Ens Cuidem, Després Existim
Moltes de nosaltres en aquest confinament hem pres consciència de quines són les feines essencials que trobem al centre de la vida; moltes d’altres ja n’érem plenament conscients molt temps abans.
Per Patricia Bertolin i Irene Marquez
Il.lustració Alba Garriga
01 de març de 2021
Comparteix
Sigui com sigui, d’alguna manera o altra, tothom s’ha adonat que sense certes tasques, la nostra vida no podria funcionar. Quines són? La cura cap a les persones dependents (infants, gent gran, etc.), pensar de quina manera ens alimentem i nodrim, escoltar i acompanyar a les persones que conviuen amb nosaltres, mantenir la casa neta i ordenada per poder fer teletreball o conviure al mateix espai, etc. D’alguna manera el confinament ha vingut a recordar-nos el que els feminismes fa anys que diuen: necessitem cuidar-nos les unes a les altres per a poder viure, som interdependents!
Des del març del 2020 ens hem adonat de la importància d’aquella gent que s’ha fet càrrec de la cura de les persones dependents, del manteniment de les llars, del suport psicològic; però també hem pogut valorar les xarxes de suport que han bastit d’aliments a les persones que no podien sortir de casa, que han cuidat als infants de famílies que no podien fer teletreball, que han fet companyia a persones grans… Totes aquestes experiències no han fet més que posar-nos davant dels nassos que sense els vincles, les cures i el suport no hi ha vida. Però, tot i ser unes tasques imprescindibles, en les societats capitalistes occidentals —com la nostra— les cures segueixen estant poc reconegudes i invisibilitzades. Però que no es vegin no vol dir que no existeixin.
Algunes de nosaltres podríem dir que “la cosa” està molt millor i que cada vegada la nostra societat és més igualitària, però… Què passa dins de casa nostra? Quin valor i visibilitat tenen les cures? Quines són les persones que les realitzen majoritàriament? Per respondre aquestes preguntes vam decidir passar una breu enquesta (amb una participació de 325 persones) per saber què és el que passa dins de les cases, de les nostres cases, perquè encara que el discurs sobre la importància de les cures estigui clar, les lògiques que guien la nostra vida encara segueixen funcionant sobre models patriarcals, androcèntrics i capitalistes.
Feminització de les cures
Les cures al Garraf tenen rostre femení. Les dones són les persones que executen, majoritàriament, les tasques sobre les quals vam preguntar (organització de la llar, anar a comprar, cuinar, cuidar persones dependents, organització del dia a dia, suport emocional, etc.). En totes les respostes trobem com a mínim una diferència de 50 dones, i en alguns casos com, per exemple, pensar el que s’ha de comprar i quins àpats/plats fer, trobem una diferència de més de 150, un 67,17%1 del total de les respostes. També hi ha homes que s’encarreguen de les tasques i dones que les duen a terme remuneradament. Tot i això, en la seva majoria són les dones que, de forma gratuïta, destinen una bona part del seu temps a sostenir la vida.
El fet que les dones siguin la figura principal que proveeix les cures a la llar, és fruit d’un procés històric i cultural que té lloc en les societats occidentals, en el qual les dones hem estat relegades a aquest àmbit, no perquè tinguem una disposició natural a fer-les, sinó perquè mitjançant el control i dominació de les dones és com el capitalisme ha pogut garantir i assegurar el seu desenvolupament i manteniment. El problema és que la història patriarcal s’ha encarregat d’esborrar els perquès i els motius històrics que ens ha situat a les dones com la figura encarregada de cuidar, fent que aparegui com a natural que hàgim de ser nosaltres les principals proveïdores.
Un altre factor que perpètua la sobrecàrrega de les dones, és l’absència de polítiques que promoguin una gestió pública de les cures. Davant de la falta de cobertura pública, l’Estat continua alimentant un imaginari on les cures són considerades qüestions que pertanyen a l’àmbit privat, delegant a les dones la funció social del manteniment de la vida.
Divisió sexual de les cures
A l’enquesta també hem pogut apreciar que existeix una divisió sexual del treball de les cures en aquelles unitats familiars on hi ha dones i homes. Les dones assumeixen en gran manera tasques relacionades amb tenir una consciència global del que fa falta (alimentació, neteja, etc.). En canvi tasques que impliquen transport o sortir de l’àmbit privat, com anar a comprar, hi trobem un nombre més elevat d’homes que les realitzen. Per exemple, si ens centrem en les cures relacionades amb l’alimentació; com qui s’encarrega d’anar a comprar, cuinar o rentar els plats, podem observar, sense menystenir el percentatge elevat de “dones sense remunerar” que hi apareix, com la quantitat “d’homes sense remunerar” és més elevada que no pas en les altres tasques. Trobem, gairebé, un 35% d’homes que s’encarreguen de gestionar-ho. En canvi, en les tasques com l’organització de la neteja (saber quan s’ha de fer, tenir provisions, etc.) el 68,35% són dones, i en tenir una consciència i visió global de les diverses tasques de la llar i de cures, les dones representen el 66,1%. Aquesta divisió sexual reforça els rols i estereotips de gènere, on les dones segueixen duent a terme aquelles tasques més vinculades a l’àmbit i privat i els homes, aquelles que es vinculen a l’espai públic.
