Per Bienve Moya, Joan Garriga i Dani Piques Fotografia: Joan Nicolau Il·lustració Toli
març de 2022
Comparteix
Les Festes Majors formen part de la nostra identitat local, amb valors culturals que ens uneixen entre generacions. Punt de trobada de la comunitat, ens reunim entorn uns escenaris comuns que afirmen la nostra existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits. La Festa Major és celebrar i compartir amb els altres. És el moment de retrobaments, de converses al carrer, de balls, rialles i diversió per a petits i grans. Commemorem història i tradició, essent un dels esdeveniments més destacats del poble. La festa és un bé comú i tenim la responsabilitat de cuidar-la i protegir-la. Fem-la nostra, vivim-la i gaudim-la amb esperit festiu, respectuós i inclusiu amb totes les diversitats del municipi.
La Festa i els models festius
Quedem que parlarem (escriurem) dels actuals models de festa major. També cal entendre que aquest assaig d’ordenació no s’ha de prendre com altra cosa que un “assaig”, i no com una mena de classificació general precisa de les festivitats que actualment se celebren a Catalunya. No existeix cap mena de lliga on les festivitats participin basant-se en uns patrons que les facin igualables i competidores en genuïnitat; totes tenen, a part de la participació en un model general, les seves especificitats locals que precisament les han fet singulars.
Avui la gran majoria de celebracions que coneixem com Festa Major, són hereves de dues grans tradicions festives: una, la commemoració anual d’un vot religiós d’agraïment que es fa a un personatge celestial —partim, doncs, d’un fet eminentment de caràcter religiós—; i dues, les festes en honor del patró o patrona de la població, celebració que si bé té com a referència la veneració local a un sant o marededeu, en realitat celebra anualment l’existència i persistència de la pròpia població a través de la història, prenent com a referència commemorativa i iconogràfica aquest sant o marededeu. Ambdues efemèrides tenen, lògicament, com entorn dramàtic el culte cristià, última cultura religioso-social comuna dels pobles de la part europea de la mediterrània occidental. Aquí caldria afegir que aquesta ‘última religió comuna’, el cristianisme, ha aprofitat en eficaç sincretisme, i per a fer-se entendre, litúrgies i escenografies dels sistemes religiosos que l’han precedit, vestigis dels quals apareixen actualitzats en els dits entremesos i figures dels seguicis processionals festius (gegants, balls i altres figures de la festa). També cal advertir que per a posar en escena allò que es vol comunicar —el que es commemora i en honor de qui es commemora—, des de fa molts anys el moviment festiu ha adoptat principalment el vell i magnífic material escenogràfic de la festa medieval del Corpus Christi. Abans de continuar avançant, però, cal que aclarim que en aquest article per ‘festa major’ em refereixo essencialment a la festa més “gran” o important de cada població. Entendrem, doncs, que la festa major —o la més rellevant de Berga— serà la Patum, i no una altra de les que la ciutat celebra.
Totes aquestes celebracions a les quals ens referim, malgrat fer ús en la seva gran majoria, com ja s’ha dit, de l’aparell escenogràfic del Corpus, no el fan servir de la mateixa manera ni intensitat. Berga, per seguir amb l’exemple exposat, l’ha adoptat de forma general i indiscriminada (la “festa major” de Berga, la més rellevant, és el Corpus). A l’altre extrem, i també per exemple, a les festes de bous del delta de l’Ebre l’aparat escenogràfic del Corpus hi apareix ben poc; és fàcil advertir, per poc que se la conegui, que el model de festa major de les poblacions del Delta, conté una escenografia i posada en escena ben singular i propi.
