Editorial octubre

En els temps que ens ha tocat viure, massa sovint pensem que l’estupidesa i el sense sentit domina molts dels àmbits de la societat. Un temps enrere, algunes de les marques top de la moda llançaven productes a la venda (per preus de vergonya) que animava a la gent que podia pagar-se’ls a vestir de pobres. Un mono amb taques de pintura de Ralph Lauren per 690 euros o uns texans amb taques de gespa als genolls de Gucci per 640 euros en són alguns exemples. Una mena de joc macabre per les elits, que volen ser pobres per un dia. Com si ser pobre no fos la realitat desgraciada de massa gent. Com si a Catalunya no fos més del 20%, gairebé 2 milions de persones les que estiguessin en risc de pobresa i exclusió social, 17 milions en el cas de l’estat espanyol.

No és cap novetat que sovint el discurs oficial i els mitjans de comunicació de masses intenten colar-nos com a moda el que no és més que precarietat i pobresa. Fa uns anys, una de les grans solucions a l’atur i la crisi eren els minijobs, treballs precaris de poques hores amb els que amb prou feines s’obtenien 400 euros mensuals, però que eren la gran aposta d’una economia avançada com l’Alemanya. Després vindria el “friganisme” (de l’anglès freeganism), venut com la darrera tendència en sostenibilitat o l’última moda en dietes, que no és més que la pràctica de rebuscar a la brossa aliments per necessitat o per estalvi. L’anglicisme queda millor, perquè “remenar la merda” no sonava tan comercial.

Hi ha qui des de determinades tribunes s’ha permès el luxe d’explicar a la ciutadania, davant del continuat encariment del cost de l’energia i els seus preus absolutament desorbitats, que la solució implica coure espaguetis sense utilitzar aigua o gas, o escalfar la casa sense encendre la calefacció. Dels milers de milions de beneficis de tot el lobby energètic ni en parlem. Del seu bloqueig sistemàtic al desenvolupament de l’energia verda i sostenible tampoc. El llenguatge pervers amb què dia a dia ens bombardegen ha fet que passem de parlar de ciutadania amb drets universals i inamovibles, a ser tractats com a simples clients que en el millor dels casos (i amb alguns sacrificis) podrem obtenir avantatges en relació amb la situació del nostre veí.  Aquest és l’èxit del lliure mercat, que ens ha convençut que hem de recórrer a solucions individuals basades en la competició i venudes sovint com aquestes miserables tendències, a problemes que ens afecten col·lectivament i que requeririen polítiques clares i decidides. Mentre les classes més altes juguen a ser pobres per un dia, les institucions locals i globals protegeixen els seus interessos a costa de les condicions de vida de la majoria.

El llenguatge oficial diu que és democràcia, suposadament el millor dels sistemes possibles. El mateix llenguatge que anomena coalició conservadora o de centredreta al feixisme que ha guanyat les eleccions a Itàlia. Blanquejant la deriva racista, classista, corrupta i autoritària que comporta. El resultat paga la pena per uns pocs, però significarà penúries, misèries i més pobresa per la majoria. Un feixisme que no deixa de ser una baula de la mateixa cadena que ens lliga a l’estupidesa i el sense sentit. El capitalisme.