Marcos Hourmann
Falta més humanitat que coneixement. Falta més escoltar al malalt, a la persona que tens davant
MARCOS HOURMANN (BUENAS AIRES, 1959). GRADUAT EN MEDICINA EN LA UNIVERSITAT DE BUENOS AIRES. VA ARRIBAR A BARCELONA L’ANYA 89. EL 2004 VA COMENÇAR A TREBALLAR COM A CIRURGIÀ CARDÍAC A MORA D’EBRE ON VA PRENDRE LA DECISIÓ QUE LI VA CANVIAR LA VIDA. ESTABLERT A RIBES DES DE FA MOLTS ANYS, ENS PARLA AVUI DEL SEU PASSAT, PRESENT I FUTUR.
Per Irene Màrquez, Mina Leprevost
Fotografia Sergi Iracheta
març de 2022
Comparteix
Llegint el teu llibre i després les crítiques a la teva obra, perquè encara no he tingut el plaer de gaudir-la, sabem que el “fet” va passar durant el 2005, però, en canvi, tu comences a exposar-ho al món el 2016… Què passa perquè decideixis fer-ho? Què és el que vols explicar?
El que va passar és que, en aquells anys d’angoixa, dolor i misèria, de cop apareix el programa Salvados, que em truquen i em comenten que han pensat a presentar un programa sobre la bona mort, i volen fer-me una entrevista.
I aquí comença tot. Ens reunim el juny del 2016 amb la periodista de l’entrevista i em detalla que volen exposar el meu cas. I és en aquest moment, un cop s’emet l’entrevista a l’octubre, que el realitzador Víctor Morilla (ideòleg de l’obra de teatre) queda molt impressionat amb la història i al cap de dues setmanes m’ofereix fer un teatre documental.
Parlant del llibre Morir Viviendo, Vivir muriendo i de l’obra Celebraré mi muerte. Per què aquests formats? Com arriba la proposta de crear un jurat amb el públic dins de l’obra?
El format d’obra de teatre i la idea de crear un jurat amb el públic és gràcies a la proposta del Víctor, i el llibre és anterior. Vaig anar construint el llibre per parts, aprofitant els moments que estava més inspirat, perquè durant aquells anys la lluita per sobreviure al que estava vivint no em deixava el temps que desitjava per escriure. Va ser la presentació al programa Salvados que em va donar l’empenta emocional per acabar el llibre el 2017, com també perquè Victor em proposés fer l’obra de teatre. És mentre estem preparant l’obra que en Jordi Évole ens comenta que estaria bé comptar amb algú proper al teatre, i en Víctor contacta amb l’Alberto San Juan. Després de més de 80 hores parlant, l’Alberto fa la dramatúrgia de la meva història.
Aquesta entrevista a Salvados va ajudar que deixéssim d’amagar-nos, era una oportunitat per treure a la llum tota la història sense por després dels anys; recordo com la Yolanda, la meva dona, em va animar a fer-ho dient-me que si no, ens en penediríem la resta de la vida.
Sentint-te parlar de l’obra he recordat que algunes de les persones que han vist l’obra han comentat que costava molt acceptar ; és a dir, costava creure que allò que expliques sigui la teva experiència real com a metge. Tot aquest procés personal d’aprendre i fer d’actor, com ha estat?
No hi ha hagut cap procés, ha sigut un camí molt natural. És la història del Marcos, la meva, però basada en un guió, en un text fet per un dramaturg a partir de les meves paraules, del que jo explico. Sí que, segurament, els silencis es gestionen bé o hi ha coses naturals que sorgeixen espontàniament, però no hi ha cap gest teatral especial. Tot surt com em surt, en essència pura. A més, qui explicarà millor que jo que ho vaig patir? Explico la història feliç i natural, que deu ser el que més impressiona.
Després de totes les funcions per tot el país, hi ha l’imaginari o la idea de portar l’obra fora d’Espanya?
