AITANA BONMATÍ
Penso que és important mostrar-se tal i com una és i també d'on ve
AITANA BONMATÍ CONCA (SANT PERE DE RIBES, 1998). JUGADORA DE FUTBOL CATALANA. A L’ACTUALITAT CENTRECAMPISTA DEL FC BARCELONA DE LA PRIMERA DIVISIÓ FEMENINA DE FUTBOL D’ESPANYA. ALS 7 ANYS VA COMENÇAR A JUGAR AL CLUB DEPORTIU RIBES. ALS 14 VA FITXAR PEL BARÇA A L’EQUIP JUVENIL, MÉS TARD AL BARÇA B I FINALMENT, VA PUJAR AL PRIMER EQUIP.
Per Pau de Ribes, Mina Leprevost
Fotografia Sergi Iracheta
maig de 2022
Comparteix
Des de la revista El Carrer teníem moltes ganes d’entrevistar-te per dos motius: un és el que representes en un moment com aquest a l’esport femení a nivell d’elit/professional, i l’altre és perquè un dels nostres objectius és entrevistar a persones en l’àmbit municipal, ja que aquest territori té per oferir molts talents i punts de vista. En aquest cas és que tu ets filla de Ribes.
Ens trobem en els minuts previs a la presentació del teu llibre, que ocorrerà en breus moments, així, doncs, ens agradaria fer servir el llibre com a punt de partida, i seguir la mateixa línia que hi segueixes, començant pels inicis.
Per tant, comencem pel primer capítol, que, suposo, que no és casualitat que l’anomenis “Bonmatí Conca”; per què ho fas?
Bé, penso que és important mostrar-se tal com una és i també d’on ve. Crec que la persona que sóc avui dia és gràcies a com m’han educat i el que m’han inculcat els meus pares i començo amb aquest capítol perquè hi ha un fet molt rellevant que marca una mica i explica el perquè sóc així ara: reivindicativa, lluitadora… perquè, al final, vinc d’una família on tinc una mare i un pare que van lluitar perquè el cognom de la mare pogués posar-se primer. Així, doncs, soc la primera noia que el porta l’any 2000.
Que, efectivament, és quan surt la llei. Al capítol expliques que el pacte amb els teus pares és posar primer els cognoms de la teva mare per a mantenir-ho així fins que legalment sigui possible portar primer el de la mare i després el del pare, oi?
La meva mare no volia de cap de les maneres posar el cognom de l’home primer i, com que el 1998 encara no estava aprovada la llei, vam haver d’esperar dos anys; mentrestant, vaig portar els dos cognoms de la meva mare.
Hem vist que li dones molt de valor, suposo que per herència familiar, al fet de l’estudi. Tenir els dos pares treballant en l’àmbit educatiu també et deu marcar.
Sí, he tingut una infància molt agradable a nivell educatiu; jo jugava a futbol, que m’agradava molt, però, alhora, tenia una responsabilitat que era l’escola. No era estudiant perquè els meus pares m’ho exigien al ser professors, sinó perquè a mi m’agradava: m’agradava aprendre i conèixer coses noves i m’agradava treure bones notes i lluitar per ser la millor a la classe. Al final, aquesta ambició la tenia també a l’escola. Òbviament, el fet de tenir els pares professors ajuda, però penso que l’ambició venia de dins meu.
Al llibre defineixes el teu caràcter com dur, amb ganes de millorar sempre, inconformista…
Exacte; em considero una persona totalment inconformista. Per posar un exemple, moltes vegades quan acabo un partit en el qual potser he fet 90 passades bones i 3 de dolentes, em quedo amb les dolentes i no em quedo amb tot allò bo. A vegades això és el que em costa més de gestionar perquè soc massa exigent amb mi mateixa.
“M’agradava aprendre i conèixer coses noves i m’agradava treure bones notes i lluitar per ser la millor a la classe”
I això creus que en un esport de grup podria ser més fàcil de corregir o millorar? En un esport individual, pel fet de ser sempre contra un mateix, podria ser més difícil, però al ser en grup, amb un col·lectiu, hi trobes alguna diferència? Bé, començant per aquí, has jugat a algun esport individual?
