Cristina Alonso

El que és transformador de la cultura és el procés

Cristina Alonso (Barcelona, 1970) és llicenciada en educació social. Ha escrit i dirigit teatre. Impulsora, el 2011, del centre de creació de dansa El Graner – Mercat de les Flors fins el 2018. Vinculada a diferents codireccions de projectes com el festival Sâlmon, AREAtangent, Dansa Ara o el #FF80 de Temporada Alta. Des del 2019 dirigeix conjuntament amb Cèsar Compte el nou projecte del Teatre l’Artesà del Prat del Llobregat.

Per Pau de Ribes i Tomàs Carandell  
Fotografia Sergi Iracheta

01 de març de 2021

Comparteix

Com arribes a Ribes?

Soc nascuda a Barcelona, però la ciutat ens expulsa. Busquem en el Garraf un imaginari del comú, de trobar-te. Ribes ens acull sempre des d’una formalitat molt interessant que té a veure amb l’oferta educativa i amb la transferència de valors. La foranitat ens fa sentir-nos tan d’un lloc com de l’altre. L’imaginari de vinyes, de bosc, de riera, d’ovelles que no son de cartró pedra, a 30 quilòmetres de Barcelona sempre ens va semblar espectacular.

Com és que una educadora social acaba fent teatre? És el teatre el que et porta a l’educació social o a la inversa?

La meva trajectòria formativa, diria que soc més iconoclasta que una altra cosa. L’acadèmia mai ha format part de la meva realitat d’univers. Una cosa molt interessant que trobo en el programa acadèmic eren els crèdits de lliure elecció, provar un munt de coses per generar el teu currículum propi. Això se me’n va anar una mica de les mans, i vaig acabar fent dues carreres de lliure elecció. Finalment si soc llicenciada, és en barreja d’humanitats. Vaig treballar molts anys com a educadora amb infància en risc, en centres de menors. Ara sento que amb la cultura faig mediació i més intervenció que quan feia intervenció social directa.

“Ens col·loquem en una mirada de producte final, d’obra final. I, en canvi, molts pensem que el que és transformador de la cultura és el procés”

I ser dona en aquest món cultural?

Quantes dones dirigeixen algun equipament cultural important del país? Molt
poques. És un sector en el que hi ha moltes tècniques de cultura, però normalment la direcció està masculinitzada. L’estadística en referència a la programació és molt negativa i dibuixa una situació d’hegemonia molt forta. Assistim i experimentem la deconstrucció en temps real del patriarcat però queda molt camí. És urgent abordar noves maneres de dirigir i acompanyar projectes des d’un fer allunyat de l’ús i abús, i el no respecte. La gestió emocional i afectiva, la comunicació no violenta, i la coeducació son elements emancipadors que coneixeme. I que ara ens toca posar en pràctica.

La cultura és accessible a tothom?

És una pregunta trampa. La cultura és un intangible, és un valor. És entendre, des del meu pensament, qui soc, qui són els altres i quin és el seu context, i que m’ajuda a gestar un pensament crític. Això es posa en contraposició amb tot allò tangible. L’accés a la cultura és intermitent perquè encara manté una relació romàntica. La cultura s’ha d’entendre com un lloc de llibertat, un element d’emancipació i que ajuda a construir relat des de la pregunta, un relat crític que es pregunti sobre allò hegemònic que l’altre ens fa.

Quan la cultura i l’art formen part del nostre quotidià, ens ajuda a preguntar-nos, a sostenir la incertesa, no un relat de subjecte, verb i predicat, sinó sostenir el que no sabem. I una societat que es qüestiona és una societat més oberta, menys hegemònica, més capaç d’escoltar realment, i que provoca situació de diversitat. Aquesta és la cultura que cerco, el teatre que cerco.

De la mateixa manera que volem sostenir un ecosistema ecològic molt clar en termes de terra, espai i cel, no es té tan clar en termes de cultura. Hi ha un desatendre allò cultural. Ens col·loquem en una mirada de producte final, d’obra final. I, en canvi, molts pensem que el que és transformador de la cultura és el procés. A on passa allò rellevant és en l’experimentació, en el codisseny, en la participació, en la creació de projectes comunitaris.

“No n’hi ha prou amb venir una vegada al teatre, això no és transformació social”

I així ho veieu a l’Artesà? Explica’ns més del vostre projecte.

El Prat no deixa de ser una excepció meravellosa, amb una trajectòria comunista, que posa en pràctica això que defensem que la cultura no és un producte ni un consum, sinó que és un element de procés. L’Artesà, després d’estar tancat 35 anys, es rehabilita fa dos anys. Es tracta d’un equipament molt gran, gairebé de 6000 m². Dues sales, 600 butaques. És un transatlàntic. L’Artesà té també una història, un reconeixement popular molt fort. Nosaltres en aquesta codirecció, guanyada amb un concurs públic i amb un projecte, proposem fer un gir molt fort i plantejar un canvi de mirada en la gestió. Volem que sigui un node del sistema de la ciutat. Treballem amb la mirada de la ciutat que concep els diferents equipaments culturals de forma interconnectada. Cada projecte ha de tenir una singularitat pròpia, però han d’estar connectats.

Aquesta ha estat la nostra filosofia. No n’hi ha prou amb venir una vegada al teatre, això no és transformació social. Quanta cultura necessitem perquè sigui transformadora? És un tema de quantitat o de forma? D’experiència o de vivència? En el cas de la cultura és un híbrid. Sobrepassa el binomi sobre el que ha funcionat el teatre de consumidor-productor.

Com veus la realitat cultural al municipi?

El municipi té un munt d’agents actius sense una lògica de manifest col·lectiu. Plantejar-nos que ens calen espais de llibertat de pensament, de creació, d’acció, que siguin crítics amb el domini hegemònic del llenguatge cientificotecnològic i el desprestigi de l’art en l’educació. És molt difícil trencar les barreres entre entitats i la competència que amb els anys s’ha establert. Com a molt, es pot arribar a compartir una agenda per respectar espais i calendaris. Però això no és defensar un model emancipador i transformador de la cultura. Sense voler, les entitats culturals s’han convertit en proveïdors de serveis per l’administració i, per tant, tenim una cartera clientelar i amb una relació de compra i venda. Aquesta forma i sistema és d’una pobresa total. Cada entitat s’ha de plantejar que la seva forma de concreció de la cultura hauria d’estar al servei d’un sistema cultural pel conjunt de la comunitat.

Tenim unes possibilitats d’interconnectar educació i art espectaculars. Ens cal voluntat per deixar de banda l’ego personal, entendre allò comú des d’un lloc conjunt.

El govern municipal té una ponderació política: que ens digui quina és la seva carta, que ens digui com s’imagina el futur del municipi. En termes de cultura hauríem de ser capaços de compartir una mirada d’emancipació perquè el que volem és que cada persona sigui el més lliure possible.

Subscriu-te a la revista

Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.

Comparteix