En l’actual context de sequera, com a societat ens hem adonat que l’aigua és un recurs finit. Què i com ha de ser aquesta nova cultura de l’aigua?
Primerament, cal entendre que, a la Mediterrània, les sequeres són normals i formen part de la nostra estructura climàtica, tot i que és cert que amb el canvi climàtic, han augmentat la freqüència i intensitat d’aquestes. La part més important, i de la que no es parla, és el problema de l’escassetat. Nosaltres en temps de normalitat, estem utilitzant molt més del que tindríem a disposició, sobreexplotant el medi, posant-nos en una posició de vulnerabilitat prèvia a la sequera. Estem incrementant de sortida la nostra vulnerabilitat al fenomen sequera, alhora que el fenomen també empitjora.
La nova cultura de l’aigua el que diu és que l’aigua té nombroses funcions i valors associats. S’ha d’entendre que el bon funcionament hidrològic i biofísic de les conques hidrogràfiques (que són totes les masses d’aigua d’un territori) és el que ens dona més marge per la gestió de l’aigua i el medi. Quan el fas o l’has fet malbé és quan necessites tecnologia, diners i recursos i la cosa es complica. La nova cultura de l’aigua diu que l’aigua per la vida, per al medi i per les persones hauria de ser una restricció prèvia a qualsevol altre ús. L’ús de boca, a més, s’ha de gestionar com un dret humà, proporcionant una quantitat vital d’aigua independentment de la possibilitat de pagar-la, etc.
Arran d’això, hi ha un altre enfocament sobre l’aigua social, l’aigua que surt de l’aixeta, que utilitzem per sanejar les cases, bàsicament la d’ús en les zones urbanes o rurals on estan les persones. És un ús que té una funció pública i que, per tant, ha d’estar protegit en una òptica de benestar públic.
En últim lloc, tenim l’aigua com a recurs econòmic, com a input de producció present en tots els processos productius. En l’actualitat, s’està gestionant com si fos un recurs qualsevol. I, en aquest cas, també tenim un gran problema, perquè l’aigua hauria de ser gestionada amb una idea d’equilibri territorial entre el que una conca pot donar i els usos que volem donar-li. Tots aquests usos es contradiuen entre si: si s’estira massa la corda per tenir aigua com a recurs d’input econòmic, ho estàs fent en detriment de la qualitat de l’ús social i de vida.
Aquest desequilibri, que avui tenim present, significa que calen polítiques públiques per garantir que el conjunt del sistema funciona. Nosaltres tenim una posició decreixentista, en el sentit que defensem que l’ús econòmic de l’aigua no pot anar en detriment de tots els altres. Ens cal canviar el model d’ús i demanda de l’aigua fins al punt que no trenquem aquest equilibri necessari.
Com hauria de ser la gestió de l’aigua a nivell municipal? Què en penses dels actuals models de gestió privada o externalitzada?
És evident que un servei públic tant important com l’aigua s’hauria de gestionar des de lo públic perquè, d’aquesta manera, la societat tindria més accés a la informació sobre el sistema, tindríem oportunitat d’opinar i incidir sobre el dibuix de les polítiques de l’aigua, i també que la gestió econòmica i el preu estarien en funció de l’aigua, amb la idea que l’aigua paga l’aigua.
Actualment el model no és aquest. Hi ha diferència entre l’aigua en alta i en baixa; la part municipal correspon a la baixa. Un municipi que ha de gestionar l’aigua té la responsabilitat d’abastament i sanejament. Per garantir l’aigua de beure, els municipis tenen diferents opcions: model públic, mixt o privat. En cas de privat, el problema és que el municipi i, per tant, la ciutadania perd la seva capacitat d’intervenir en la presa de decisions. Les empreses privades que gestionen aquests serveis tenen per objectiu l’obtenció de beneficis i, per tant, fan que els costos d’aquesta gestió augmentin. Quan paguem el rebut de l’aigua no només paguem aquesta, sinó que s’hi afegeixen molts d’altres factors com el benefici industrial o la taxa de rebuig que encareixen el preu del servei. La relació de la gent amb el preu de l’aigua no és directa. Ara paguem també un cànon a l’ACA pel manteniment de les infraestructures en alta.
En l’àmbit municipal, crec que és fonamental que es revisin els sistemes actuals d’abastament amb una visió de llarg termini. El problema sempre és que les polítiques públiques es dissenyen a curt termini i l’aigua necessita una visió estratègica. Moltes vegades, si la prestació del servei és privada, la visió estratègica és el negoci de la gestió de l’aigua i, si és pública, que tothom estigui content i que tingui vots demà. Això impedeix una bona gestió perquè no s’aborden actuacions o inversions que poden afectar els veïns i veïnes. La falta de visió a llarg termini és un problema comú als dos models.
L’avantatge del model públic és que es pot abordar una democratització de la presa de decisions més fàcilment. A nivell municipal, és important destacar que, fins ara, no s’ha tingut en compte ni el canvi climàtic ni l’escassetat. Moltes vegades, les polítiques de desenvolupament urbanístic o agrícola no estan calibrades amb l’aigua disponible. S’ha d’entendre que, quan es construeix una casa, s’està creant demanda d’aigua. Els municipis han contribuït a crear una demanda sobredimensionada basant-se en polítiques de gestió del sòl, de revalorització i d’especulació variada. Al camp de Tarragona hi ha moltes urbanitzacions esperant que es facin les dessalinitzadores per poder abastar-se d’aigua.