Practicar sí, d’extraescolar he fet tenis, tenis taula, natació… però no a nivell de competició. Òbviament en un esport individual competeixes contra tu mateixa i la responsabilitat és 100% teva, i, en canvi, un esport d’equip és diferent. Ara som 11 jugadores al Camp, i no és responsabilitat 100% d’una si falles, guanyes, perds, o empates. Al final és molt diferent l’esport col·lectiu a l’esport individual. Però sí que és veritat que jo, com a persona, tinc una autoexigència molt alta i això no canvia per molt que sigui col·lectiu o individual.
Una cosa que m’ha sobtat en llegir el llibre, però que trobo que té molta lògica, és que a part del factor físic, que ja sabem que hi juga un paper rellevant, la intel·ligència és molt important. Suposem que en la posició en la qual jugues tu és essencial: buscant els espais, fent jugar a altres companyes, en voler millorar, en ser “pilleta”…
En el meu cas sí, però crec que una jugadora és bona quan té molts factors importants a alt nivell. No ho basaria tot només en el factor físic o en la intel·ligència, en estar bé mentalment… crec que tot és rellevant.
Una altra constant al llibre és el “joc” amb la pilota, després ja comences a anomenar-ho futbol, però durant la infància sempre ho identifiques amb la paraula “joc”. La gent que t’hem vist des de petita sabem que sempre anaves amb una pilota, però hi ha un moment en la teva vida en què te n’adones i decideixes que vols jugar a futbol, i més endavant dedicar-t’hi?
Jo crec que va molt més ràpid tot, perquè jo començo a jugar al pati de l’escola i, veient que m’agrada molt, demano que vull jugar a l’equip del poble, a l’equip esportiu de Ribes. I va ser bastant ràpid perquè vaig passar de jugar a bàsquet un any i al següent ja estava jugant a futbol.
“Jo crec que va molt més ràpid tot, perquè jo començo a jugar al pati de l’escola i, veient que m’agrada molt, demano que vull jugar a l’equip del poble”
I ja hi destacaves llavors. En un equip format únicament per nens, tu eres l’única nena.
Sí, era l’única nena. Crec que era una jugadora important en els dos equips, tant aquí a Ribes com al de Cubelles, i competia contra tots els nens del mateix nivell o més.
I arriba un moment en el qual et van proposar fer les proves per entrar al Barça, perquè l’any següent només podries jugar en equips femenins.
Sí, quan jo tenia aquella edat, aquí a Catalunya, per norma, era fins a Infantil, a Cadet ja havies de jugar amb noies per temes físics. I és en aquest moment en què em diuen de fitxar pel Barça.
I què tal? Com es porta el fet de rebre una carta i dir-ho a casa?
Si et dic la veritat, és que un somni. Ara miro enrere i ja fa deu anys que jugo al Barça, han passat molt ràpidament, els anys.
Fins fa uns anys la gent podia trobar com una anècdota el fet de veure una noia jugant a futbol o aspirant a ser professional. Però ara és diferent; has notat molt aquest canvi a nivell mediàtic i social?
Òbviament, jo crec que ha estat cosa d’aquests últims 5 o 6 anys que ha canviat tot molt més ràpid. Però el moment en què hem vist més aquest canvi és des que vam guanyar la Champions.
“És un somni. Ara miro enrere i ja fa deu anys que jugo al Barça, han passat molt ràpidament, els anys.”
Ha sigut, doncs, un abans i un després.
Efectivament. Ha sigut un ascendir sense parar. Jo no m’hauria imaginat mai que poguéssim jugar al Camp Nou dues vegades i fer rècord dues vegades, generar tanta repercussió, generar que ens segueixin tants nens i tantes nenes, o fins i tot poder fer un llibre, mai m’ho hagués imaginat.
Tu ho consideres com una responsabilitat, això? D’alguna manera sabeu que sou referents de tota una generació.
Sí, jo sé que tinc una responsabilitat dins el Camp, on vull fer-ho el millor possible, i que els nens i les nenes o qui em vegi pugui aprendre del que jo puc donar al Camp. Però és molt important, també, el que transmetem fora del Camp,oi? Perquè estem en un procés de canvi social, on espero que tot vagi cap a la igualtat, i, al final, hem d’ajudar i conscienciar a tots aquests nens i nenes que ara creixen, i que vegin que això és el just i el millor.
I, a part de la igualtat, ha d’haver-hi altres valors que acompanyin aquesta nova forma de fer esport? És a dir, les noves generacions de gent que feu esport i que lidereu aquest progrés, penseu que hi ha d’haver un canvi?