La veritat és que s’ha de portar a l’exterior, però no ho haig de fer jo. La idea és internacionalitzar-la una mica amb algun actor, és a dir, jo estar a casa i cobrar els drets de l’obra; però el món de l’art és molt lent. Com em va dir un amic artista, haig de tenir present què quedarà per a la meva família de tot això quan jo ja no hi sigui, per tant, sento que externalitzar l’obra és una bona proposta.
Però el que sí que faré aquest any és fer l’obra a Buenos Aires; això serà molt potent perquè és representar-la als meus orígens. Estic molt desarrelat, però cada vegada que represento l’obra a Catalunya, sobretot quan la vaig fer aquí a Ribes al Ger o a la Sala Beckett, em sento com a casa, i ja no recordava el que era sentir-se a casa. Per això crec que a Buenos Aires serà molt dur.
“Aquesta entrevista a Salvados va ajudar que deixéssim d’amagar-nos, era una oportunitat per treure a la llum tota la història sense por després dels anys”
En el llibre expliques que entens la medicina com un art, on s’ha de tenir amor, creativitat, constància, compromís i una barreja entre coneixement i humanitat. Creus que actualment la medicina està més plena d’humanitat o de coneixement de la malaltia?
Soc molt crític amb aquest tema. Penso que falten les dues coses, coneixement i humanitat, però falta més humanitat que coneixement. Crec que els metges joves en saben poc, s’ha perdut el que teníem abans els metges més vells, la semiologia. La semiologia és la ciència de la branca mèdica que estudia els signes i símptomes; és a dir, si aglutines que et fa mal el coll, no pots empassar i tens febre, això són unes angines, però també poden ser moltes altres coses, i aquí és on crec que falta el coneixement. I quan diagnostiques unes angines normalment no hi ha humanitat, però n’hi ha ha d’haver perquè el que ho pateix ho sent com una gran malaltia. Repeteixo, fan falta les dues coses, però falta més escoltar al malalt, a la persona que tens davant. Sempre es diu que no tenim temps per escoltar, que els serveis estan col·lapsats, però la humanitat es porta a dins; ningú demana que fem de psicòlegs, de mares, d’amants, però si no escoltes en el moment adequat, en les situacions clau del pacient, el coneixement perd valor.
Centrant-nos en els professionals de la medicina i en el tema que ens ocupa en aquesta entrevista, la vida i la mort, creus que aquestes professionals estan preparades per acompanyar a morir?
No, el que han d’entendre els professionals és que una de les primeres coses que s’ha de fer quan obres una història clínica a l’ambulatori és veure si hi ha el document de voluntats anticipades.
Fins que els metges no entenguem que la mort és igual que la vida, que es mereix el mateix respecte viure feliç que morir tranquil, no hi haurà aquesta capacitat d’acompanyament. Quan la ment vagi dirigida primer —en situacions que així ho requereixin—, en conèixer quines voluntats té aquella persona en aquestes situacions; és a dir, quan entri dins de la mentalitat dels metges que l’eutanàsia o la bona mort és un dret adquirit de l’individu, allà hi haurà el canvi real. En canvi, mentre sigui un document apartat, que s’hagi d’anar a buscar expressament, no estarem preparats.
A nivell conceptual els professionals de la medicina volem viure bé, tenim una idea de què és per nosaltres viure bé i aquesta està més enfocada en acumular més béns econòmics que no pas en acumular valors humans, i aquesta és una de les limitacions que existeixen.
Com totes sabem, el 2021 a Espanya s’ha aprovat una llei que permet l’eutanàsia en persones amb malalties cròniques i greus. És el setè país del món en aprovar-ho. Què en penses d’aquesta llei?
Estic molt content, però no eufòric; per mi és un primer esglaó d’una escala que en té milers i, per ser el primer pas, està molt bé. A més, s’està aplicant, però el que passa és que no s’aplica de la mateixa manera perquè les autonomies hi tenen poder; no és el mateix morir a Catalunya que a Múrcia o a Madrid. Les dues comunitats que tenen competències en sanitat i utilitzen millor la llei són Catalunya i el País Basc, que són les dues comunitats que més han lluitat per aquest tema.
