Apunts de mobilitat, civisme i convivència

Per  Tomàs Carandell

març de 2023

Comparteix

Deia Margarida Saiz en l’entrevista de la darrera edició d’El Carrer que el disseny de la societat ha de tenir en compte que el normal és la diversitat. És una premissa que té multiplicitat d’implicacions i que la seva assumpció tindria infinites conseqüències. Es tracta d’una tasca urgent, però alhora inajornable, perquè segurament es podria acceptar que traslladar això a absolutament tot és l’únic camí per generar espais de convivència, relació i creixement que no discriminin, apartin, impedeixin o deixin a ningú enrere.

I pensareu… que ha de veure això amb la mobilitat i el civisme -dos temes que, per cert, d’entrada poden ser força dispars-. Doncs bé, m’ho faig venir bé, per començar qüestionant les actuals concepcions esteses socialment i sobretot política i institucionalment. De què parlem quan parlem de mobilitat? Així molt resumit, podria dir que es tracta de les necessitats que les relacions humanes -en totes les seves vessants- generen i que impliquen els nostres desplaçaments. En aquest cas, ho concretaria en les àrees urbanes, que és allà on possiblement aquestes necessitats o voluntats de desplaçament, en totes les seves versions, generen inconvenients, problemes i sovint conflictes latents i presents.

El civisme ja és un tema molt més difícil de conceptualitzar. Pel diccionari és una cosa així com un interès ardent i actiu per les voluntats i institucions de la pàtria. En aquest sentit, s’enfoca al compliment dels deures i obligacions que les institucions requereixen dels i les ciutadanes. Per tant, una conducta cívica es podria equiparar a una conducta obedient i/o respectuosa -segons el grau d’adhesió- allò que les autoritats dictaminen. Però més enllà de la definició més teòrica, m’interessa més centrar-nos en la concepció popular (que, per altra banda, està prou estesa per a arribar als diferents estaments de la nostra societat) que de forma habitual utilitzem de civisme. Al meu entendre de forma comuna, ens referim a civisme -i també per negatiu a incivisme- com un codi de conducta del que està bé i malament en les nostres accions i interaccions en l’espai públic, en la vida comunitària i en la utilització dels serveis i béns públics. El terme s’ha popularitzat també a partir de la difusió i aprovació, sobretot en ajuntament d’ordenances que tenen per objectiu la regulació i sobretot la sanció d’aquelles conductes qualificades d’incíviques.

Mobilitat i civisme són dos dels grans maldecaps de les administracions locals. Sobre les dues qüestions s’engeguen debats encesos i polèmiques que recullen i eleven les protestes i queixes recurrents de molts veïns i veïnes, i que arriben a les taules dels representants polítics que es troben amb la necessitat de donar-hi resposta. A ningú se li escapa que tot no es pot regular i normativitzar -segurament ja hi ha massa- però que davant situacions que generen problemes reals en la convivència a les places i carrers, l’ajuntament com a institució més propera a la ciutadania d’una forma o altra hi ha de donar resposta. I aquí introdueixo el meu dubte que enllaça amb l’inici: en totes aquestes accions tenim en compte que el normal és la diversitat? Quan es dissenya, quan es regula, quan s’executa, quan es persegueix…

En mobilitat el debat passa sovint per com està regulat el trànsit, sobretot el trànsit motoritzat, pels nostres carrers i com afecta els nostres desplaçaments. Qualsevol acció, canvi o novetat parteix de com afecta aquest trànsit (que en aparença és el més massiu), perquè allò que concebem com a normal és anar en cotxe. La resta de persones que s’han de desplaçar (vianants de les diferents edats i funcionalitats, patinets, bicicletes, etc.) s’han d’acabar adaptant a les necessitats centrals del transport motoritzat. Quan es dóna per fet que malgrat les normatives, lleis i regulacions, el transport motoritzat acabarà per no respectar a la resta i per impedir-li la circulació, d’entrada amb encert acabem generant espais exclusius per a la resta de mobilitat. Exclusius sí, però també apartats, al marge i limitats. I aquesta és una contradicció molt gran entre promoure una mobilitat sostenible i respectuosa i acabar cedint sempre a les necessitats del més fort, del que ocupa més espai, fa més soroll (i contamina més) i va més de pressa amb totes les conseqüències que això implica. No es tracta d’assenyalar a ningú -ja sigui el que entra una zona de vianants amb el cotxe, aparca en l’entrada d’una escola impedint la circulació de vianants, bicicletes i patinets, o va a major velocitats pels carrers del municipi- doncs segurament ningú està lliure de culpa si parlem d’infraccions puntuals. Del que penso que s’hauria de tractar, és de quines estructures canviem per impossibilitar que aquestes situacions es donin. A tall d’exemple, algú ha pensat que els carrers de doble sentit o amb aparcament a les dues bandes pot reduir de forma natural la velocitat de la circulació motoritzada i alhora també repartir aquesta circulació de forma que no s’acumuli en determinats espais? O que malgrat els problemes que puguin generar la circulació de patinets, bicicletes i vehicles per l’estil, és en la majoria d’aspectes més beneficiosa pel conjunt de la comunitat que continuar prioritzant el pas d’automòbils i camions? Doncs alerta en com enfoquem la resolució dels problemes i a qui i que culpabilitzem.

