Joan Antoni Pérez
Una forma de vida
Parlem una estona amb el Joan Antoni, el “xurrero” de Ribes, com tothom el coneix, que ens explica una mica com és la vida, el pros i contres del dia a dia quan el teu negoci és un negoci itinerant.
Per Irene Màrquez i Vinyet Duran
Fotografia Mina Leprevost
març de 2022
Comparteix
Potser la primera pregunta que apareix quan pensem en una xurreria és: Com deu ser viure i treballar de manera itinerant? Explica’ns com és aquest estil de vida, com el gestiones tu?
És molt fàcil, quan ja ho has viscut, ho vius i ho toques. És una cosa que, no sé com dir-te, que la trobo a faltar si no la faig, ho porto a dins. M’agrada tractar amb gent diferent cada setmana, quan fa un temps que estic en un espai determinat quasi que ja tinc ganes de marxar i, abans d’arribar al següent, ja vull estar-hi. És un estil de vida bonic però amb molta feina. Veure la mateixa gent cada any és molt maco, veure com estan…com estan els pares?… i el fill?… oh ja tornes a estar embarassada! M’agrada molt. Per mi no és una feina, és una forma de vida.
Per conèixer una mica més la teva història…com i quan apareix la possibilitat de dedicar-te a ser xurrer?
Segurament la gent de Ribes ja ho coneix. El meu pare quan era jove es va associar amb un altre xurrer de Vilanova, de la xurreria Julià que estava allà a la plaça de les casernes, i tots dos anaven per les diferents fires. Aleshores aquest home va voler establir-se fix en un punt, i ho va fer a Vilanova, i el meu pare es va quedar amb el que nosaltres diem “la ruta”, anar itinerant pels diferents pobles. La ruta per les fires la va continuar fent fins que va conèixer a la meva mare. És a dir, que la possibilitat de dedicar-me a la xurreria apareix des de sempre, els meus germans i jo hem crescut amb la xurreria i hem anat treballant en ella. Fins quan els meus pares es van jubilar i em vaig quedar jo amb el negoci, juntament amb la meva dona i la canalla que hem seguit fins avui.
Avui en dia trobem que ja no hi ha, majoritàriament, continuïtat en els negocis familiars per part de les filles i fills, com també que l’ideal social del futur laboral no implica regentar un negoci propi. Això és el que està passant en alguns negocis de Ribes… Supermercat Ca l’Inés, carnisseria Can Casas, joieria la Fortuny, etc. Què et genera aquesta situació amb el teu negoci?
A veure, jo ja tinc una edat, i començo a plantejar-me que un dia s’acabarà, no puc estar tota la vida. Recordo el meu pare que era molt gran i estava al peu del canó… a mi no m’agradaria arribar a aquest extrem quan hi ha gent jove que pot portar aquest negoci endavant. A la meva filla petita li agrada, té la seva feina però li agrada. Sempre que li dic que hem de començar a replantejar la situació de la xurreria perquè no queden tants anys i que he de posar-la ja a la venda perquè no sigui tard, és ella la que em diu que no, la que em frena… i això em fa tenir una mica d’esperança.
“La possibilitat de dedicar-me a la xurreria apareix des de sempre, els meus germans i jo hem crescut amb la xureria i hem anat treballant en ella”
Amb aquest negoci – estil de vida, com ha sigut la vostra gestió familiar? Pensant en l’àmbit laboral de la teva parella, en l’escola de les vostres filles…, en tot allò que estem acostumades que sigui estàtic en un sòl espai.
Ha anat molt bé, ens hem sacrificat moltíssim per les nenes. Si no podíem dormir aquella nit perquè havíem de treballar fins a les 4 de la matinada, doncs no dormíem. Elles l’endemà a les 9 h del matí eren les primeres que entraven a l’escola. Totes dues han estudiat carreres universitàries i viuen d’aquestes actualment.