En examinar el procés històric d’aquests usos i costums de la festa popular actual, hem de tenir molt en compte la desventurada etapa que va des de mitjans de la dècada dels anys seixanta fins a finals dels anys setanta i principi dels vuitanta del segle XX. Etapa històrica causant d’un important decaïment de les manifestacions populars a les què ens referim. Aquesta decadència va estar motivada, sobretot, per les situacions socials i polítiques que van donar-se en aquell moment històric: el fenomen del desarrollismo espanyol, l’entrada d’Espanya en el corrent de la societat de consum. Amb l’arribada de mitjans tecnològics com el televisor, que recollia a casa la família per contemplar “el món” exterior, i amb la possibilitat d’adquisició d’automòbil familiar, que facilitava a un cert nombre de famílies de classe mitjana desplaçaments a altres ciutats i llocs, grans sectors de la societat es van desentendre de les hores d’esbargiment i oci que proporcionava la popular i ‘vulgar’ festa ‘del carrer’. Aquesta situació va durar un parell de dècades, uns vint anys. Els suficients perquè una generació oblidés els ressorts i mitjans propis de la festa popular. Fins que una altra generació, vint anys més jove, en el moment de reivindicar-la i portar-la de nou a escena en el seu marc genuí, el carrer, hagué de recórrer a la memòria dels vells i a la informació estudiosa i literària. I així, entre les dècades dels vuitanta i noranta del segle XX reneix la nova/vella festa popular i tradicional, no tant com una ‘recuperació’ sinó com una restauració, a la manera del que va significar el moviment de la riproposta per a la cançó italiana, o la nova cançó per a la música catalana.
A partir d’aquí, ara, ja podem començar a fer un petit esbós dels models actuals de la festa popular/tradicional a Catalunya i, en certa manera, d’arreu dels territoris de la cultura catalana. Perquè és evident que aquesta riproposta de la festa popular catalana ha arribat a àmbits més enllà de les fronteres del Principat: la pràctica dels castells ha trencat el motlle regional de la Catalunya estricta i ha arribat a establir llaços de procedència comuna amb les moixerangues valencianes. I no cal dir de com el fenomen dels ‘diables’ ha quallat entre els practicants dels jocs de la pirotècnia del País Valencià o els santantoners de Mallorca.
“No existeix cap mena de lliga on les festivitats participin basant-se en uns patrons que les facin igualables i competidors en genuïtat; totes són singulars”
Mentre arreu del territori s’operava aquella ‘decadència’ de les dècades dels seixanta i setanta del passat segle, ara, amb la perspectiva que donen els anys passats, podem observar com a Catalunya es distingien una sèrie d’‘illes festives’, on els fenòmens relatats més amunt no van ser tan demolidors com a la resta del territori. La particular història social d’aquestes ‘illes’ (història social que mereixeria un interessant estudi) permetia una certa vitalitat popular del teixit festiu popular. Aquestes denominades illes són, com el lector més assabentat ja deu sospitar o conèixer: Olot i la seva comarca, Solsona i Cardona, la ciutat de Berga, les poblacions del delta de l’Ebre, la recuperada festa de les ‘falles’ de Sant Joan als Pirineus, i l’‘illa’ del Camp de Tarragona i el Penedès històric. De la ‘manera’ i dels diversos models escenogràfics d’aquestes illes va esdevenir-se, a partir del moviment de riproposta festiva dels anys vuitanta/noranta, el model general actual de la festa catalana. Un model identificable, però de cap manera homogeni, sinó que conté les seves especificitats territorials i, inclús, locals.
Ara és el moment de fer notar que aquest petit treball està basat en dades que s’estenen sobretot entre les dècades dels vuitanta/noranta (moment principal de la que jo denomino riproposta) i que no arriben més enllà de la dècada del 2000, o sigui des de 1979 fins a 2010 (aproximadament). A partir d’aquesta data del 2010 han pogut donar-se altres modificacions del fenomen estudiat. La cultura popular, encara que sovint se la despatxa amb el reduccionisme “de tota la vida”, es modifica contínuament encara que els seus actors no en siguin conscients, precisament en aquesta poca consciència de modificació rau la seva qualificació de ‘popular’: que significa que pot modificar-se de forma espontània per l’acció dels qui la practiquen.
