Joves, enfrontar-se a un sistema ple de desigualtats
Per Irene Márquez, Patricia Bertolín i Pau de Ribes
Il.lustració Alba Garriga
Fotografia Gina Garriga
maig de 2021
Comparteix
Dels controls policials arbitraris que amaguen trets racials. De les empreses farmacèutiques amenaçant “democràcies plenes” i governs competint, en subasta mundial, per accedir a respiradors, EPI i ara les tant esperades vacunes. I amb tot aquest melodrama ens afegim a la cua i preguntem “qui és l’última?”, conscients que el malalt és el sistema, la desigualtat és la malaltia i com a símptoma la deconstrucció sistemàtica i premeditada de l’estat del benestar. Com a primers efectes del malestar, l’atzucac on hem situat la població i especialment la jove, aquella que experimenta anar construint una vida pròpia i anel·la no repetir els errors que ha (sobre)viscut.
La pandèmia traduïda en emergència sanitària no ha fet sinó demostrar les problemàtiques que provoca tenir un sistema de sanitat pública precaritzat, en condicions salarials pèssimes per les treballadores i amb instal·lacions i material que ha de fer mans i mànigues per a tirar endavant; algú a oblidat les imatges de sanitaris protegint-se amb
bosses de la brossa o demanant material sanitari per les xarxes socials?
I, seguidament, van dictar a la població confinament domiciliari per a tothom igual. Però no tothom ho feia des del mateix punt de partida, no tothom tenia, ni té, les mateixes condicions i recursos per afrontar aquesta situació. Ni per classe social, ni per territori, ni per condició material, ha viscut ni patit de la mateixa manera aquest any excepcional. La pandèmia i les mesures per fer-hi front també han afectat de forma diferent segons l’edat. Els i les joves han tingut i tenen les seves pròpies batalles en la lluita contra aquesta sacsejada mundial i contra un sistema que fomenta la desigualtat, com a forma de créixer i viure.
Podem constatar que la pandèmia i la crisi sanitària tan sols han fet augmentar i agreujar la pobresa, la desigualtat i la tristesa que ja teníem abans del març del 2020. A més a més, i des de l’inici de la pandèmia, vam responsabilitzar la població infantil i juvenil de ser els hostes perfectes, els propagadors del virus. I així vam tancar-los, per llei i gràcies a l’estat
d’alarma votat i negociat, 50 dies sense sortir de casa.
Donant per suposat que l’espai domèstic era un espai segur, un lloc amable on poder conviure durant 50 dies les 24 hores seguides. Pels mitjans de comunicació es va vendre la idea de poder aprofitar aquesta situació com un “retrobament”, una oportunitat de cohesionar “la família”, de poder fer allò que el dia a dia no permet. Però es va amagar una realitat molt diferent. No tothom viu en cases amb un jardí, terrat o balcó des d’on poder
desfogar-se per evitar ofegar-se; habitatges amb prou habitacions per a tots els membres de la mateixa unitat familiar; ni tan sols tothom té una casa per a viure. A la pràctica, els desnonaments no es van aturar del tot, les habitacions de relloguer hi eren i hi són encara, hi ha cases sobreocupades o, simplement, un pis petit on hi conviuen nens, joves i grans no és un espai còmode. Va ser la realitat de molta més gent, veïns i veïnes que no van viure
el confinament com una oportunitat positiva sinó com una dura realitat. Resulta molt interessant les aportacions que fa José Mansilla al llibre La pandemia de la desigualdad. Una antropología desde elconfinamiento.
“Cal no pensar la categoria joventut com una realitat homogènia i estàtica que pateix les mateixes problemàtiques.”
A més, les desigualtats entre la població de professionals, els que podien continuar amb normalitat el confinament i els que no (ja sigui per quedar-se sense feina o per estar obligades a no poder fer teletreball). Amb dificultats entre la conciliació del teletreball amb la cura de les persones i la llar (com exposàvem a Ens cuidem, després existim), cal no oblidar com les famílies feien peripècies per conviure totes a casa i estar-hi tot el dia. Convertint menjadors en despatxos, habitacions en aules, armaris en sales d’estar… repartint les hores per utilitzar els metres quadrats amb totes les que es comparteix casa.
I amb aquesta realitat la vida i el desenvolupament d’una persona jove en creixement físic i mental, i amb una necessitat imperant i natural d’experimentar allò nou, de canviar pel sol fet de necessitar fer-ho. La vida dels i les joves durant la pandèmia no va ser fàcil per ningú, però especialment per ells i elles tampoc. Com diu David Bueno “hem de tenir ben
present que la gestió que estem fent de la pandèmia, altrament necessària, influeix en processos cognitius crucials per al futur personal dels adolescents i joves com ara l’emocionalitat. Cal que esmercem esforços per disminuir el seu nivell d’estrès i d’ansietat, que poden deixar marques a la seva arquitectura cerebral”.
Hem de tenir present que, durant massa temps, les joves han perdut qualsevol referència que tenien; per exemple, professores a l’escola, institut o universitat, monitores de classes extraescolars o cursos de formació, entrenadores en clubs esportius, educadores en centres oberts o públics, qualsevol persona que compartia espais de coneixement i experiència amb les joves, tan lúdics com formatius. Van desaparèixer de cop i solament es va interactuar amb les joves a partir dels adults dins la casa (els quals ja els tenien) o la policia com a forma de control i de reeducació segons les noves normes de conducta social a l’exterior.
Arribant a situacions paranoiques com, per exemple, poder compartir una aula dins un institut públic amb el grup classe i haver-se d’amagar a l’hora d’esmorzar pels carrers per evitar les amonestacions de la policia. Per contra, els instituts i escoles s’han demostrat com a espais segurs i no propagadors del virus. Tanmateix, els esplais i centres oberts de joves han resultat també espais segurs, demostrant que les joves es desenvolupen bé i conscientment en llocs amb mínimes normes, però tot i així han sigut un dels col·lectius més afectats per les mesures anti-covid. Potser, i només potser, perquè encara no són productivament útils pel sistema econòmic que tenim.
En aquest número hem decidit posar la vida dels i les joves en el centre i, per no caure en dinàmiques adultistes, on les adultes som les qui parlem per les i els joves, hem apostat per socialitzar aquesta secció a les protagonistes d’aquest. Per aquest motiu, alguns dels articles són el reflex de la veu de joves que han decidit fer d’altaveu i parlar sobre algunes de
les experiències que travessen les seves vides: l’efecte de la virtualització de les relacions socials, els drets dels i les joves a expressar la seva opinió… Som conscients
que abordarem algunes temàtiques i en deixarem altres. Les experiències que configuren les vides dels i les nostres joves no són homogènies i en base als sistemes d’opressió socials (masclisme, racisme, classisme, capacitisme, etc.) les oportunitats i drets dels i les joves seran uns o altres. Per això, cal pensar la categoria “joventut” no com una realitat homogènia i estàtica que pateix les mateixes problemàtiques, més aviat, com suggereix
l’antropòleg Carles Feixa, “l’anàlisi de la joventut no passa per la comprensió de la seva naturalesa o essència, sinó per l’estudi dels contextos socials i culturals en què la “qüestió juvenil” es planteja i es resol”. És per aquest motiu que, si volem comprendre què és la joventut, què els hi passa i com viuen, inevitablement haurem de mirar cap als contextos socials, econòmics i polítics que configuren i travessen les seves vides.
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.