Vull remarcar la finestra que s’ha obert en afegir dins la llei el “patiment impossibilitant”. Aquest concepte augmenta les probabilitats que la gent pugui demanar l’eutanàsia i que no només se centri en persones que pateixen un càncer, una esclerosi múltiple o una ELA, sinó que també puguin utilitzar-ho, encara que no declaradament, persones amb malalties mentals.
I després, hi ha el famós tema de l'”objecció de consciència”; perquè les institucions estan obligades a complir la llei, però els professionals poden negar-s’hi dient que estan en contra de practicar l’eutanàsia. Per exemple, si a Sant Camil hi ha metges objectors que no volen practicar l’eutanàsia, l’hospital ha d’acceptar la llei i tenir un registre dels metges que sí que l’utilitzaran. Personalment, no em molesta que hi hagi objecció de consciència, el que em molesta és que no hi hagi éssers humans, i que els objectors puguin acabar contaminat i estigmatitzant al metge que ajuda a morir sota la llei, perquè això pot provocar que aquest professional ja no vulgui oferir aquesta opció als pacients.
“Fins que els metges no entenguem que la mort és igual que la vida, que es mereix el mateix respecte viure feliç que morir tranquil, no hi haurà aquesta capacitat d’acompanyament”
Parlant d’aquesta llei, la relaciono directament amb el fet que aquelles persones que decideixen no continuar vivint podran morir millor. Però creus que les necessitats per morir, decideixis el que decideixis, estan cobertes? Per exemple, si decideixes continuar lluitant per viure?
Si, totalment. Sempre ho explico. Fins el 26 de juny del 2021 els que morien malament eren els que volien dir prou amb el patiment humà; per a aquests, decidien els metges, el sistema decidia quan havies de morir. Els que creuen en Déu o els que volen lluitar fins al final moren molt bé, sempre han tingut una bona mort i la continuen tenint; de fet, la medicina ho vol així i mai ningú l’obligarà a morir abans o l’obligarà que es practiqui una eutanàsia, només faltaria.
Però clar, als altres sí que se’ls obligava a fer una cosa que no volien.
Exactament. Se’ls obligava a continuar patint durant anys de malaltia, quan ells volien morir; aquesta gent va morir malament. Com va dir el fill d’una dona, que havia expressat que el dia que ja no reconegués als seus fills ja no tenia més sentit viure, en una entrevista, “a mi madre hubiera preferido que la mataran a pedradas que los 3 años de alzheimer que tuvo”. Però avui, els que desitgem morir en un perfecte estat de salut aparent, ja ho podem fer.
Sempre he dit que jo vull morir així, si em diagnostiquen un càncer de pàncrees, per exemple, no vull continuar vivint; sé quines són les conseqüències d’això. Jo vull morir festejant, així com em veus ara. Ja tinc el pla, la meva família el coneix.
Tu que has estat dins del món clínic i hospitalari, segurament has tingut molts pacients al límit de la vida i la mort. Que va fer que aquell dia decidissis, a part d’acompanyar a viure, també acompanyar a morir?
Has de veure l’obra per a tenir aquesta resposta, però t’ho puc resumir una mica. Òbviament, com que soc cirurgià i metge d’emergències, la relació metge-pacient no la tinc. Jo arribo, opero i me’n vaig, o arribo et tracto i ja no ens veiem més, no és una relació de dies de seguiment, amb una relació molt intensa.
El que va passar amb aquella pacient és que em demana morir dues vegades, no li faig cas perquè el meu objectiu és fer-la tirar endavant. Quan ja veiem que no podem fer-hi més i comença a patir una fallada multiorgànica, la sedem, la filla signa la història clínica i me’n vaig a descansar. Al cap d’una estona em truca la infermera explicant que la filla no pot veure patir més a la seva mare, i allà ja no vaig ser més metge: vaig ser fill, germà, marit… Em vaig transportar al Marcos humà, i sense pensar-ho, li vaig injectar potassi.