En l’exitosa difusió d’aquesta riproposta (o reinvenció) —cal reconèixer-ho— a més dels territoris mencionats, que van “mantenir” durant els anys la genuïnitat festiva de la festa popular, a partir de la qual van poder-se reestructurar i ‘restaurar’ els sistemes actuals a tot el territori del Principat, hi ha tingut molt a veure, com no podia ser altrament, la ciutat de Barcelona. Barcelona —més que capital de Catalunya, és la capital dels catalans— en els primers anys de la restauració democràtica, va tenir l’encert de voler refer el seu calendari festiu emmirallant-se en dos criteris: l’universal i cosmopolita de les ciutats europees (que aquí no tractarem) i el model cultural popular del qual n’és part, el català. A la seva festa principal, la Mercè, va cridar i donar veu (i imatge) a la cultura popular tradicional que li era pròpia, i va posar la capacitat organitzativa, divulgativa i econòmica d’una gran ciutat al servei de la reestructuració de la seva festa popular. Aquesta encertada decisió va permetre que el model festiu que ‘importava’ de les ‘illes festives’ es pogués amalgamar i alhora divulgar arreu del territori.
D’entre totes les aportacions festives d’arreu del territori que van quallar en la Nova Mercè, el model que va aconseguir assentar-se més àmpliament a la nova festa ciutadana va ser el del Camp de Tarragona i el Penedès històric, que a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat va ser adoptat per la majoria de poblacions catalanes, sobretot aquelles en què els anys de la ‘decadència’, als quals ens hem referit més amunt, havien perdut gairebé tot els referents festius genuïns de caràcter popular. Avui, la gran majoria de ‘festes majors’ de les ciutats catalanes s’organitzen segons el model festiu del Camp de Tarragona i Penedès històric. Llevat d’aquelles que havien conservat un model genuí –que ja hem mencionat més amunt– i, la cirereta, Granollers. La festa dels Blancs i els Blaus de Granollers va ser literalment ‘construïda’ seguint la litúrgia del Camp i Penedès, però amb un referent del tot civil, singular i local: la mítica competició entre dos rajolers granollerins (avui encarnats en les colles dels blancs i els blaus) que van reptar-se l’un a l’altre, a fer més maons en un temps limitat.
I ara, potser és l’hora d’afegir un esquema general d’aquest model tarragoní-penedesenc del que s’ha escrit. La Festa al Camp de Tarragona i el Penedès històric parteix bàsicament del ja mencionat model de la festa del patró o patrona de la vila. A través de la identificació de la vila o ciutat amb el patró celestial, en realitat celebra la mateixa població i la seva existència i continuïtat històrica. Aquesta continuïtat és ‘atribuïda’ (cada vegada més acríticament) a la protecció del patró o patrona i a la dels sectors socials que la fan possible: confraries, comissions, autoritats i altres sectors ciutadans que vetllen per fer possible aquesta feliç continuïtat ciutadana. Incorpora per als actes externs els rics elements de comparseria del Corpus i altres processons religioses. Aquests actes externs de tradició religiosa han anat adoptant formes cada vegada més laiques, civils, amb la participació d’una gran munió de “balls” (danses) i altres exercicis amb estructures escèniques i coreogràfiques, que avui conformen un esplèndid espectacle molt proper al que avui coneixem com a ‘teatre de carrer’ o grups d’animació. La festivitat incorporà també (com ja va fer-ho la vella Mercè als anys vint) els exercicis i diversions modernes: esports (sobretot futbol i ciclisme), el cinema, el teatre i les altres arts visuals. L’estructura festiva d’aquest model —amb lleus variacions locals— és la següent: vigília: tronada, o llançament de morterets anunciant el començament de la Festa, lectura de Pregó de la festa; nit: castell de focs artificials, i després, revetlles; dia del patró o patrona, de bon matí, “matinades”, amb músics per despertar els veïns, sobretot grallers, i processó o cercavila d’anada a Ofici religiós amb tots els components del seguici més les autoritats municipals; migdia: castells a la plaça i exhibició dels exercicis de balls participants de la cercavila; vespre: ofici religiós o vot del poble, amb la consegüent processó o cercavila dels exercicis i balls del seguici. Segons la rellevància de la població, aquesta seqüència que pot durar la vigília i el dia de la patrona o patró, s’estén uns dies més, amb anterioritat o posteritat.
