Crisi i crítica

Crisi i crítica comparteixen arrel grega. Tenen a veure amb el verb krinein, que vol dir discernir, separar o decidir. Una crisi és una situació en què un canvi brusc encara no sabem si es resoldrà de manera favorable o adversa. Hi ha crisis de salut, bèl·liques, econòmiques, polítiques o personals. I la crítica és una activitat que consisteix, precisament, a travessar els pros i contres que confonen o paralitzen una situació per anar-hi més enllà amb criteri. Criteri… un altre mot d’aquesta interessant família.

Malauradament, però, els temps de crisi no són bons per a la crítica. Ho estem veient, aquí i en països veïns. En la incertesa, guanya la por. I en la indefinició, l’oportunisme. El combat d’idees es transforma en una guerra d’opinions i de posicions on l’únic objectiu vàlid és atacar l’adversari i enfonsar-lo. En lloc del combat per trobar criteris, la guerra per imposar condicions. La crítica, aleshores, queda reduïda a un judici de salvació o de condemna. Com el ditet amunt o avall de les xarxes socials, que en temps dels romans era el gest per enviar els gladiadors als lleons o salvar-los la vida. Ara, amb un <<M’agrada>> o <<No m’agrada>> fem el mateix: ens salvem o ens condemnem sense haver-nos de donar explicacions. Amb un simbolet a la xarxa, a cop de sigles i de banderes polítiques, o amb un kalàixnikov.

L’any 1697 va fer furor un llibre que va ser llegit a tot Europa: el Diccionari històric i crític de Pierre Bayle. Sota la forma d’un diccionari erudit, aquest llibre es va convertir en l’arsenal d’armes més important de la Il·lustració. Va mostrar que en la guerra entre fraccions, que en aquell moment volia dir guerra nacional i de religions, els sobirans podien tenir més armes, però no més força. Que en la guerra dels uns contra els altres, només hi havia una posició vencedora: la dels qui eren capaços d’anar més enllà per si mateixos. Per això, no gaire temps després, un altre il·lustrat francès, Diderot, va posar en boca del pensament crític la coneguda expressió: <<Jo sóc el senyor dels vostres senyors>>.

La crítica no és una posició fixada, és un art: l’art dels límits. Per practicar-lo, cal estar disposats a anar al límit del que som i del que sabem. Cal perdre la por de qüestionar aquests límits i de preguntar-nos qui els ha construït i com hem arribat a acceptar-los. I, finalment, cal desenvolupar una intel·ligència que no accepta altres criteris i raons que aquelles que podem arribar a revisar junts, sense perjudicis ni garanties. Us imagineu un tertulià dient a un altre: <<Anem a examinar junts el que pensem, a veure si som capaços de pensar-ho d’una altra manera>>?