Les bates blaves

La crisi energètica de 1973, les reestructuracions de sectors productius, l’increment de la desocupació i el procés inflacionista van tenir un efecte demolidor sobre molts sectors industrials. El tèxtil esdevindria el vaixell insígnia d’aquest enfonsament, i amb ell, es perdran definitivament milers de llocs de treball femení a les filatures. Eren les restes d’un sector marginalitzat i mal pagat que havia trobat en la dona treballadora la seva víctima propícia.

L’ocupació femenina en la indústria no es veurà de nou en el panorama ribetà fins a mitjans dels anys seixanta amb l’obertura de portes de la fàbrica de confecció La Central Corsetera Belcor. Fabricant de peces de corseteria i de bany, era un dels principals fabricants espanyols de llenceria, que comercialitzava sota marques com Belcor o Rue Royale. Fundada feia més d’un segle a Barcelona per iniciativa de la família Bloch, va comptar amb factories a Barcelona, Sitges, el Vendrell, Vilafranca de Penedès i Sant Pere de Ribes. La Belcor a Ribes entre els anys 1965-1993 va arribar a ocupar fins prop de 140 llocs de treball, en la seva majoria dones (solament tres llocs eren ocupats per homes, els mecànics i el director). Si bé en un principi la permanència a la fàbrica era fins que es casaven o tenien fills, a la llarga va esdevenir una permanència llarga amb una mitjana de 15 a 20 anys treballats. El treball a la Belcor no solament va significar una sortida laboral per a les dones ribetanes sinó que, encara que poc reconegut, va representar un ingrés per a les unitats familiars en uns anys de crisi on la destrucció progressiva de llocs de treball a Catalunya entre el 1976 i 1985 era del 18,5% i l’índex d’atur en aquest període va arribar al 22, 5%. L’aportació econòmica de 200 dones a les seves famílies, en una població entorn els 10 mil habitants a tot el municipi és, socialment, un fet molt rellevant.

A la Belcor les dones treballadores ribetanes —moltes van entrar a treballar entre els 14 i 18 anys— descobreixen els nous mètodes de treball continuat. Pràcticament es treballa a preu fet i sota un règim de control de temps-producció cada cop més rígid. La fàbrica funcionava a un torn de jornada completa, si bé a les tardes es feien hores extres, segons la temporada, perpetuant a les dones al doble treball, la fàbrica i el domèstic. Malgrat tot, però, la dona treballadora —i a la Belcor s’exemplifica— practica una triple militància, la feminista, la sindical i la política. És a la Belcor on, per primer cop a Ribes i de la mà de les dones, es fan ressò i es visualitzen les grans mobilitzacions obreres i de lluites sindicals com les vagues generals de juny de 1985 contra la retallada de pensions i la de desembre de 1988 contra els contractes escombraries. Mai abans, des de la República, hi havia hagut a Ribes un nivell tan alt de militància sindical i per primer cop aquesta es donava de la mà de la dona. Amb una alta filiació sindical a la CSUT i a CCOO, sindicats combatius sorgits de la clandestinitat franquista, les treballadores de la Belcor van participar molt aviat de les lluites i mobilitzacions sindicals, tant pel que fa a les conquestes laborals en la redacció del conveni col·lectiu d’empresa com en les jornades de mobilització general del país. L’any 1985, com recull Lluita Obrera de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) la Belcor de Ribes va participar de manera notòria juntament amb les grans empreses de Vilanova i la Geltrú com Fisa, Masa i Litotarga a la Jornada de mobilització del 21 de febrer “Por la mejora de la Seguridad Social, en defensa de su carácter público y contra el despido colectivo libre”. Les “bates blaves”, com abans en el tèxtil, prendran un protagonisme important en el moviment obrer de lluita i capacitat d’organització que portaran fins a la tancada el setembre de 1993 de les treballadores dins la fàbrica durant dies en defensa dels seus llocs de treball i per evitar que s’emportessin les màquines davant la reestructuració de l’empresa al passar a mans de Vives Vidal S.A. (VIVESA) amb una pèrdua de llocs de treball de 700 a 300 en el global de les seves factories, la deslocalització de la seva activitat a països del Magreb i una voluntat especulativa sobre la fàbrica.

Que el treball de la dona era fins i tot relegat dins el mateix moviment obrer ho indica la poca solidaritat, que empreses suportades per dones com Belcor rebien en les seves lluites sindicals per part d’altres empreses. El despertar militant polític, feminista i sindical, encara que molt silenciat, modificarà i molt el seu rol dins el mateix moviment obrer i com no en el panorama social ribetà.