“La festa del Movimiento és una celebració ordenada, regulada de forma autoritària i jeràrquica i disposada des dels aparells ideològics de l’Estat” (Althusser, 2011). “La seva organització queda en mans de les classes poderoses, que la produiran i la modificaran segons correspongui als interessos del règim. Es tracta de reforçar la unitat dels que havien guanyat la guerra i perpetuar així la fractura entre vencedors i vençuts. La festa franquista aspira a cristal·litzar els seus imaginaris socials a través de formes d’expressió altament comunicables” (Soto, 2015).
La festa i el franquisme, la sacralització de la política
Hi ha qui encara creu que pel que fa a la Guerra Civil i les seves conseqüències, Ribes va ser un oasi. S’ha viscut, o ens han fet viure, en una espècie de bombolla en la qual la Guerra Civil, pel que fa al nostre poble, va ser com aquell qui diu una passejada de tropes que venien de l’Ebre en direcció Barcelona. I de la mateixa ens han volgut interioritzar el franquisme com un moment passatger a manera com el dictador i assassí Franco va passar un cop pel nostre poble. “Ni es va parar”, diuen. Aquesta pantalla projectada sobre totes nosaltres ens impedeix veure més enllà d’una realitat fingida, limitada i a cops inventada.
I ara que les banderetes del règim del 78 onegen a la façana de la Casa de la Vila potser és un bon moment per parlar de com va la festa. Una festa, sigui major o no, que s’ha vist utilitzada i transgredida pel poder sempre en funció dels seus interessos i que durant la dictadura franquista va complir perfectament amb els preceptes que el nou règim volia d’ella. El triomf dels rebels a la República situen la festa molt lluny d’allò que coneixem com a participació popular. Suprimides les associacions sindicals, polítiques o cíviques no afectes al règim, la festa esdevé un instrument en mans dels vencedors feixistes i de l’Església, que no solament ha beneït la victòria sinó que ha vist l’oportunitat de recuperar tota l’hegemonia perduda. La festa, aquest ritual que ocupa l’espai públic i que es posiciona de manera evident i agosarada enfront del poder establert, serà sota el franquisme submís a la voluntat i l’interès del nou règim en el seu afany de legitimar-se. Fet, per altre costat, gens sorprenent si tendim a concebre la festa com una dinàmica lligada als canvis i evolucions de la societat on es desenvolupa, de manera que es presenta com un ens de caràcter variant.
Clàudia Murall López, en un treball de grau a la UB —del Departament d’Història Contemporània el curs 2013-2014— anomenat “El franquisme i les manifestacions festives. L’estat actual de les investigacions”, situa amb claredat “la necessitat de col·laboració entre l’antropologia cultural i la història social, especialment a l’hora d’abordar el tema de la cultura popular inserida en la lluita política i ideològica entre els grups socials. Així doncs, per antropòlegs, sociòlegs i historiadors, les festes no s’haurien de considerar com un fenomen aïllat, ja que és precisament el calendari i la seva situació en un sistema social allò que fa concebre-la com a unitat d’estudi”.
Si tenim en compte que tot l’espai polític i cultural aconseguit pel catalanisme durant la Segona República es va veure afectat un cop finalitzada la Guerra Civil, és evident que la festa també. El treball de Joana Soto amb el títol “Festa, poder i ideologia a la Lleida franquista: una anàlisi visual i antropològica dels imaginaris simbòlics, a través del fons fotogràfic de Josep Porta”, crec que aporta consideracions interessants al tema: “els aspectes que caracteritzen les celebracions durant el règim de Franco és el subjecte celebrant o, el que és el mateix, la col·lectivitat que realitza la festa i la dota de significat (Isambert a Ariño, 1992: 15). En el cas del franquisme, la festa ja no és una qüestió estrictament popular”.
