Educació sexual: l’assignatura pendent!
La sexualitat humana és rica i complexa, abastant aspectes biològics, psicològics i socials. Requereix una formació holística dels agents educadors i que aquests utilitzin recursos formatius, empírics i ètics
Per Mercè Alsina
Il·lustració Zoa Glasmeyer
maig de 2021
Comparteix
Durant el setembre del 2019 es va anunciar en diversos mitjans de comunicació que l’educació catalana inclouria al currículum escolar, durant el curs 2021-2022, l’educació afectivosexual i que abastaria totes les edats escolars, des de l’educació infantil fins a la secundària obligatòria. En l’actualitat, el programa Coeduca’t del Departament d’Educació està impartint, des de febrer del 2020, formació específica en educació sexual de vint hores de durada (cinc d’elles pràctiques), adreçada a un nombre reduït de docents de cada centre. Aquests professionals tenen com a missió actuar en cascada per tal de “reflexionar i integrar —en l’espai escolar (currículum, tutoria i altres espais educatius)— la perspectiva de gènere, la coeducació i l’educació afectivosexual”, centrant els esforços en la igualtat de gènere i amb l’objectiu final d’evitar la violència masclista.
L’educació sexual és un dels Drets Sexuals reconeguts a la Declaració Universal dels Drets Sexuals (València, 1997) que es va ratificar a Hong Kong en assemblea a l’Associació Mundial de Sexologia (WAS) de l’any 1999. En un consens posterior WAS, UNESCO, OMS i PAHO van elaborar el document Educació per a la sexualitat amb bases científiques.
Aquest acord reiterava dues idees fonamentals. La primera és que l’Estat està obligat, perquè es tracta d’un Dret Humà i independentment de la seva ideologia, a assumir la responsabilitat d’educar en sexualitat. La segona remarcava la importància que els continguts educatius fossin veraços, obtinguts de dades empíriques i impartits per professionals formats.
“En entorns socials més desfavorits que el nostre, la gran majoria de les nenes entre dotze i setze anys embarassades ho estan com a conseqüència d’una violació que ha succeït en l’entorn familiar proper”
Les principals preocupacions actuals en relació a la salut sexual se centren en la integritat corporal i sexual. Aquestes són en gran part conseqüència de la pandèmia pel VIH i les xifres de moltes altres malalties de transmissió sexual d’avui en dia; també són degudes a les conseqüències de la violència física, psicològica i sexual envers les dones, un problema de salut pública que suposa, en xifres mundials publicades per l’OMS, que un terç de totes les dones l’hagin patit. Les dones supervivents presenten seqüeles posteriors que també representen un greu problema de salut pública, com són la presència significativament major d’estrès posttraumàtic, depressió greu i risc de suïcidi. En entorns socials més desfavorits que el nostre, la gran majoria de les nenes entre dotze i setze anys embarassades ho estan com a conseqüència d’una violació que ha succeït en l’entorn familiar proper.
De les dues idees principals que es destrien del document de consens per a l’educació sexual, en sorgeixen, de manera conceptual, les dificultats per a la seva implementació en l’educació, com si d’alguna manera la solució formés part del problema.
D’una banda, tot i tenir evidència que l’educació sexual fa augmentar els coneixements en la població en matèria de sexualitat, fet que promou una actitud responsable en l’activitat sexual, ús més elevat de mètodes anticonceptius i de protecció i proveeix d’habilitats respecte a conductes de risc a nens i joves; que millora la comunicació entre mares/pares i els seus fills; que tampoc avança l’edat d’inici de les relacions sexuals sinó ben al contrari i sí que aclareix valors, i que ha demostrat tenir una relació cost efectiva en salut a mitjà-llarg termini, per raons evidents (disminuint les malalties de transmissió sexual o els embarassos no desitjats, per posar dos exemples) la seva implementació està lluny de ser senzilla.
La realitat és que la sexualitat humana i la seva expressió estan fortament condicionades per la moral de la societat on ens trobem, sense excepcions. Els agents que han influït de manera cabdal molt sovint han estat les religions, però no són ni de bon tros els únics. Els rols de gènere, presents en tots el grups humans constituïts en comunitats, tenen la missió d’organitzar els individus per tal que les necessitats productives de cada societat estiguin repartides; d’altra banda, la repressió sexual i en particular la censura del plaer sexual, que encara és més evident en la dona per la seva situació de desigualtat, representen una hàbil reconducció de la demanda poblacional cap a la reproducció, a més de resultar-ne la seva regulació una bona eina de control social. La pressió de la societat és tan gran que acaba condicionant i, fins i tot, paralitza les tasques polítiques desenvolupades en un marc legal, com seria el cas de les dificultats que continua tenint la implantació de les lleis orgàniques d’Igualtat 3/2007 o la 2/2010 d’interrupció legal de l’embaràs al nostre territori. No resulta gens estrany que en conjunt, l’actitud dels individus davant la sexualitat sigui sovint erotofòbica (o si més no, ambigua), fet que tindrà conseqüències cabdals en el desenvolupament de la salut sexual de cadascú de nosaltres.
