Temps de foc: gestió forestal, polítics i promeses
Per Pere Royo
juliol de 2022
Comparteix
Cada any, quan arriben aquestes dates, sentim a dir que comença la temporada d’incendis.
Realment avui ja no es pot parlar de temporada d’incendis, amb el canvi climàtic i l’entrada de l’emergència climàtica ens trobem que el risc d’incendi es prolonga durant tot l’any i les campanyes d’incendis per igual.
Jo fa més de 26 anys que em dedico com a voluntari d’una ADF, i aquests darrers anys com a president d’una federació d’ADF de tota una comarca; el temps passa i ens adonem que això és cíclic i no canvia.
Als anys 1994 i 1996, quan mitja Catalunya cremava, la gent —majoritàriament agricultors i propietaris forestals— es va organitzar per fer front als incendis forestals amb l’ajuda dels ajuntaments i la Generalitat. Davant la manca de recursos, la societat civil es va organitzar i així van sorgir les primeres ADF (Agrupacions de Defensa Forestal); actualment tenim 319 ADF amb més de 6.000 voluntaris repartits per tot Catalunya.
Ha passat molt de temps —més de 30 anys— des de les primeres ADF i la situació no ha millorat gaire, no pas per l’organització, ni per capacitat d’extinció, que ha millorat moltíssim, sinó per temes quotidians, com ara, què fem amb els nostres boscos?
Els polítics ens prometen cada quatre anys canvis i millores en una situació cada cop més complicada i les noves tendències de bombers que, després d’anys d’estudiar incendis forestals, arriben a mostrar-nos un panorama dantesc amb els famosos incendis de sisena generació, o les tempestes de foc, que sobrepassen qualsevol capacitat d’extinció, com ha succeït a Portugal, Itàlia, Grècia o Rússia, per posar exemples més coneguts.
Els incendis forestals de sisena generació, per sort, és un tant per cent molt baix del total d’incendis, tot i que no és una qüestió que haguem d’ignorar, ja que les conseqüències són desastroses a tots els nivells econòmics, mediambientals, i fins i tot poden arribar a causar mortalitat a la població.
Els bombers del GRAF (Grup de Reforç d’Accions Forestals) ens mostren la propagació d’incendis a través de simuladors a zones properes de la corona metropolitana de Barcelona, on en 6 hores es cremen més de 8.000 hectàrees com a Collserola, o a l’Ordal, amb 8 hores de foc, arribant a cremar tot el massís.
Molts dels que estiguin llegint aquestes línies tindran a la memòria l’incendi del Montgròs el 14 de maig del 1997 amb prop de 100 Ha cremades i que va destrossar el que venia projectant la Diputació de Barcelona i els consistoris de Sant Pere de Ribes i altres com el corredor verd entre el Garraf i el parc del Riu Foix.
“Davant la manca de recursos, la societat es va organitzar i aixi van sorgir les primeres ADF (Agrupacions de Defensa Forestal). Actualment a Catalunya tenim 319 ADF amb més de 6000 voluntaris”
Un altre incendi que molts recordaran i guarden en la memòria és l’iniciat al pantà de Foix el 12 de juliol del 2012, que arrasà 250 Ha. Tots dos incendis van deixar greus ferides al territori que encara avui dia es poden apreciar. L’abandonament del món rural, l’agricultura i el pasturatge implica el creixement de la massa forestal sense control. El que abans eren cultius ara és muntanya deixada, el sotabosc, la continuïtat de vegetació i l’acumulació de matèria combustible després de temporals de vent o neu, la manca de gestió i l’escassetat de pluja… Tot plegat fa que els nostres boscos no siguin rendibles econòmicament, i juntament amb els baixos preus del sector forestal fan que tot això sigui una bomba de rellotgeria a punt d’explotar.
A tots els nivells es reconeixen els problemes, cada dia surten a la palestra conferenciants polítics i gurus parlant més i més del tema, però no concreten res ni arriben a bon port sobre el terreny.
El primer escull és l’econòmic; ni l’administració ni els propietaris privats que fan inversió en projectes forestals no són capaços de veure més enllà de la inversió inicial dels treballs i no tenen la capacitat de veure el retorn d’aquesta inversió. Els boscos, ara mateix, no tenen valor perquè els arbres són vells, trencats, mal formats i el sotabosc és brut i ple de restes vegetals a disposició del foc.
D’altra banda, cada cop hi ha més gent que va a la muntanya a gaudir dels nostres boscos, amb bicicleta, passejar, buscar bolets i una infinitat d’activitats.
Donar valor als nostres boscos implica invertir en gestió, i la gestió implica tallar i esbrossar alhora que això ens dona arbres sans i de millor qualitat, baixar el combustible davant d’un possible incendi i la possibilitat de treure profit de la fusta i de la biomassa resultant.
Si partim de la inversió inicial tenim un retorn per la venda de la fusta resultant, i un altre pel subproducte resultant de la biomassa; moltes vegades no valorem que un bosc gestionat no té les mateixes despeses d’extinció que un bosc no gestionat a partir de les possibilitats de la resiliència davant d’un incendi entre l’un o l’altre.
La possibilitat que la gestió augmenti com a resultat, un millor aprofitament dels nostres boscos, una fusta de millor qualitat i millor preu sempre ajudaria a assolir l’objectiu més important: l’impacte que té un bosc gestionat davant la incidència de factors com incendis, temporals i els usuaris habituals de l’entorn forestal.
Si comptem tots aquests impulsos positius davant del que considerem inversió, el retorn és molt important i la despesa és molt inferior.
La gestió forestal i la política sembla que van de bracet només en època electoral quan el discurs mediambiental pren més rellevància.
La meva conclusió és que en la política són molt pocs els polítics que creuen fermament que el medi ambient està en un risc molt greu, i fa falta lideratge per prendre mesures i accions contundents per sortir d ́aquesta situació, fa falta tenir un canvi de mentalitat i tenir la visió que els boscos i la natura són temes prioritaris pel dia a dia de les persones.
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.