Aquesta segona vegada que torno amb la pacient, sento com si fos la meva mare la que estava allà, i això em va fer actuar inconscientment, sense pensar-ho, un impuls. Jo me n’havia anat a dormir pensant que mèdicament ja ho havia intentat tot, i quan hi torno, ja hi vaig com a Marcos persona, purament ésser humà.
El que més recordo d’aquell fet és el vincle que es va generar durant les 3 hores d’intents per salvar-la, una relació sense paraules, només mirant-nos, que em feia sentir part d’allò i que el que havia de fer era ajudar-la.
Entenem que, aleshores, el títol de l’obra Celebraré mi muerte es pot relacionar amb el canvi que hem de fer com a societat en com viure la mort?
El Víctor va ser qui va crear el títol, diu que soc jo, i és veritat, moriràs com hauràs viscut, això és el que penso. Jo estimo la vida i estimo viure, i celebraré la meva mort significa que fins a l’últim final viuré intensament estimant la vida. Aquest és el concepte, fer que la mort no sigui una amargura, ja que és una cosa inseparable de la vida i per això l’hem de celebrar.
“Allà ja no vaig ser més metge. Em vaig transportar al Marcos humà, i sense pensar-ho, li vaig injectar potassi”
Abans hem estat parlant i has explicat que estaves fent xerrades per a joves als instituts sobre la mort. Aquest és un tema tabú, que no se’n parla mai, i m’ha semblat molt interessant el que has explicat. Ens pots dir què és el que sorgeix d’allà?
A partir dels pressupostos participatius del 2020 sobre la pandèmia van sorgir aquestes xerrades, “Malaltia i mort. Apropem-nos. Parlem-ne” dins dels instituts, del Redós i d’El Local. Però les més impressionants van ser amb les joves als instituts.
Els adolescents han patit molt aquesta pandèmia, ha sigut el grup més criminalitzat i maltractat, i les conseqüències que això ha causat en la salut mental d’aquests encara són desconegudes i se’n parla poc.
Ni els alumnes ni els professors sabien que hi anava a parlar, i de cop, davant dels companys i companyes, van començar a expressar per primera vegada que tenien bulímia, que havien intentat suïcidar-se, que estaven depressius, que es medicaven per ansietat, etc.
Va ser meravellós, els professors ploraven i els alumnes estaven relaxats perquè per fi podien parlar del que sentien.
Suposo que quan dones l’espai per parlar de la mort, que és una cosa que tenim amagada, que la relacionem amb allò negatiu, et pots donar l’oportunitat de parlar d’altres coses que també s’amaguen, i s’obre una porta gegant on poder parlar.
Exacte, va ser magnífic, una de les coses més boniques que he fet. A més, en acabar van escriure una frase sobre el que significava per ells la vida i la mort, i aleshores van expressar més del que ja havien dit.
És molt interessant, s’ha de continuar treballant perquè els joves s’expressin, se’ls ha de donar eines humanes perquè puguin viure bé. Ells són el futur i si no són millors que nosaltres el món tampoc serà millor, per això s’ha de sentir i parlar.
I per acabar, com sempre preguntem a les persones entrevistades, ens pots explicar com vas decidir venir a viure a Ribes?
Vaig conèixer a la Yolanda, la meva dona, entre els viatges que feia a Anglaterra per aconseguir feina, i vam començar el nostre amor a Sitges, al Calipolis. Va arribar el moment en què em vaig quedar a Anglaterra i ella va decidir venir amb mi. Després d’algunes situacions vam decidir tornar i volíem llogar alguna cosa a Sitges, perquè per nosaltres simbolitzava l’inici de la nostra relació. Però tot era molt car i la immobiliària ens va proposar una caseta preciosa a Ribes, que ens va encantar i la vam llogar.
I va ser després de tot el que va passar que vam decidir quedar-nos a viure a Ribes, i fins avui.
“S’ha de continuar treballant perquè els joves s’expressin, se’ls ha de donar eines humanes perquè puguin viure bé. Si no són millors que nosaltres el món tampoc serà millor”
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.