“ensenyar sobre els aspectes psicològics i encara més els socials de la sexualitat humana requerirà un enfocament cognitiu ben estructurat, que aconsegueixi assolir la deconstrucció dels models afectivosexuals amb els que ens estan educant de manera informal però molt efectiva i des de fa moltes generacions, com ho són l’amor romàntic o la més recent pornografia”
En segon lloc, la sexualitat humana és rica i complexa, abastant aspectes biològics, psicològics i socials, i requereix una formació holística dels agents educadors. Pels motius ja exposats, és imprescindible que la formació d’un especialista en educació sexual comenci amb la revisió i reflexió sobre les actituds pròpies davant del sexe i que continuï amb la capacitat de ser objectiu davant de les demandes dels altres, mitjançant la utilització recursos formatius empírics i ètics però sense oblidar l’acceptació de les diferències culturals o de qualsevol altra índole; i tot això, sense perdre de vista la tasca de promoure la justícia social, entesa com l’educació en la no discriminació, la igualtat de gènere i l’acceptació de la diversitat.
A més a més, ensenyar sobre els aspectes psicològics i encara més els socials de la sexualitat humana requerirà un enfocament cognitiu ben estructurat, que aconsegueixi assolir la deconstrucció dels models afectivosexuals amb els que ens estan educant de manera informal però molt efectiva i des de fa moltes generacions, com ho són l’amor romàntic o la més recent pornografia. Aquest treball exhaustiu en la identificació de mites i errors conceptuals i la seva contraposició a les dades científiques, tot i estar elaborat en gran part, per força ha de passar per l’enfocament individual per obtenir resultats positius.
L’educació afectivosexual formal dels nostres nens i joves no és encara una matèria curricular a l’escola i pocs són els programes educatius que especifiquen quines són les competències bàsiques de l’educació en aquest àmbit.
Tanmateix, per esbrinar allò que convé ensenyar als nostres nens i joves, des d’un punt de vista ètic i amb la intenció d’abastar una educació pública universal (com en la resta de serveis socials), no és senzill. Alguns aspectes al voltant de la seguretat dels infants i els joves, com la detecció i prevenció dels abusos a la infància, continuen sent un esforç individual, opcional i no exigit a cap dels actors en els serveis públics, salut i escola, però tampoc de moltes altres institucions públiques i privades que conviuen de manera habitual amb nens i adolescents. A Catalunya, la Fundació Vicki Bernadet treballa des de 1997 en l’atenció però també en programes de formació i sensibilització dels abusos sexuals infantils. Les dades que publiquen són esfereïdores: “una o un de cada cinc nenes i nens pateix abús sexual infantil abans dels disset anys. D’aquests, un 60% mai rebrà cap tipus d’ajut i el 90% no dirà res fins l’edat adulta”.
A l’article 19 del Document sobre els Drets dels Nens de Nacions Unides es fa esment concret a aquesta vulneració dels drets dels infants. En aquest s’especifica que els estats membres han de prendre mesures legislatives, socials i educatives adequades envers totes les formes de maltractament o abús, inclòs el sexual, en la infància i que aquestes han d’incloure programes de prevenció, identificació, notificació i tractament en centres específics i dotats amb recursos per la seva assistència. A banda de prendre mesures legislatives punitives al respecte —que, com sovint diuen els juristes, representen el nostre fracàs com a societat—, l’estat hauria d’establir procediments, de la mateixa manera que ho fa amb la violència masclista, considerant la violència sexual envers els infants com el que és, una altra transgressió dels drets humans, i dotar de suficients recursos públics a tots els actors implicats en l’actuació davant l’abús infantil.
Per acabar, en l’enfocament positiu de la sexualitat no podem oblidar la dimensió eròtica, que es pròpia de la nostra espècie i un altre dret sexual fonamental, el dret al plaer.
S’ha de treballar per tal que els coneixements del nostre cos en general i en concret, respecte a la resposta i el plaer sexual, siguin veraços i suficients; que el reconeixement i gaudi del plaer inclogui valors com el respecte davant el dret dels altres, per tal de desenvolupar la pràctica de les relacions sexuals consensuades, honestes, no coercitives, lliures de l’explotació sexual i plaents. Hi ha prou evidències de que les persones que manifesten una actitud positiva davant l’erotisme experimenten també una major satisfacció sexual, són més obertes a l’activitat sexual, a la diversitat de conductes i gaudeixen més de la experiència eròtica; també estableixen relacions de parella menys evitatives, s’orienten cap a l’amor, la comunicació i expressió d’emocions positives, experimentant menor ansietat, por o culpabilitat alhora de major consciència i autoresponsabilitat.
La promoció de la salut sexual a la nostra societat ha d’incloure necessàriament polítiques públiques sanes i ben coordinades entre tots els estaments implicats i ha de contar amb els organismes estatals, els no governamentals, la indústria i els mitjans de comunicació, i tot això fet en entorns saludables i amb la participació efectiva i concreta de tota comunitat.
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.