“El concepte de civisme ha esdevingut un calaix de sastre en el qual caben tota una sèrie de realitats a les que no es vol donar resposta ni sortida”

La convivència implica més interrelació i no segregació, i alhora implica més atreviment i gestió i no tanta sanció. És un canvi de mirada profund en el desenvolupament de les polítiques públiques, però també és una garantia per la cerca de solucions satisfactòries i el que és més important equitatives per promoure la convivència i el benestar. No és un camí fàcil, com ha demostrat per exemple el debat i execució de les superilles a Barcelona, però la mobilitat com a repte s’ha d’encarar pensant que el normal és la diversitat. Accions concretes per fer? La creació dels camins amics o segurs pels infants que connectin les principals infraestructures del municipi (escoles, espais esportius, places), la supressió de les barreres arquitectòniques en tots els espais, l’augment de zones per als vianants i de prioritat de vianants, els itineraris amb prioritat per bicicletes aprofitant els mateixos carrers, el disseny de voreres i vorals pensant en la mobilitat i no només en l’aparença, i un llarg etcètera.

I una cosa semblant passa amb el civisme i l’incivisme. Quan es produeixen conductes col·lectives que afecten greument les relacions humanes (alerta, perquè sovint parlem de gravetat pensant única i exclusivament en la nostra situació i condicions) no n’hi ha prou amb culpabilitzar i perseguir individualment o pensar que només amb campanyes “educatives” els problemes es resoldran. Per exemple, algú creu que la població de Ribes i Les Roquetes és més incívica que la població de llocs com Cardedeu, Berga, Manlleu o Sant Sadurní d’Anoia, per què en la nostra població la gent no plega correctament els envasos de plàstic o el cartró i no els col·loca a dins dels contenidors? O la diferència passa perquè tenen sistemes de recollida i gestió dels residus que impliquen una participació activa de la ciutadania i una corresponsabilitat, alhora que uns resultats en termes de reciclatge infinitament millors? Són preguntes que socialment ens hem de fer, perquè si ens quedem en l’explicació (tan sovint utilitzada pels representants polítics) de què la gent és incívica, no només no resolem res sinó que amaguem les arrels dels problemes. Parlem de grafits i pintades i podríem parlar d’espais i recursos per la creació artística, parlem dels animals de companyia i les seves defecacions i podríem parlar de les infraestructures als nostres carrers o d’espais de joc per aquests animals, parlem dels infants jugant a pilota o circulant en patinets o bicicletes i no de les infraestructures públiques i de lliure accés per realitzar aquestes pràctiques. I és que per desgràcia, el concepte de civisme ha esdevingut un calaix de sastre en el qual caben tota una sèrie de realitats a les què no es vol donar resposta ni sortida, més enllà d’inflar a empreses especialitzades en ordenances, informes i campanyes de més que dubtós resultat.

Però la difusió del concepte de civisme també ha tingut per objectiu la criminalització de determinades conductes. Podríem parlar de pobresa, venda ambulant o la prostitució com a realitats que pateixen l’estigma de l’incivisme. No sentim mai que es qualifiqui d’incívic a una estrella del futbol o un empresari multimilionari que defrauda a Hisenda, al propietari d’un pis o diversos que puja el lloguer sabent que pot implicar que qui hi viu hagi de marxar, o que un treballador s’autoexploti o que hagi d’acceptar un sou i condicions laborals per sota del que fixa la llei. Aquests no pateixen la persistent i recurrent campanya de l’incivisme com si ho fan els joves que es troben a les places, els infants que juguen amb la pilota, els propietaris dels gossos o el veí que no llença correctament la brossa. Oh sorpresa! No es tracta d’un terme neutre. Al contrari van ben carregats, i molt sovint s’utilitzen per continuar amagant realitats que als responsables polítics i institucionals els són incòmodes.  

Subscriu-te a la revista

Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.

Comparteix