Salut mental

Algunes dades ens mostren que en els darrers 25 anys, la depressió i l’ansietat en la població adolescent ha augmentat fins a un 75%, dos factors molt vinculats a una de les problemàtiques més invisibles, el suïcidi juvenil. A Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort entre la població de 15 a 34 anys tal com revela el recent estudi del Consell Nacional de Joventut de Catalunya Encarem el suïcidi juvenil.

Aquest panorama de creixents malestars psicosocials s’ha vist agreujat amb la irrupció de la pandèmia de la covid-19. Els i les joves han sigut un dels sectors de la població amb més risc de patir algun tipus de malestar psicosocial en veure la seva vida alterada de dalt a baix d’un dia per l’altre: estudiar virtualment, manca de contacte amb els i les companyes, disminució de les opcions d’oci, romandre confinades en un entorn de violència, mort de persones estimades, solitud, pèrdua de la pròpia feina i dels ingressos o dels progenitors… Aquestes realitats, però no només, han comportat l’augment de casos d’ansietat, angoixa, depressió, addiccions a la pantalla, manca d’esperança cap al futur, etc.

Tot i això, considerar que la crisi de la covid-19 ha sigut la causant de molts dels malestars psicosocials dels i les joves seria insuficient. La crisi de la covid-19 ha tingut lloc en un context social i econòmic devastat per les retallades socials de les anteriors crisis que van tenir un impacte directe en les condicions de vida dels i les nostres joves. Així doncs, com hem vist en els anteriors articles, la precarietat i l’exclusió residencial que dificulta la possibilitat de construir un projecte vital propi; la precarització laboral agreujada per la reforma laboral del 2012 que ha configurat un model d’ocupació juvenil amb salaris irrisoris —el salari de la meitat de la població jove de l’estat Espanyol és menor al Salari Mínim Interprofessional—, els contractes temporals que no garanteixen l’estabilitat laboral dels i les joves en el mercat laboral; l’augment de l’atur i la precarietat econòmica, l’erosió de les expectatives de futur, etc., són l’arrel de molts dels malestars psicosocials del jovent.

Tot i que hi hagi certa consciència de com els factors estructurals tenen un impacte directe en l’augment dels malestars psicosocials, la mirada mèdica hegemònica (biomedicina) vers la salut mental ha tendit a marginar-los, donant especial rellevància als factors psicobiològics (disfunció neurobiològica, genètica…) i individuals (falta d’autoestima, addiccions, dificultat per a socialitzar-se…) a l’hora d’explicar els malestars psicològics. Ans
al contrari, són nombrosos els estudis que assenyalen que les crisis socials i econòmiques tenen una influència directe en l’augment dels malestars psicosocials, en funció de la classe, gènere, origen, edat, etc., de les persones. L’informe de La Salut a Barcelona 2019, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, alerta que les classes socials amb menys recursos són les més propenses a patir algun tipus de malestar mental (depressió, angoixa o ansietat). Per tant, els malestars psicosocials no poden entendre’s com una disfunció neurobiològica, sinó que, seguint a l’antropòloga Maria Zapata (2019), s’han d’entendre com l’expressió d’un “malestar social encarnat”, és a dir, com l’expressió de les desigualtats estructurals en els nostres cossos. Sota categories com “transtorn d’ansietat” o “depressió” es reuneixen un sens fi de conflictes laborals, familiars, socials, desigualtats estructurals, etc. Entendre els malestars psicosocials dels i les joves des d’aquesta perspectiva ens ajuda,
per una banda, a problematitzar aquelles anàlisis que només fan palès la dimensió subjectiva per explicar les causes dels malestars del jovent i que els acaba responsabilitzant
d’aquests; per altra, a polititzar els malestars psíquics i a entendre’ls com les conseqüències de la precarització de les condicions de vida dels i les joves i els seus drets fonamentals.

Però no només cal que problematitzem la mirada a els malestars psicosocials, sinó també les pràctiques que es desenvolupen per ferhi front. Així doncs, si el model mèdic
hegemònic ha tendit a una anàlisi individual, les mesures per fer-hi front s’han reduït
a una intervenció centrada en aquesta dimensió (tractament farmacològic, teràpies conductuals, gestió emocional, etc.). Un clar exemple del tractament individualitzador
dels malestars, és la campanya de “Gestióemocional.cat” de la Generalitat de Catalunya, que convida als i les joves a “gestionar” les seves emocions per tal de recuperar el seu benestar. El problema d’aquesta mirada individualitzadora és que ubica la “solució” als malestars a l’interior dels individus i ignora i oblida les problemàtiques estructurals que estarien causant el patiment psicològic. De fet, segons els psiquiatres De la Mata i Ortiz, cal que les polítiques, recursos i serveis en l’àmbit de la salut mental vagin més enllà de l’àmbit sanitari, ja que bona part dels problemes que s’atenen a la consulta mèdica no tenen una solució psicològica ni psiquiàtrica, sinó econòmica
i social.

Així doncs, si volem anar a l’arrel de la problemàtica, les polítiques, serveis i recursos per fer front als malestars psicosocials dels i les joves que només posen atenció a la dimensió individual resulten insuficients i despolititzadors, ja que en ubicar la responsabilitat de la transformació únicament en els subjectes, no transformen les realitats socials i econòmiques que genera el patiment. Es fa urgent visibilitzar la dimensió política i econòmica que generen els malestars per tal de posar en el centre del debat les causes vertebrals que estan perpetuant la precarietat i ensorrant les possibilitats que els i les nostres joves puguin tenir una vida digna de ser viscuda.