El calendari festiu, que inclou també les festes de caràcter local com són la Festa Major, constitueix, evidentment, un element important en aquesta voluntat de construcció d’un imaginari col·lectiu que legitima el nou règim i alhora manté viva la memòria dels vencedors. Un conglomerat d’actes que en els primers anys del franquisme formaran un tot amb una càrrega religiosa rellevant i sacralització del poder, amb tota ideologia del nacionalcatolicisme al damunt. Aquest calendari es complementarà amb una apropiació de l’espai públic rellevant a través dels nous símbols franquistes, monuments i actes pels caiguts del bàndol nacional, canvi de noms de carrers i places i proliferació d’actes religiosos al carrer (processons i altres). Un calendari que anirà evolucionant a mesura que el mateix règim va acomodant-se al nou marc sociopolític de l’estat espanyol i evolució del propi règim. Petits canvis que no són exclusius del nostre municipi, però que adquireixen a cada localitat un cert perfil d’acord amb les elits socials dominants que ostenten el poder local des de la submissió i col·laboració al règim franquista.
Un calendari festiu que ni proposa ni gestiona les classes populars o associades, sinó les noves autoritats feixistes i on el subjecte no serà el poble sinó les mateixes autoritats i l’exaltació del règim i la ideologia nacionalcatòlica. Prohibit també el Carnaval, Ribes serà sotmès a grans manifestacions religioses i cíviques sota la batuta del nou règim. A més de les festes dites “nacionales” com el Día de la Victoria, el 18 de Julio, el Día de los Caídos por Dios y por la Patria, el Día de la Raza el 12 d’octubre i el Día del Estudiante Caído, el nostre poble es vestirà de festa per donar la benvinguda al Caudillo Franco en el seu pas pel nostre municipi o a l’arquebisbe Modrego (Comisario General Apostólico de la Bula de la Santa Cruzada), la portada de la relíquia del Braç de Sant Pau o les commemoracions o la Santa Missió i altres festes religioses amb un desplegament important i ocupació del carrer amb implicació de tots els estaments de poder i socials: autoritats, Església i escola, com exaltació del nacionalcatolicisme promogut pel règim i acció catòlica. Sense oblidar la participació en la campanya turística de benvinguda al Turista un millón al més pur estil Spain is different. I serà en aquestes festes populistes on sí que les classes benestants i ostentoses, ara erigides en Jerarquías y Autoridades Locales, pel poder delegat pel dictador, faran gala de la seva presència, cosa que mai havien fet en les festes populars, considerades asocials i pecaminoses o, simplement, de mal gust.
“La festa permetrà donar legitimitat a persones amb interessos molt particulars i/o especulatius a través dels abanderados y cordonistas de la bandera”
La Festa Major, malgrat contemplar gran dosi de participació popular, no quedarà exclosa d’aquesta usurpació de la festa per part del règim vencedor. Una lectura ràpida dels programes de Festa Major ens donen una idea d’aquesta submissió de la festa al nou règim dictatorial.
Els redactats que hi podem llegir en els programes de Festa Major als anys cinquanta, són prou il·lustratius per saber sota quin patrocini es fan els actes: Magnífico Ayuntamiento, Hermandad Sindical de Labradores y Frente de Juventudes, i el paper que ocupen aquestes autoritats, que passen a ser subjecte de la festa amb benediccions incloses anunciades com a acte festiu i el dels Balls Populars que passen a ser simples acompanyants del que anomenen cortejo popular. No hi falten tampoc, tipificats com a actes festius del programa, actes classistes com el Reparto de Bonos de Víveres a Familias Menesterosas. Això sí, tot ben endolcit amb les línies d’una editorial d’un programa de 1955 que esdevé una autèntica perla:
Sonrisas en los labios mientras una hermandad familiar une los corazones. Con clamores de triunfo repican al vuelo las campanas al anuncio del comienzo de los festejos, y en la sonoridad de sus voces de bronce hay el triunfo de la Fe cristiana como lo son las fiestas bajo el patronato de San Pablo Apóstol que estos días celebramos todos los años. En el Centro Parroquial con el máximo esplendor se celebran los oficios religiosos en honor de nuestro ínclito Patrón, ante cuya imagen con devoción acuden a postrarse desde los humildes feligreses a las más altas Jerarquías y Autoridades locales.
