Editorial setembre

El darrer any i mig la pandèmia i el virus de la covid-19 (i el del capitalisme també) han comportat penúries, misèries i precarietats en el terreny laboral i professional (i de retruc en el personal) de moltes de les nostres veïnes. Per si no n’hi havia prou amb haver de conviure de prop amb la mort i les conseqüències sanitàries de tot plegat, molts hem patit també els ERTOs i els acomiadaments, les reduccions salarials, la pressió laboral o la manca de mesures d’higiene i seguretat en el nostre dia a dia. El sector de la restauració i l’hoteleria, la cultura, el comerç, els diferents serveis essencials i no essencials, els i les sanitàries (tècniques, infermeres, metgesses) i un llarg etcètera, que han vist minvats i esquarterats els seus drets i condicions laborals amb la pandèmia com a teló de fons, i com a excusa, per una nova crisi econòmica, social i política (i ja hem perdut el compte de quantes en portem) que aguantaran, un cop més, a les seves espatlles les classes treballadores. 

La comunitat educativa ha esdevingut un sector que hem col·locat sovint en el centre de la diana del debat mediàtic. De la discussió de metxa curta, molta indignació i molt poca profunditat de reflexió i aportació. I més enllà de les condicions laborals i professionals i la incapacitat de les estructures administratives i burocràtiques responsables —que no és pas una novetat que ens hagi portat el virus—, és molt fàcil fer un titular o una notícia i oblidar-se del que realment ha passat i passa a les nostres escoles i centres educatius. De com s’ha donat resposta a la realitat que ens ha tocat viure, de com la comunitat educativa, a la que alegrement tant ens agrada criticar, ha continuat essent educadora. 

Amb la tardor, ha arribat la tornada a l’escola. En tots els nostres grups d’amics, xarxes de relacions, espais d’oci o familiars, hi ha una o més d’una persona que en el seu dia va decidir treballar educant en una escola o institut públic. Aquelles que, d’una forma o altra, tenim infants i adolescents al nostre càrrec, el primer dia ens vam llevar amb ganes de portar-los i confiar-los novament (gran) part de la seva educació. Després d’aquest any no només ha quedat claríssim que l’escola és un espai segur, contra el virus biològic i el contagi, sinó que les escoles i instituts públics són bàsics per a combatre el virus de l’exclusió social, la desigualtat, el racisme, l’individualisme i el pensament únic. Un virus més contagiós i més perillós que al que ens hem enfrontat en els darrers temps, si volem seguir construir una societat oberta, crítica i democràtica, i fer-ho en català com a llengua comuna i compartida socialment.

Així doncs, esperem que aquest curs, els i les treballadores de l’ensenyament públic puguin desenvolupar la seva feina amb les mateixes energies i fermeses, igual que la societat ho farem convençudes que l’escola és un espai de llibertat per les nostres filles.

El darrer any i mig la pandèmia i el virus de la covid-19 (i el del capitalisme també) han comportat penúries, misèries i precarietats en el terreny laboral i professional (i de retruc en el personal) de moltes de les nostres veïnes. Per si no n’hi havia prou amb haver de conviure de prop amb la mort i les conseqüències sanitàries de tot plegat, molts hem patit també els ERTOs i els acomiadaments, les reduccions salarials, la pressió laboral o la manca de mesures d’higiene i seguretat en el nostre dia a dia. El sector de la restauració i l’hoteleria, la cultura, el comerç, els diferents serveis essencials i no essencials, els i les sanitàries (tècniques, infermeres, metgesses) i un llarg etcètera, que han vist minvats i esquarterats els seus drets i condicions laborals amb la pandèmia com a teló de fons, i com a excusa, per una nova crisi econòmica, social i política (i ja hem perdut el compte de quantes en portem) que aguantaran, un cop més, a les seves espatlles les classes treballadores. 

La comunitat educativa ha esdevingut un sector que hem col·locat sovint en el centre de la diana del debat mediàtic. De la discussió de metxa curta, molta indignació i molt poca profunditat de reflexió i aportació. I més enllà de les condicions laborals i professionals i la incapacitat de les estructures administratives i burocràtiques responsables —que no és pas una novetat que ens hagi portat el virus—, és molt fàcil fer un titular o una notícia i oblidar-se del que realment ha passat i passa a les nostres escoles i centres educatius. De com s’ha donat resposta a la realitat que ens ha tocat viure, de com la comunitat educativa, a la que alegrement tant ens agrada criticar, ha continuat essent educadora. 

Amb la tardor, ha arribat la tornada a l’escola. En tots els nostres grups d’amics, xarxes de relacions, espais d’oci o familiars, hi ha una o més d’una persona que en el seu dia va decidir treballar educant en una escola o institut públic. Aquelles que, d’una forma o altra, tenim infants i adolescents al nostre càrrec, el primer dia ens vam llevar amb ganes de portar-los i confiar-los novament (gran) part de la seva educació. Després d’aquest any no només ha quedat claríssim que l’escola és un espai segur, contra el virus biològic i el contagi, sinó que les escoles i instituts públics són bàsics per a combatre el virus de l’exclusió social, la desigualtat, el racisme, l’individualisme i el pensament únic. Un virus més contagiós i més perillós que al que ens hem enfrontat en els darrers temps, si volem seguir construir una societat oberta, crítica i democràtica, i fer-ho en català com a llengua comuna i compartida socialment.

Així doncs, esperem que aquest curs, els i les treballadores de l’ensenyament públic puguin desenvolupar la seva feina amb les mateixes energies i fermeses, igual que la societat ho farem convençudes que l’escola és un espai de llibertat per les nostres filles.