Gent que lluiti és el que cal!
Per Oscar Mendoza
gener de 2023
Comparteix
Sortim d’una pandèmia que ens va tenir tres mesos tancats a casa i amb més d’un any de restriccions i, al nostre país, ha finalitzat –una fase– el procés d’independència del Principat on les forces polítiques independentistes, totes, no han estat a l’altura de les demandes i la força de la ciutadania. En aquestes circumstàncies no ve de gust participar en afers que transcendeixin l’esfera pública. La conjuntura actual no convida a la participació en la vida política i social.
A més, aquesta conjuntura més immediata és la darrera baula d’una cadena forjada des del desmembrament de l’anomenat bloc soviètic i accentuada per la crisi/estafa financera que començà amb la fallida de Lehman Brothers.
Cal tenir present que l’estat del benestar neix en el marc de la postguerra mundial com una concessió de la burgesia europea a la classe treballadora per assimilar-la al sistema capitalista, perquè no s’emmirallés en les vel·leïtats revolucionàries que podien arribar de l’altra banda del teló d’acer.
Caigut el Mur, cau el perill del miratge de les classes populars i es comencen a aplicar les teories neoliberals que porten al desmantellament progressiu dels serveis públics que perpetren governs de diferents colors (també alguns que deien ser socialistes), privatitzant-los i convertint-los en una eina per al capital financer especulatiu que veu en els serveis públics un instrument com ho era el “totxo” alguna dècada enrere quan es va produir la bombolla immobiliària.
La situació actual està condicionada per la socialització del deute privat generat en l’esclat d’aquella bombolla immobiliària (les desenes de milers de milions públics destinats a “salvar la banca”) i en el fet que la classe política està fent recaure sobre les classes populars l’orgia especulativa que ens ha precedit.
Tot en el marc d’un sistema on les finances manen l’economia, l’economia mana la política i els governs no són més que mers executors del que decideix el centre de poder, concentrat en qui anomenem la troica, que controla les decisions empresarials (cada vegada més allunyades dels centres de treball), les decisions polítiques (cada vegada més allunyades de la ciutadania), i les decisions socials (aïllant les persones en el consumisme individualista que imposen mitjançant els mitjans de control social). I continuen apostant per un sistema productiu de creixement continu insostenible.
I ara ens volen fer empassar que l’augment del preu de l’energia i de l’encariment de la vida en general es culpa de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna quan poden ser només excuses per a esprémer encara més unes classes populars depauperades i precàries, en aquesta voràgine d’acumulació per despossessió.
En aquestes circumstàncies, com deia al principi, no ve de gust participar, mobilitzar-se, militar. Fa mandra i costa sortir al carrer en demanda d’una vida digna per a nosaltres, per a qui ens segueixi i pel planeta que habitem.
Però no ens queda cap altra alternativa. Els drets, fins i tot els que en algun moment hem tingut i ens han furtat, s’han aconseguit lluitant. No ens concediran res, ja no hi ha teló amb miratge darrere.
“Hem de tornar a sortir al carrer, a mobilitzar-nos, a fer activisme i a participar també políticament”
Cada vegada amb més freqüència sentirem que a una veïna li han tallat el subministrament o que l’han desnonat de casa seva, o que passa fred o gana, o que té feina, però no arriba a final de més si no és fent més gran la bombolla de la targeta de crèdit que algun dia petarà. O serem nosaltres mateixes qui ho patirem. I continuarem sentint que el terrorisme masclista continua matant i que cada vegada el temps està més boig pel canvi climàtic. I continuarem veient com la justícia espanyola és ceba amb milers de persones que van sortir al carrer a defensar l’autodeterminació del nostre poble, per creure que, ara i aquí, només és possible una societat millor fora d’aquesta sucursal de la troica que es diu Regne d’Espanya. Una justícia espanyola que també és ceba amb qualsevol que es mobilitzi en demanda de qualsevol dret social bàsic.
Però hem de tenir present que l’Estat reacciona violentament davant de la mobilització i de l’activisme perquè suposa una presa de consciència que és el primer pas per a fer trontollar els pilars sobre els quals es fonamenta aquest sistema que cada vegada exclou a més gent. No podem permetre que ens venci el cansament i la por. El cansament i la por és el que fa que la presa s’immobilitzi i deixa el camí llaurat per al depredador.
Hem de saber connectar també amb una generació de joves que només poden recordar viure en crisi econòmica i que, en el nostre país, el 2017 “van tenir la victòria a tocar” i la classe política dirigent els va trair. Els haurem d’explicar que viure en la precarietat no és “el normal” i que els processos d’independència no acostumen a ser ni ràpids, ni fàcils i que quan moltes de nosaltres començàvem a militar ni imaginàvem el nivell de presa de consciència que té actualment el país.
I que hem de tornar a sortir al carrer, a mobilitzar-nos, a fer activisme i a participar, a participar també políticament, també en la política institucional per molt que ens generi contradiccions per reconèixer les seves limitacions i perills, començant per la política municipal que és la més propera.
Ningú ens regalarà res, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, no hem de cedir ni un mil·límetre de terreny a les forces polítiques populistes i feixistes que tenen en conjuntures com l’actual el seu millor caldo de cultiu.
Tot i el sentiment de derrota que es pot sentir després d’haver-nos mobilitzat socialment i políticament durant un temps i creure que no ha servit per aconseguir els objectius que volíem cal tenir presents dues coses:
- Que l’activisme i la mobilització, per se, genera unes dinàmiques, unes coneixences, unes xarxes que poden esdevenir essencials en les nostres vides, especialment quan les institucions fallen. Ho he pogut viure de primera mà en tota la fase de mobilització independentista que va culminar la tardor de 2017, però també en el 15M, en la lluita sindical, en les xarxes de suport mutu que es van crear durant el confinament per la pandèmia, etc. I també l’he vist en la lluita per l’habitatge, la lluita feminista i l’ecologista.
- I, sobretot, que l’única lluita que es perd és la que s’abandona. Gent que lluiti és el que cal!
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.