Ribes, indians i memòria selectiva
Per Josep Carreras i Reventós
juliol de 2022
Comparteix
L’historiador cubà Manuel Moreno Fraginals (1920-2001), un dels referents per conèixer el període colonial de Cuba i la seva història sucrera, sovint afirmava que el relat de la història és una arma molt poderosa. Quan parlem dels Indians, i a Ribes n’hem parlat amb motiu de la inauguració del museu dedicat a la seva figura, entenem amb especial encert la seva afirmació.En primer lloc, observem la utilitat que s’ha trobat amb els Indians per no haver de parlar necessàriament d’un mot que ho domina tot: colonialisme.
El passat històric colonial a la majoria de poblacions de la nostra comarca és inqüestionable, però no descobrirem la sopa d’all si afirmem, per exemple, que la finalitat de la Fira d’Indians de Ribes no és pas la investigació històrica del fet sinó que n’és la promoció econòmica del municipi. Utilitzar les potencialitats del territori s’ha fet tradicionalment arreu, però una fira d’Indians no és una fira de bolets o de maduixes que —amb tots els respectes— proliferen a la geografia catalana. Els indians son personatges susceptibles d’interpretació històrica, coetanis d’un període transcendental i, sobretot, tràgic per una gran part de la humanitat. Per tant, fer promoció econòmica utilitzant com a rerefons el colonialisme i la seva conseqüència més tràgica, l’esclavisme, és del tot pervers, sobretot si no s’explica “tota” la història. L’any 2001 les Nacions Unides van catalogar l’esclavitud colonial com a crim contra la humanitat. Les xifres globals parlen de 12,5 milions d’africans deportats i esclavitzats per totes les potències colonials, prop d’un milió a l’illa de Cuba. No es pot perpetuar, ara amb un espai per la memòria, un discurs institucional oficialista i complaent. S’ha d’exposar clarament que només l’esclavisme com a element indissociable del colonialisme va possibilitar les immenses fortunes colonials, també dels catalans. Aquest context és absolutament ignorat al museu de Ribes, com també la figura dels esclaus que, tot i mencionar-la, ocupa el mateix espai que altres mercaderies colonials dins un calaix, una imatge del que es mostra lamentablement al Museu d’Història de Catalunya.
Els esclaus no eren desconeguts a casa nostra el segle XIX; de fet, fins el 1837 no es va prohibir l’esclavitud als territoris peninsulars espanyols, però no tenien cap incidència en l’economia general. Cuba, però, es va convertir gradualment, a partir del darrer terç del segle XVIII, en una societat en creixement gràcies al cultiu de la canya de sucre amb l’anomenat sistema de plantació, conreat per esclaus. Als inicis del segle XIX ja s’havia convertit en la primera productora mundial de sucre i l’any 1841 ja hi havia a Cuba més esclaus que colons peninsulars, 436.000 en total. Era, amb totes les conseqüències, una societat esclavista i de forma directa o indirecta, tota l’economia n’era subsidiària. Una frase molt coneguda deia: “Sin esclavos no hay azúcar, sin azúcar no hay país”. Molt hàbilment s’hi va abolir l’esclavitut —49 anys després que els territoris peninsulars— l’any 1886.
Sempre se’ns ha dit que les fortunes indianes es van fer darrera un mostrador de les pulperías o colmados de Cuba, la famosa figura del Catalán de la esquina, a costa de l’esforç i tenacitat que es resumia en els “5 anys de privacions i una fortuna”. Amb això, però, no n’hi havia prou; el petit estalvi aconseguit s’invertia en el préstec de diners als terratinents criolls a un interès del 15 al 40%. També a la “refacción”, que consistia en abastir els ingenios, on es conreava el sucre, de tot el que necessitaven per funcionar, ja fossin martells, cadires, cadenes, vi, fesols i, per descomptat, esclaus i menjar per mantenir-los. Altres negocis estel·lars eren directament l’adquisició de finques sucreres i el propi tràfic d’esclaus.
Qui emigrava? L’historiador Jordi Maluquer de Motes diu: “No és per la necessitat d’emigrar que els catalans se’n van a Amèrica, sinó per l’existència d’oportunitats econòmiques, per la possibilitat de fer fortuna“. El sou de tot un any d’un obrer tèxtil a mitjans segle XIX era d’uns 100 duros, el viatge a Cuba en costava una mitjana de 150. No eren les capes més baixes de la societat les que emigraven sinó, molt prioritàriament, comerciants i cabalers de l’anomenada aristocràcia rabassaire, ja que el vi va ser un element essencial del comerç d’ultramar. Essencialment, doncs, eren emigrants amb mercaderies pròpies per vendre en un mercat que depenia exclusivament del comerç de la metròpoli per subsistir.
