Editorial juliol

Parlàvem en el darrer número de la revista El Carrer, reflexionant entorn a la guerra a Ucraïna, de les polítiques de refugi i, especialment, com aquestes tenen un marcat caràcter de racisme institucionalitzat. Dels incompliments sistemàtics de les pròpies directives que els estats han anat aprovant a l’hora de donar resposta a aquelles persones que son sol·licitants d’asil. També de com aquestes, han canviat radicalment quan la cosa ha anat
d’acollir a migrats d’una guerra propera, a Europa, a Occident, proposant-se com a mínim inicialment donar resposta a l’arribada de la població fugida d’Ucraïna, i garantir les polítiques d’acollida i asil que no s’estan desenvolupant amb persones vingudes d’altres parts del món. Sobretot quan venen del sud i tenen la pell fosca.

L’ambivalència amb la que hem viscut per una banda la resposta solidària de la ciutadania acompanyada, aquest cop sí, d’una resposta institucional -com a mínim- a l’alçada amb la certesa que alguna cosa d’hipocresia conté tot plegat, s’explica per fets com els que han passat no gaire temps després ben a prop de les nostres fronteres. No és cap novetat admetre que l’Europa fortalesa de les grans cimeres i trobades internacionals, de les polítiques comunes i les directives globals carregades de grans acords i projectes, han externalitzat des de fa molt de temps allò que anomenem política migratòria. Reconeixen alguns estudis que el cost de mantenir aquest control fronterer, ja sigui amb pagaments directes a països com Marroc o Turquia o amb el desenvolupament de programes i tecnologies destinades a afavorir aquest control, és molt més elevat que els beneficis que obtenen les màfies que controlen el tràfic de drogues o de persones.

La massacre de Melilla, i les incontestables imatges i informacions que l’han acompanyat, no fa més que posar de relleu la magnitud de la tragèdia. I aquí no hi ha grans respostes multitudinàries, no hi ha onada de solidaritat, ningú adopta com a pròpia la bandera dels països dels que han patit (i aquest cop com a mínim, una quarantena s’hi han deixat la vida) en l’intent d’arribar a Europa en la recerca d’Asil, i cap govern s’ha llençat a desenvolupar polítiques de refugi i destinar milions a donar resposta a aquest drama
igual d’humà que el que arriba de l’est. No es tracta de comparar la desgràcia d’uns
o altres, sinó d’admetre de forma oberta i clara que pels governs d’Europa hi ha refugiats de primera i de segona, persones de primera i de segona.

És cert que tampoc són imatges que no haguéssim vist abans, o que s’assemblessin a les tragèdies viscudes al mediterrani durant tant de temps o amb la mateixa cruesa en altres punts dels límits d’Europa. Tampoc és nou el tancament de files de governs i estats entorn als països que s’encarreguen de gestionar aquests controls, fins i tot aquells que diuen ser els més progressistes de la història. Però en el moment actual, després del que ha passat arrel de la invasió russa d’Ucraïna, sí que sorprèn el nivell de vergonya al que podem arribar. I seguim mirant cap a una altra banda mentre la mort i la violència es desferma contra els milers de (aquest cop) sudanis que intentaven arribar a Europa. Per cert, que també ho feien fugint d’una guerra.