Expressions com “rebre suport” de la família, “a casa col·laboren”, “jo sóc de les afortunades”, “és la meva responsabilitat”, etc., ressonen en els discursos de les dones que han participat en l’enquesta. Tot i percebre que hi ha hagut una certa millora, encara són elles qui porten el gran pes. D’alguna manera, històricament, els homes han pogut —i molts ho segueixen fent— desentendre’s de les tasques de la llar i de les cures perquè saben que hi ha una persona que s’en fa càrrec. En altres paraules, les dones garanteixen allò que la masculinitat, en molts casos, ha deixat de cultivar.
Aquest pes que han de carregar moltes dones té uns efectes en la salut física i psicològica (estrès, manca de reconeixement social, ansietat, etc.) i també en altres esferes de la seva vida: dobles jornades (treballar fora de casa i a dins), pobresa en relació amb el temps (no disposar de temps lliure o per una mateixa), obstacles en la promoció laboral (a causa de les jornades reduïdes, la maternitat, etc.), pobresa econòmica (sous més baixos, treball en el sector de les cures, jornades parcials, etc.). Tots aquests factors no fan sinó mostrar-nos diversos rostres que sostenen les desigualtats de gènere que viuen moltes dones.
Externalització de les cures
En totes les tasques sobre les quals vam preguntar, entre un 7 i un 10 % és realitzat per dones mitjançant treball remunerat. Tot i això, aquest percentatge no és gaire elevat si ho comparem amb el total de “dones sense remunerar”. Només en el cas de la neteja de la llar que és més elevat, un 14,07%, seguit de cuidar a persones dependents (gent gran, persones amb discapacitat o menors d’edat) que augmenta fins a un 11,82%. Tot i que en aquest article no podem abordar el tema de l’externalització de les cures, sí que volem assenyalar la dimensió política d’aquest tema. El fet que a les societats occidentals capitalistes s’hagi desvaloritzat tant les cures, ha fomentat la desresponsabilització social en la cura de les persones i una sobrecàrrega de les dones. Paral·lelament, el fet que les dones hagin decidit sortir al mercat laboral, ha provocat un buit en la realització de les tasques de la llar i de cures; i el sistema ha trobat un altre espai per ocupar amb el mercat productiu. És a dir, les cures s’han externalitzat com a treball remunerat —majoritàriament en condicions laborals precàries— i han començat a ser realitzades per dones, sovint de classes populars o dones que han viscut processos migratoris, amb menys privilegis que les anteriors.
Crisi de les cures?
Realment a les societats occidentals ens trobem en una bona crisi civilitzatòria perquè neguem i infravalorem allò que ens permet viure: les cures. Vivim amb la filosofia del progrés, explotant territoris, poblacions i persones per sostenir el nostre model de consum i vida, creient que la natura és infinita i la vida humana també. En pro de l’avenç, de ser productius i rendibles al capital, li hem donat l’esquena a la vulnerabilitat dels nostres cossos, a la vellesa, etc., i amb elles a totes les persones que s’encarreguen de cuidar i sostenir la vida. Però la covid-19 ens ha recordat la importància de les cures a les nostres vides, en fer-nos connectar de forma directa amb el fet que som éssers vulnerables i interdependents. Reconèixer això és necessari per posar les cures —i les persones que les duen a terme— en el centre de la vida i ens empeny a construir una nova cultura que proposi una manera diferent d’entendre i de veure als éssers humans —com a interdependents— com també d’organitzar la vida social, política i econòmica a partir de la corresponsabilitat, la cooperació i els vincles com a parts centrals.
Volem recordar el que l’economia feminista fa temps que denuncia, que el treball domèstic i de cures no remunerat i invisibilitzat és el suport fonamental per garantir el funcionament de les economies capitalistes. Així doncs, tot i que la productivitat —tenir èxit laboral, ser autosuficients, lluitar per les fites individuals— s’hagi constituït com l’únic índex de valor social, no podem oblidar que tot això no pot existir sense les cures; sense que tinguem cobertes les necessitats més internes, sense que ens sentim abraçades i acompanyades, sense les persones del nostre voltant, sense cuidar allà on vivim… Tot això no pot desenvolupar-se si no hi ha algú que està garantint les cures.
Mirant al futur: visibilització, reconeixement social i corresponsabilitat
A l’enquesta diverses dones parlen del desig d’igualtat, de corresponsabilitat, de la necessitat de models masculins en l’àmbit de cures i tasques de la llar… Parlen de la urgència de visibilitzar i donar valor a les cures perquè és prioritari generar models socials que posin la vida al centre i no el capital. Sentim que hauríem de revisar la desigual distribució de les cures i poder-les repensar des d’una manera més justa, digna i equitativa. Cal posar fre a aquesta crisi i un bon començament pot ser el reconeixement de les cures a escala social i personal, com també, de les persones que les duen a terme.
Per això cal preguntar-nos: fins quan volem que siguin les lògiques capitalistes i patriarcals les que organitzin la nostra vida?
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.