“S’ha d’exposar clarament que només l’esclavisme com a element indissociable del colonialisme va possibilitar les immenses fortunes colonials, també dels catalans”
No es pot afilar tant el relat de la història vorejant, fins i tot, el victimisme argumentant —com es fa al Museu— que la tragèdia de la Fil·loxera va ser un dels principals detonants de l’emigració Indiana. És més que evident que la Fil·loxera va ser una tragèdia per la pagesia catalana i la de mitja Europa, però després de creuar la frontera per França va arribar al Penedès per Sant Sadurní d’Anoia el 1887, al final del període colonial. Els catalans ja havien fet llavors pràcticament totes les fortunes colonials a Amèrica, l’esclavitud havia passat a la història i el primer ribetà havia marxat a Cuba feia més de cent anys.
No podem explicar, per tant, el trencaclosques de la història només amb les peces que ens convenen. Es simptomàtic, per exemple, el desconeixement a Ribes de la figura del navilier i comerciant Cristòfol Roig i Vidal. Tot i mencionar-lo al museu com un emigrant més, el seu passat històric podria omplir per si sol el museu sencer. Nascut a Ribes el 7 d’Abril de 1776, no va participar tan sols en una expedició negrera com s’afirma exòticament al museu. Van ser bastantes més, fet que l’ha convertit en un dels traficants d’esclaus més conegut del país. Va arribar a tenir cinc vaixells en propietat i uns altres en societat que van voltar per mig món i, en tornar, es va establir a Barcelona d’on va ser regidor municipal el 1834. Aquest fet aleshores no era símbol pas d’acceptació democràtica sinó de rellevància social. La seva correspondència comercial formada per 77 volums es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, uns documents històrics impagables que ningú ha biografiat encara avui per als ribetans del segle XXI. No és se’ns dubte l’única referència esclavista al nostre municipi ni, per descomptat, a la nostra comarca.
Els pocs casos coneguts i públics del tràfic d’esclaus català son implacables i cruels. És, per exemple, el cas del vaixell esclavista “Bric Segundo”, de 1854. Aquesta expedició va ser organitzada per Josep Planas i Sucona de Reus i pel seu soci Joan Bages, que van deportar 750 nens africans per esclavitzar-los a Cuba. La majoria tenien entre 10 i 15 anys i a la travessa transoceànica en van morir 53, uns altres van morir a Cuba en el camí de 4 dies per arribar al seu destí final, sens dubte ingenios catalans.
Precisament, els censos generals d’ingenios elaborats per l’administració colonial detallen un mínim de 131 finques sucreres propietat de catalans, amb una dotació d’uns 20.000 esclaus. Per tenir una comparativa de guanys, a l’època es considerava que un anomenat Indià es podia retirar i tornar a Catalunya a viure de renda quan podia assolir una fortuna de 10.000 duros que li permetien un rèdit d’un duro diari.
Segons aquells llistats, només a la collita de 1877, Francesc Gumà i Ferran, artífex del ferrocarril i la Vilanova moderna va aconseguir amb el seu petit ingenio “Santa Sofia”, amb 136 esclaus uns guanys nets de 24.459 duros. Josep Baró de Canet, amb el “Santa Rita”, va aconseguir 130.914 duros nets amb la col·laboració forçada de 550 esclaus africans. Jaume Torres i Vendrell de Sant Pere Molanta, amb el “Sonora”, va aconseguir 8.514 duros amb 126 esclaus. Així fins a 131 ingenios.
El premi de la memòria és sens dubte pels Indians, però coneixem, avui dia, alguna sola placa en record i homenatge a les vides d’aquells africans esclavitzats que van fer possible també el país que som avui?
No és que els catalans ens vulguem mortificar ara revisant el nostre passat colonial, és que ja fem tard i estem autènticament a les beceroles. Altres països amb passat colonial forçats evidentment per les seves societats civils, han iniciat fa temps els seu camí per la reparació. Nomes cal anar a Liverpool, Londres, Nantes, Bordeus, Amsterdam, Tervuren, etc. i veurem multitud d’espais museogràfics amb una visió integral de la qüestió. I d’això no se’n diu ni presentisme ni revisionisme. Se’n diu memòria històrica d’una societat madura.
La inauguració de l’espai museogràfic a Ribes sobre els Indians podria haver estat un excel·lent moment per iniciar el nostre propi procés de reparació. Aquesta però no és ara per ara la pretensió de l’espai i això va en direcció contraria al que avui és una clara tendència a tota Europa, si més no en els espais museogràfics. Actes de protesta com el realitzat davant del museu dels Indians el dia de la seva inauguració a Ribes han d’ajudar a pressionar en la reparació de la nostra memòria històrica colonial i a revertir, per contra, la memòria selectiva. Continuem empenyent, doncs.
Salut i llibertat.
“La inauguració de l’espai museogràfic a Ribes sobre els Indians podria haver estat un excel.lent moment per iniciar el nostre propi procés de reparació”
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.