Crec que estem en el camí, no es pot fer tot de la nit al dia perquè és impossible, mai es fan les coses d’aquesta manera. Espero que algun dia tot arribi a una més propera igualtat, però penso realment que estem en el camí, que estem fent canvis molt importants. Per mi, les condicions haurien de ser les mateixes a totes les feines i a tot arreu. Sí que és cert que, avui en dia, nosaltres no generem la quantitat de diners que generen els homes, i, per tant, tampoc podem demanar bestieses. No obstant crec que estem en el camí i tot arribarà
El tema de ser una referent o personatge públic com és? Deu ser agraït, però sabem que pot tenir coses no tant de bones… Encara pots anar tranquil·la aquí, a la Plaça, a fer un cafè o comença a costar?
Bé aquí al poble és cert que quasi tothom em coneix i jo intento ser agraïda perquè també estem on estem i ho estem aconseguint tot gràcies a la gent. L’altre dia, si no haguessin vingut 91.000 persones al Camp Nou nosaltres no haguéssim pogut viure això ni hauríem pogut batre el rècord. És veritat que a vegades també s’agraeixen moments tranquils i espai, perquè si no, no desconnectes del futbol mai. Però jo sempre intento ser agraïda. És cert que una de les coses que m’està costant més és que, com que ara som la notícia, tothom quan em veu em parla sempre de futbol, i jo no acabo de desconnectar mai de la meva feina, perquè al final és la meva feina, no? I encara que no ho sembli porta un component mental molt gran de sacrifici. Finalment, és com si a qualsevol persona li parlessin tota l’estona de la seva feina quan se n’anés de cap de setmana, per posar un exemple. És una cosa que a vegades em costa, per exemple inclús a vegades els hi dic als meus pares: no em parleu de futbol, parla’m de qualsevol altra cosa menys de futbol. [riures] Perquè jo també necessito desconnectar a vegades, ja que el sacrifici és enorme, penso que a vegades la gent això no ho sap, però el sacrifici és enorme.
Això també té una data de caducitat, oi? La vida a l’esport. T’hi pots dedicar un temps a l’esport d’elit, però,tal com comentes al llibre, també estàs enfocada en l’estudi, en fer una carrera, complir els teus objectius intel·lectuals, escriure un llibre, formar-te… hi estàs dedicant temps a això també?
Ara estic una mica en standby, estic al segon any de carrera, però no he avançat més, ha canviat tant la nostra vida que ara mateix és impossible fer les dues coses alhora, perquè o vols ser la millor en una cosa o en l’altra, però a mitges no pots. I sí, com tu dius, com que la carrera d’esportista no és molt llarga prefereixo dedicar-m’hi al 100% i donar de mi tot el que puc per aconseguir grans coses en el futbol i després ja veurem, no? Sí que és cert que en tinc ganes, tinc al cap fer uns cursos aviat, però de manera online perquè presencial és ja pràcticament impossible. És que no parem, un dia estem aquí, un altre dia estem fora, potser em passo deu dies fora, després torno… ara mateix és una gran exigència que és difícil compaginar-ho. Així, doncs, ara mateix m’agradaria dedicar totes les meves forces al futbol. Sí que és cert, com et deia, que tinc al cap treure’m alguns cursos i estudiar anglès. Però la carrera la deixo en standby per a quan finalitzi la meva carrera futbolística.
Per acabar, al llibre també parles del Ger i de la teva vinculació amb el teixit cultural i popular de Ribes. Sabem que aquest vincle no l’has volgut perdre; de fet, vius a Ribes, oi?
Sí, a mi Ribes m’agrada molt, és on he crescut i viscut els millors moments de la meva vida, on hi tinc amics i amigues. El Ger va ser molt important per mi perquè, pràcticament, feia vida aquí: estudiava música, feia piano i guitarra, anava a l’esplai, venia a veure els partits de futbol aquí al bar… jo em passava més del 70% de la meva vida al Ger, per tant, és una cosa que no he volgut perdre. I, de fet, Ribes és un poble molt acollidor, molt tranquil. Així doncs, també m’agrada viure aquí per sortir una mica de la meva feina i poder desconnectar en el dia a dia.
“El Ger va ser molt important per mi perquè, pràcticament, feia vida aquí: estudiava música, anava a l’esplai, venia a veure els partits de futbol…”
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.