I si els programes de festes dels anys cinquanta ens mostren la submissió al règim totalitari vencedor, els dels seixanta són d’una gran fidelitat a la nova Espanya oberta al turisme i l’especulació. En aquells anys el règim es posarà al servei dels interessos immobiliaris i el turisme es convertirà en un instrument fonamental per a la captació de divises i s’introduiran a l’Església catòlica espanyola les reformes del Concili Vaticà II: “Tots aquests factors van fer incidència en les manifestacions festives, de manera que la voluntat de separar de la litúrgia tot aquell element considerat superflu o pervers, afectarà moltes de les celebracions populars, provocant en alguns casos, la desaparició d’aquestes, sobretot si ja estaven debilitades per altres factors” (Hernández Martí, 2002, p. 81).
Els programes de festa Major d’aquests anys seixanta deixen entreveure aquest posicionament ja més distant amb la programació a banda d’actes religiosos i profans en el Centre Parroquial. I també mostra la intervenció de l’empresariat local en el camp de l’espectacle concretat en els jardins Tivoli i Bell-Lloc dins la programació d’actes.
Al crit de “Paso al progreso para nuestro pueblo! Que se aparten los pusilánimes!”, la Comissió de Festes penja un escrit en el programa d’actes de la Festa Major d’Estiu de 1964 a favor de la creació d’una bandera municipal: “Un Pueblo, una bandera!”, tot argumentant:
Una bandera, que no bandería; unión, lazo, nexo, que no bando, facción, partidismos. San Pedro de Ribas se halla en trance de expansión y desarrollo. El incremento de las edificaciones y del turismo señalan el despertar de un sueño que nos ha tenido aletargados largo tiempo. Planes de urbanización surgen por doquier. Es necesario que el devenir de los acontecimientos nos encuentre ya, desde los primeros momentos, completamente desvelados; y si no podemos dirigirlos y encauzarlos, por lo menos, marchemos a compás con ellos para no quedar rezagados y ser arrastrados […] Y un primado de este amor a nuestra villa es este dadivoso valedor que apadrinará este año la bandera. A él nuestro agradecimiento, el de la Comisión de Festejos, el de todo el vecindario.
Són anys on la festa, amb un reforçament visual ideològic, permetrà donar legitimitat a persones amb interessos molts particulars i/o alhora especulatius a través dels abanderados y cordonistas de la bandera que, acompanyats de banda i platerets, majorets i bandes paramilitars participaran juntament amb el Magnífico Ayuntamiento, Juzgado de Paz, Jerarquías Locales, Hermandad Sindical y demás Autoridades del cortejo popular.
Les banderes dels guanyadors, l’espanyola, la de la Falange i la Carlista dels requetès, seran presents al balcó de la Casa de la Vila per Festa Major fins l’any 1974. És clarificadora la resposta que dóna el Sr. José M. Ramos, membre de la comissió de festes durant 25 anys en una entrevista feta per la mateixa comissió en el programa de festes de l’any 1975 (any en què va morir el dictador) en ocasió d’haver rebut una medalla de l’últim alcalde franquista per l’eficient tasca en favor de la festa.
¿Qué sabéis de las Fiestas antes de formar parte vosotros de la Comisión?
Ramos: —Nuestro recuerdo se remonta hasta 1939. Año en que finalizó nuestra cruzada.
