procediment mèdic que ara està en boca de tothom: la vacuna.”
En l’època en què va arribar la variolització, també circulava a algunes zones rurals d’Anglaterra i d’altres indrets d’Europa, la creença que si una persona entrava en contacte amb un cavall o una vaca infectats per les versions animals de la verola, també adquiria aquesta immunitat. Aquest coneixement popular va arribar a orelles d’alguns intel·lectuals i metges que ho van publicar. A finals del segle divuit, un metge rural anglès anomenat Edward Jenner, que havia llegit alguns d’aquests articles, va anar recollint evidències que les munyidores de vaques, sovint noies joves, tenien una baixa incidència de verola. Com comprovar totalment aquestes evidències? Calia fer un experiment, un experiment amb éssers humans com a conillets d’índies. L’any 1796 Jenner va decidir-se. Va detectar que una munyidora anomenada Sarah Nelmes havia desenvolupat unes petites pústules a les mans com a conseqüència d’entrar en contacte amb una vaca que tenia verola. Va agafar una mostra d’aquestes pústules i les va inocular, mitjançant uns petits talls, a un nen de 8 anys que no havia passat la verola anomenat James Phipps, el fill d’uns jardiners veïns, és clar, de classe treballadora i sense propietats.
El nen va tenir una mica de febre, li van sortir unes lleus marques, però al cap de pocs dies ja estava totalment sa. La part més complicada venia ara: com comprovar que realment havia adquirit immunitat? Jenner va injectar la verola humana, que podia ser mortal, a Phipps. El nen no va emmalaltir. Funcionava. El metge va seguir el mateix procediment amb altres persones amb els mateixos resultats. Amb l’ajuda del coneixement tradicional, i amb les classes populars com a conillets d’índies, Jenner va adonar-se que utilitzar la verola de la vaca, la verola “vacuna”, d’aquí el nom, tenia uns efectes similars a utilitzar la verola humana, però amb un risc molt més baix. Inoculant la verola de la vaca era impossible contraure la verola humana. La vacunació era millor que la variolització.
Durant els següents anys, es va comprovar la seva eficàcia, i la tècnica de Jenner es va estendre per tot el món, convertint-se en un símbol de modernitat i reduint els casos de verola dràsticament. Ara bé, aquest va ser un procés difícil. Estem en un moment en què les tècniques de preservació de les mostres biològiques al laboratori pràcticament no existien. Per vacunar doncs s’utilitzaven dos mètodes. El primer, de braç a braç, és a dir, de persona vacunada a persona per vacunar. Aquesta tècnica tenia el problema de la possible transmissió d’altres malalties com, per exemple, la sífilis, també molt estesa entre la població. L’altra tècnica era de vaca amb verola a persona per vacunar. Utilitzant aquesta tècnica, a alguns països es van fer campanyes de vacunació amb les vaques amunt i avall, de poble en poble.
“Amb l’ajuda del coneixement tradicional, i amb les classes populars com a conillets d’índies, Jenner va adonar-se que utilitzar la verola de la vaca, la verola “vacuna”, d’aquí el nom, tenia uns efectes similars a utilitzar la verola humana.”
A principis del segle dinou, a les colònies americanes d’Espanya sorgien veus contra l’imperialisme de la corona i els processos d’independència es veien en l’horitzó. Des del punt de vista del rei, Carles IV, calia reforçar els vincles, calia fer veure a les classes dirigents i mitjanes de les colònies que el rei els cuidava, que sortia a compte mantenir-se sota el seu domini. Com fer-ho? Doncs portant-los modernitat. Així, l’any 1803 es va organitzar, pagada pel rei, l’anomenada Real Expedición Filantròpica de la Vacuna, una expedició que va portar la vacuna a terres americanes on, com dèiem, els conqueridors havien portat la verola humana però no hi havien portat la verola de les vaques.
Sense tècniques de conservació, i davant la dificultat de portar vaques en el llarg viatge en vaixell, els metges que comandaven l’expedició van decidir portar la vacuna amb humans. Es necessitaven humans que no haguessin passat la verola, perquè així se’ls podia inocular la vacuna d’un a un per portar-la fins al continent americà. La solució? 22 nens i nenes orfes cuidats i tractats per l’encarregada de la Casa d’Orfes de La Corunya Isabel Zendal Gómez (us sona?). Aquesta “cadena humana” va portar la vacuna, així com certa infraestructura per reproduir-la, a Canàries, bona part dels països sud-americans, el Carib, Mèxic i Filipines. Malgrat tot, els esforços del rei no van aturar els processos d’independència hispanoamericans.
Ja en el segle vint, malgrat aquesta i moltes altres campanyes de vacunació, la verola seguia afectant les poblacions més desprotegides del món. No va ser fins després de la Segona Guerra Mundial que es va plantejar una vertadera campanya global encaminada a erradicar-la. El protagonista va ser Viktor Zhdánov, un viròleg rus i viceministre de Sanitat de la Unió Soviètica, un país que després de l’esclat de la Revolució havia aconseguit vacunar tota la població del seu vast terreny. Posant sobre la taula l’experiència russa, a finals dels anys cinquanta, Zhdánov va comandar una iniciativa a l’OMS que, malgrat l’oposició d’alguns països (estem en plena Guerra Freda), va aconseguir vacunar les zones més desfavorides del planeta fins a l’erradicació total l’any 1980.
En definitiva, en els cent vuitanta-quatre anys que van de James Phipps a Maow Maalin, i uns quants més fins a l’actualitat, han sorgit diverses vacunes per combatre diferents malalties a partir de diferents orígens i tècniques. El que queda clar és que les vacunes no només han estat crucials per reducció d’aquestes malalties, sinó que el seu desenvolupament i distribució han estat influenciats i condicionats pels contextos històrics i científics, els interessos i discursos polítics i empresarials, les ideologies, i les condicions socials i econòmiques.
La història també ens mostra com diversos factors com el comerç, el transport de béns i persones, la creixent domesticació i industrial animal, així com la destrucció dels medis naturals, han estat crucials per entendre el sorgiment i difusió de les epidèmies al llarg de la història i en l’actualitat. Alguns exemples podrien ser l’arribada de la pesta bubònica a Europa en un vaixell comercial, les granges com el més que probable inici de les grips aviar i porcina, o l’origen de l’actual pandèmia, presentada sovint de forma simplista amb la sopa de ratpenat, però que amaga problemàtiques d’eliminació d’hàbitats naturals que permeten la proximitat dels humans als animals salvatges, i amb aquesta, la transmissió dels virus.
Tal com apunta la sociòloga americana Sheila Jasanoff, més enllà del tema mèdic, del vessant científic, per trobar solucions a les problemàtiques globals com l’actual pandèmia, cal posar l’accent també en les qüestions socials, i podríem afegir també les qüestions ambientals. La ciència funciona i solucionarà molts problemes, diu Jasanoff, però no tots. Estudiar i lluitar contra les injustícies que existien abans, evitar les que sorgeixin durant les crisis com la que estem vivint, garantir que la distribució dels beneficis mèdics a tothom, així com afrontar les problemàtiques ecològiques, és fonamental per crear immunitats persistents en el temps que ens protegeixin de les desigualtats i els abusos com les vacunes ho fan dels bacteris i els virus.
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.