I la gestió amb l’administració pública, aquesta ha dificultat o facilitat l’existència d’aquest tipus de negocis? Quina és la realitat actual? (documentació, permisos, etc.)
Necessitem permisos per tot, fins i tot per respirar. Quan has d’anar a un ajuntament, no et vull enganyar, però com a mínim has d’entregar 30 permisos diferents a cadascun d’ells. I cada vegada són més, i cada vegada es tornen més estrictes… si no tens aquell paper, no t’accepten. Per exemple si portes un gos has d’entregar el document demostrant que el gos està donat d’alta, vull dir, ara ja no passen per alt aquestes coses. Hi ha molts permisos, però la gent ho té molt clar i es poden obtenir, ningú et diu que no mentre paguis. Si vas bé per què t’han de dir que no?
Podríem dir que has notat que amb els anys estan demanant més permisos i documents, més control?
Sí, però ho trobo lògic. Hi ha molt infractor, jo pago doncs que pagui tothom. És una cosa que tinc molt clara, em dol molt que jo hagi de pagar i altres no, són els meus diners.
I la gestió amb altres negocis itinerants?
Sempre ha anat molt bé, cadascú té la seva vida i ningú sobrepassa la vida de l’altre. Tenim unes normes entre nosaltres que no estan escrites enlloc, però que es coneixen, molt senzilles però que funcionen. És agradable que funcionin i que hi siguin, per exemple si jo estic en un lloc, sé que ningú passarà per sobre meu en aquell espai, i cadascú sap el que pot i no pot fer.
Quan pensem en la xurreria pensem en una icona de la Festa Major. Quines van ser les sensacions en fer el pregó de Festa Major?
Quan m’ho van proposar em vaig morir. Primer que no m’agrada, no m’agrada que em facin entrevistes, per això no miro a càmera, no sabria parlar. M’ho vaig haver de preparar un munt de vegades, vaig haver de llegir el full perquè em quedava en blanc. Hi havia moments que les frases es convertien en una ratlla negra, no sabia què dir, vaig suar molt en ple gener… però va ser magnífic. Mira, en qualsevol altre poble, i això ho puc dir ben alt, potser no m’entrego tant, però és que aquí, a Ribes, sou Ribes. Jo em trobo a casa, sóc a casa, i allò va ser un puntazo. Mirava a la gent i coneixia a tothom, qui es va posar al davant era qui més coneixia, i aixecava el cap i veia a l’altra, a aquell altre, i pensava: que bé, estan aquí, són aquests els que volia veure. Quan surts allà al balcó i veus a la gent que t’aplaudeix, suposo que ho fan en tots els pregons, però era el meu primer pregó i va ser preciós.
I pel que fa a la gent has notat molts canvis?
Jo no conec a molta gent, és veritat, però la gent sap qui sóc. T’explicaré una història. La gent que ha vingut nova s’ha afegit, s’ha assabentat que sóc el “xurrero”, que porto molts anys aquí, que conec a tothom… i sense ser aquelles persones que conec des de fa 40 i 50 anys, em generen igualment la mateixa sensació quan s’acosten a la xurreria.
Perquè s’apropen igual, amb el mateix afecte, i molts diuen: Quina il·lusió que tinguem aquí la xurreria, al poble. T’hauries de quedar més temps!
Ahir vaig anar a comprar i una de les dependentes, que em coneix de sempre, em va dir que m’hauria de quedar tot l’any. M’encantaria, però encara no he arribat a aquest punt. Jo necessito voltar més, fer de rodamons, m’agrada aquest mundillo i em trobo encara capacitat per fer un parell o tres d’anys més; potser després afluixo una mica, i qui sap, potser demano a l’ajuntament si tenen un espai pel poble on no faci massa nosa (riures).
“Jo necessito voltar més, fer de rodamons, m’agrada aquest mundillo i em trobo encara capacitat per fer un parell o tres d’anys més”
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.