Als anys setanta, tot i mantenir-se la Comissió de festes sota els mateixos esquemes i lligada a la decrepitud del règim —cosa que portarà a l’amic Josep-Lluís Palacios a escriure el conegut “Escriure a Ribes, és plorar” l’any 1980 després d’haver escrit en el programa d’hivern del mateix any una opinió sota el títol “L’ajuntament i la Festa Major”—, l’espai festiu ha estat ocupat per forces antifranquistes. I això permetrà una recuperació de la festa, si més no, com diu el vilanoví Ricard Belascoain:
L’acció de recuperació va lligada a una gran càrrega de contingut polític, recuperant elements propis, festius i lúdics, i alhora, es dota d’un sentiment polític de rebel·lió, d’oposició i inclús de provocació al poder. Aquest objectiu principal s’anirà dissolent a mesura que s’aconsegueixen noves cotes de llibertat i d’acció política, però sense perdre influència degut a l’entrada amb força de les teories de la societat o cultura de l’oci.
REPTES DE FUTUR, SENSE PRESSA I SENSE PAUSA
UNA FESTA MAJOR, OBERTA A TOTHOM
Si la participación en els balls populars va resultar un element d’exit per a la cohesió social de les persones novingudes i els fills i filles de la immigració dels anys 60. Com podem fer perquè això torni a passar i sigui un nou element d’aglutinador de la diversitat que tenim?
LA FESTA MAJOR I EL RELLEU GENERACIONAL
Com a tota expressió cultural i popular, ja des de ben petits aprenem a viure i sentir la festa major com a pròpia i a adoptar l’imaginari col·lectiu que representa en la comunitat que vivim. Ara bé, podem caure en una infantilització de els cercaviles, és a dir, podria arribar el moment en què les cercaviles més participatives i amb més públic fossin les infantils (que normalment se celebren en cap de setmana). Els balls infantils han de ser els mateixos que els de les colles grans o se’n podrien pensar i elaborar uns de nous?
LA INSTITUCIONALITZACIÓ DE LES COLLES EN ENTITATS
Fa pocs anys, des de les administracions i per normativa es va “animar” a les colles de foc a constituir-se com a entitats. Altres balls populars es van afegir a aquest procés en veure que podien accedir a fons de finançament via subvencions. Indirectament, aquest fet ha provocat un “tancament” de les olles de balls populars. D’una manera majoritàriament inconscient s’introdueixen de quotes, l’elecció de càrrecs basant-se en una estructura de voluntariat, però augmenta els filtres per accedir a participar en un ball popular.
Laïcitzar les festes majors
Vivim en una societat on, indubtablement, la religió catòlica ha anat perdent influència de forma progressiva. És un fenomen que va començar en les darreres dècades del segle passat i ha continuat sense aturar-se en aquest. Malauradament, proveníem d’un model d’estat franquista amb una relació molt estreta entre l’Església i l’Estat i d’una tradició catòlica molt assimilada. En aquell context, l’Església era una part clau del context ideològic de l’Estat i era inseparable de l’educació i de l’adoctrinament de la gent. Des de llavors, de forma gradual i imparable, la rellevància de la religió dins la societat ha anat decreixent. Aquesta dinàmica és la conseqüència principal de dos fets. Per una banda, el procés de secularització: la separació de la influència catòlica del poder polític, convertint el país en un estat laic (o, com es diu a nivell legal: aconfessional). I de l’altra, una concepció popular força generalitzada que les tesis i els procediments de l’Església són obsolets, el qual es reflecteix en el predomini dels casaments civils o la pèrdua d’assistència a les litúrgies cristianes.
Llavors, en aquesta tessitura, podríem pensar que el món de la cultura popular ha evolucionat seguint el mateix camí, i que la religió catòlica ha deixat de tenir part de la importància que havia tingut abans. Però no arreu ha estat així. A Ribes, amb els primers anys d’ajuntaments democràtics, ja es va apostar per treure la participació de l’Església de les cercaviles i deixar-hi només la cultura popular. A Sitges, en canvi, el dia de Sant Bartomeu i el de Santa Tecla, es manté un format de processó religiosa amb participació dels representants de la parròquia. En un punt entremig, a Vilafranca, per Sant Fèlix, la figura del sant i el pendó són portats per administradors sense representació de l’Església a la processó, tot i que es segueix definint com a religiosa al seu protocol. D’exemples en podríem afegir tants com pobles hi ha i en cadascun hi trobaríem un matís que ho diferencia. Però, en general, podríem dir sense equivocar-nos que la tendència social envers la religió catòlica no es veu prou representada en les manifestacions populars més tradicionals.
