Hi estem d’acord: Amnistia i Autodeterminació

Som el grup promotor de l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autode[1]terminació. Ens vam constituir formalment el passat 30 de març a Barcelona rere alguns mesos de treball, debat i escolta. Som una trentena de per[1]sones de diverses sensibilitats i diversos àmbits que, a títol individual, confor[1]mem un grup de treball autònom, plural i transversal sense cap lligam partidari, governamental o institucional i que tre[1]ballarà activament entre aquest abril i el proper mes d’octubre. Ens aplega i uneix la ferma convicció i la certesa respecte dues demandes bàsiques per al present i el futur del país. Dues demandes que sa[1]bem que susciten un ampli suport majo[1]ritari en la societat catalana: l’amnistia i l’autodeterminació, enteses com la fi de la repressió des d’una perspectiva col·lec[1]tiva -rere quatre anys d’excepcionalitats i més de 800 persones amb causes judi[1]cials encara obertes- i la necessitat d’un marc de resolució democràtica basat en el respecte a la lliure determinació de la societat catalana.

El nostre objectiu és traduir aquest su[1]port ininterromput, que els darrers anys oscil·la entre el 67% i el 81%, en un ma[1]nifest col·lectiu i compartit, de mínim comú denominador i punt de trobada, que pugui ser subscrit per les principals organitzacions i entitats de la trama de[1]mocràtica, civil, social, econòmica, polí[1]tica i cultural del país. En la darrera dè[1]cada, la societat catalana ha protagonitzat un llarg procés democràtic, amb una mo[1]bilització persistent i singular, per decidir lliure i pacíficament el seu present i el seu futur. De les primeres consultes populars, a la manifestació contra la sentència de l’Estatut, passant per la consulta del 9N i fins arribar al referèndum del 1-O, bru[1]talment reprimit per l’Estat, i la vaga ge[1]neral del 3 d’octubre.

Aquest octubre farà cinc anys de l’inici d’un canvi de cicle marcat per una llarga repressió que encara no ha acabat. La seva continuïtat –avui, ara i aquí– és un fet que va desde la pervivència de l’exili fins a les més de 800 persones amb causa judicial encara oberta. Arran d’aquelles fets, més de 2.562 persones han estat investigades i les estimacions més acurades estimen en més de 4.500 les persones afectades, comptant les 1066 persones ferides l’1-O. Per contra, cap responsable d’aquella vi[1]olència policial ha estat condemnat sinó tot el contrari: tots han estat ascendits, guardonats i condecorats.

Malgrat tot, rere cinc anys complexes i difícils i encara sota l’actual context per[1]manent de bloqueig, volem palesar que durant tot aquest temps el posicionament clarament majoritari de la societat catalana ha estat clar i inequívoc, de forma continuada i ininterrompuda, davant la dinàmica repressiva viscuda i respecte la necessitat d’un marc democràtic de resolució del conflicte. I és això què volem posar en valor: entre el 70% i el 80% de la societat s’ha posicionat, ahir i avui, contra la repressió i a favor d’una sortida democràtica.

També en aquests cinc anys, els més destacats organismes internacionals de defensa dels drets humans, múltiples ins[1]tàncies judicials europees i fins el Consell d’Europa han constatat l’anomalia democràtica que vivim. L’excepcionalitat jurídica, penal, penitenciària i policial viscuda en situa com una excepció. El catàleg desplegat ha estat tristament extens –de la guerra bruta a cada inhabilitació, de l’aplicació del 155 a recórrer a tipus penals especials (sedició, rebel·lió, terrorisme), de les multes milionàries a la presó, fins arribar a l’espionatge cibernètic massiu fet públic aquesta mateixa setmana. Tot plegat, mentre la suspensió de lleis catalanes, la prohibició de debatre en seu parlamentària qüestions com la monarquia o l’autodeterminació o la ingerència judicial en el model educatiu configuren l’altra cara d’una mateixa moneda. En temps convulsos, la regressió, la involució i la degradació democràtica ens afecta a totes i tots. Amb el retrovisor panoràmic del temps viscut i els llums llargs que cerquen una resolució democràtica, avui insistim en que les bases de qualsevol sortida passen per la fi de la re[1]pressió i la construcció d’un marc democràtic de resolució. Difícilment hi haurà alternativa democràtica si no es resolen les conseqüències del conflicte ni s’aborden les arrels del mateix. Els i les sotasignants, en suport a aquesta ineludible exigència democràtica, manifestem, un cop més encara, el nostre suport a la doble demanda d’amnistia i autodeterminació. Pensem que no només és la única sortida desitjable i raonable, sinó la més justa, duradora i democràtica. Aquesta demanda conjunta constitueix l’acord social persistent d’una majoria democràtica que reclama i es ratifica, cinc anys després, en el suport a:

 – l’amnistia, entesa com la necessitat d’una solució col·lectiva i integral per a totes les persones exiliades, encausades i represaliades.

 – l’autodeterminació, entesa com la necessitat d’establir un marc de resolució democràtica basat en el respecte a l’exercici de la lliure determinació de la societat catalana.