Joves i habitatge

El patiment en aquesta relació, fins als anys 90, era conseqüència de problemàtiques més físiques, de producció; però a partir d’aleshores es caracteritza per problemes econòmics, financers, en què les polítiques d’habitatge haurien d’haver repensat els objectius i els instruments.

Aquestes problemàtiques de caire econòmic d’accés a l’habitatge de les joves assoleixen una dimensió política i social important, ja que provoquen, com descriurem, retards en l’emancipació, en la formació de llars i en els projectes vitals i de desenvolupament personal.

La població juvenil és la principal víctima d’un sistema que li ofereix poques oportunitats, laborals, socials, de vivenda, de salut, entre d’altres; i si ho fa, aquestes, són precàries. La vinculació entre alguns d’aquests factors és clara, com la relació entre les oportunitats laborals i el dret a una residència. És a dir, som conscients del greu problema en l’accés a l’habitatge, amb uns preus molt per sobre del nivell econòmic mitjà de les joves; i on la precarietat laboral i els salaris baixos impedeixen que moltes, o la majoria, puguin accedir-hi, ja sigui en propietat o en règim de lloguer.

Si comparem les dades del 2019 un 26% de les menors de 29 anys tenien un pis en propietat, mentre l’any 2008 aquesta xifra arribava al 54%. Amb més de 185.800 joves a l’atur a Catalunya, un 27,3%, i amb un augment d’aquesta taxa fins al 38,1% entre les joves de 16 a 24 anys, es pot veure una part de la problemàtica actual en relació als ingressos que perceben les joves. Si vinculem aquestes dades amb l’augment del preu dels lloguers i de compra d’immobles per viure-hi, tenim la combinació perfecta per a que la taxa d’emancipació de les joves d’entre 16 a 29 anys sigui només d’un 18,6% o, dit d’una altra manera, perquè un 64,5% de les joves d’entre 18 a 24 anys encara visqui amb la família (si existeix aquesta possibilitat).
Els tipus de feina que tenen les joves són, normalment, en els sectors més precaritzats i moltes vegades sense contracte, impedint la possibilitat de cobrar qualsevol prestació o tenir garantits els mínims drets laborals. A Catalunya un dels sectors més precaritzat i inestable és el sector serveis (restauració, serveis personals i venedors) on es troben el 80% de les joves que estan en situació d’ocupabilitat.

La taxa de temporalitat juvenil és del 46% mentre que la de la població general és del 19,8%.
Aquestes baixes possibilitats econòmiques de les joves no encaixen amb el mercat actual immobiliari, o viceversa; i no troben resposta en les polítiques d’habitatge ni juvenils.

I les joves de Sant Pere de Ribes? Segons les dades el preu mitjà de lloguer ofert al municipi és de 1.500€ (al nucli de Ribes) i 760€ (al nucli de Les Roquetes). Tenint com a sou mitjà de les joves, de menys de 25 anys, aproximadament 930€ bruts al mes, quina realitat apareix? Ens situem en que una jove de Sant Pere de Ribes ha de destinar un 122,37% (en el cas de Ribes) o un 62% (en el cas de Les Roquetes) del seu sou al lloguer de l’habitatge si decidís viure sola. Tot plegat provoca inestabilitat entre les joves que veuen quasi impossible assentar-se per construir el seu projecte de vida.

I la situació es manté més enllà dels 25 anys. Quan observo el meu voltant, la realitat de les meves i la meva, joves de 30 anys que hem seguit els passos “socialment esperats” es fa més que palpable la situació precària en l’àmbit residencial, en el laboral, en la projecció de futur i en la construcció d’un projecte vital propi. Joves nascudes aquí, no racialitzades, amb famílies que han sostingut tot allò que necessitàvem, escolaritzades, formades amb estudis superiors… No podem decidir viure, construir i tenir la nostra llar soles. I no podem perquè tenim uns salaris insuficients, perquè tenim unes condicions laborals dèbils, perquè hi ha uns preus d’habitatge insostenibles, perquè les polítiques, serveis i recursos són mínimes i superficials, perquè es perpetua la idea de família nuclear com a única opció… perquè si tot això es revertís seriem massa lliures pel sistema actual.

Les joves avancen sense perspectiva de poder-se construir, de trobar un espai per a crear identitat sentint-se segures, de poder ser autònomes per seguir creixent.

Necessitem un sistema educatiu, unes polítiques d’habitatge i un model econòmic que estiguin basats en una equitat d’accés, que prioritzin el benestar i unes condicions de vida favorables per totes. La situació en la qual es troben les joves és molt greu. Perquè aquelles que estan fent la transició cap a la vida adulta es troben sense oportunitats i recursos per poder assolir els principals eixos del seu desenvolupament vital.