Abans que se’m malinterpreti, no m’estic referint a eliminar els actes religiosos dels programes de les Festes Majors. Els actes religiosos han de ser acollits al programa de la mateixa manera que ho són els esportius, els musicals o els de qualsevol altra índole. No hi ha incoherència en celebrar dins la festa un ofici, una missa o qualsevol acte catòlic. La incoherència rau principalment en les processons i cercaviles, que no haurien de ser actes religiosos des del punt de vista que s’organitzen des del municipi o la corresponent comissió. En aquestes processons, hi ha la representació de la cultura popular de la població i hi ha, per damunt de tot, la celebració de la festa al carrer del poble o la ciutat en qüestió. Però no hi ha, o cada cop menys, veneració cap a les institucions catòliques que hi participen. A tot estirar, parlaríem d’una veneració de religiositat popular cap a les figures dels sants, però no cap a l’autoritat eclesiàstica.
Aleshores, per què en moltes poblacions no hi ha hagut un canvi de model més adaptat a una realitat ciutadana? Hi ha diverses raons que ho expliquen.
La primera, i fonamental, no hi ha una pressió social per fer aquest canvi. Sempre hi poden haver excepcions, però en general, als municipis, no hi ha col·lectius que promoguin aquest tipus de reivindicacions. I sense una pressió social, difícilment la classe política tirarà d’ofici per promoure un canvi amb tant d’impacte institucional.
La segona, per desinformació o desinterès dels balls populars participants. Tot i que un gran nombre dels balladors no participaria mai en un acte religiós, en aquest cas ho fem. Ja sigui perquè és un dia a l’any, perquè considerem que forma part del ritual de la festa o simplement per desconeixement del que estem fent quan participem en cada acte de la festa. En definitiva, tots hi acabem participant i trobaríem molt pocs casos (o cap) de balladors que no han volgut participar en una processó per no participar en un acte religiós. És evident que hi ha moltes raons que passen per davant d’aquesta el dia de la Festa Major del teu poble.
I la tercera, la malentesa “religiositat cultural”. La cultura popular i tradicional es fonamenta en la repetició (o la recuperació) dels balls o formes de vida del nostre poble. I per tant, aquestes formes de vida, poden estar directament influenciades per la religió. Si hi pensem, segurament trobarem en els balls un origen pagà: els pals dels bastons, els cèrcols i les cintes, el foc dels dracs i diables… Són elements simbòlics forçosament pagans, però molts d’ells contenen també elements religiosos. La representació dels quadres de ball de la Moixiganga de Sitges o la lluita del bé i del mal encarnada en les figures d’àngels i diables de tots els pobles són clarament representacions religioses. Llavors, en aquests casos, celebrar les processons d’una forma laica voldria dir renunciar a qualsevol manifestació religiosa? Evidentment que no, hem d’entendre que vivim en un context de cultura cristiana i prescindir de la participació dels representants de la parròquia no vol dir renunciar a les nostres referències culturals. Així que no ens ha de semblar incongruent ballar la Moixiganga o fer de diable en un context laic. De la mateixa manera que no deixem de fer el pessebre, d’esperar els Reis d’Orient o celebrar la festa del nostre poble el dia del sant del patró.
En qualsevol cas, tot i que actualment no sigui una urgència ni una reivindicació, de ben segur que quan el context polític i històric sigui el propici, veurem canvis en l’organització de les cercaviles i processons. Això pot passar en els pròxims anys o dècades, però pel seu propi pes acabarà succeint. No són canvis senzills, perquè significa tocar el moll de l’os del protocol de la festa, però en definitiva, la celebració com a tal no hauria de variar, només parlem d’ordenar, definir correctament i adaptar la festa al temps actual.
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.