Per tant, a més de ser creatius i la diversificació de solucions, cal reforçar eines que ja existeixen i que ni es valoren ni s’estan fent servir suficientment. D’una banda, tenim les ordenances municipals i el disseny de la gestió de l’aigua. Però també tenim els PAESC (Plans d’Acció per l’Energia Sostenible i el Clima) que poden sonar com d’altres propostes a grans paraules i pactes però que, en aquest cas, han proporcionat unes eines interessants. L’adaptació al canvi climàtic et dóna l’oportunitat d’unir tots els factors que determinen la teva vulnerabilitat. Perquè l’aigua no només es pot gestionar pensant en l’aigua. L’enfocament d’adaptació al canvi climàtic et permet fer un enfocament estratègic, vinculant el desenvolupament en tots els àmbits a l’aigua i incorporant una visió de generar resiliència als canvis.
Ara, jo estic treballant entent l’aigua com a eix vertebrador de l’adaptació al canvi climàtic i la creació d’espais de governança on la ciutadania, sectors econòmics, administracions, etc. treballem per codissenyar propostes per donar resposta a necessitats molt locals. La dimensió local és fonamental. Decidir què fem amb aquesta riera determinarà el desenvolupament d’un model en tots els àmbits.
Sovint, s’enfoquen les solucions a l’estalvi i el desenvolupament de noves tecnologies (com en el PAESC de Sant Pere de Ribes). Enfocar totes les polítiques a l’estalvi té trampa. Què passa quan es redueix el consum? Que es duplica el nombre de cases i, per tant, no estem solucionant cap problema sinó amplificant-lo. El mateix passa amb la modernització de regadius. Tu estalvies l’aigua amb què regues però, en el conjunt els estudis, han demostrat que s’ha duplicat la demanda d’aigua, perquè s’incentiva la industrialització, l’ampliació de camps, etc. Falta l’enfocament de base de quanta aigua podem disposar per regar tenint en compte tot el sistema i necessitats.
“L’ESTUDI DE L’AIGUA PERMET PARLAR DE LA RELACIÓ ENTRE LA SOCIETAT I EL MEDI”
Què podem fer en l’àmbit municipal per garantir l’ús domèstic i també l’ús agrícola?
Primerament, tots els municipis haurien de fer un esforç perquè la ciutadania en general conegués el mateix sistema, per saber d’on ve l’aigua que consumim, quins aqüífers tenim, quina utilitat tenen les rieres… Conèixer on estàs, què tens, qui està consumint, com està consumint, i perquè qui s’emporta els beneficis. Això és la regla de base per qualsevol idea que es pugui tenir.
En l’àmbit municipal, és important monitorar bé el sistema, reduir fuites i analitzar bé les implicacions de fer noves inversions que augmenten la demanda urbana. Abans de fomentar nous usos, cal estudiar molt bé com es garantirà l’aigua i com afectarà el conjunt del sistema i dels usos. Per mi caldria una moratòria sobre qualsevol nou projecte de desenvolupament urbanístic, sense un estudi detallat que expliqui d’on vindrà tota l’aigua per cobrir aquesta nova demanda i que garanteixi que no afectarà aquest increment d’usos als usos que ja existeixen.
Pel que fa a l’ús agrícola hi ha molt de marge. El secà està patint molt, però per moltes raons. L’augment de la superfície cultivada, les varietats, la manera de cultivar, la utilització de maquinària però, sobretot, la degradació del sòl. Hem fet malbé la qualitat del sòl utilitzant unes tecnologies del segle passat. Recuperar aquella estructura i microbiologia del sòl pot incrementar 5 vegades més la retenció d’aigua! El sòl ha de ser viu. Un altre exemple és la gestió de l’aigua de pluja, l’escorrentia. Com dibuixes un camp o com plantes canvia completament l’escorrentia superficial de l’aigua. S’ha acondicionat els camps només pensant en les màquines i no en les conseqüències per al sòl i la retenció de l’aigua i, en aquest sentit, s’ha perdut molta capacitat que es podria recuperar. Millorar l’estructura i la fertilitat del sòl, preservar els marges que són fonamentals per la gestió de l’aigua, reducció de la mecanització i gestió de l’aigua de pluja. Es poden recuperar antigues pràctiques, recuperar les idees i modernitzar-les.
Ara, també és important canviar la manera de governar l’aigua. Cal evitar la centralització del poder en les aixetes i els tubs, emancipar-nos i diversificar la forma que utilitzem l’aigua, guanyant sobirania. Recuperar aqüífers i pous avui abandonats o tapats. Entendre que la ciutadania té poder en aquest sentit i que podem fer moltes coses, independentment del què decideixen en un despatx. Després podem generar polítiques. Quan tu tens una proposta consensuada i elaborada des del territori, i tant si l’agafen!
Tot aquest discurs també s’uneix amb el discurs de transformació de l’agroindústria i en favor de l’agroecologia. Com qualsevol altra indústria, aquesta esprem el territori amb lògica extractivista. La nova cultura de l’aigua també va lligada a això. La major part de consum d’aigua és industrial o econòmic, per tant, millorant aquest no t’hauria de faltar mai aigua de boca.
. Què et semblen els discursos que responsabilitzen a la ciutadania del consum d’aigua? Que ho enfoquen com un problema individual, els consells d’estalvi, etc.?
Això és igual que comptabilitzar tot el problema del canvi climàtic amb quantitats de CO2. Quina ceguera! Hi ha molts factors implicats. Aquesta és una visió fomentada pel tecnooptimisme, que diu que si tu estalvies a nivell individual, el problema es resol. L’aigua és un problema col·lectiu i no individual. Està bé que estalviem, però el nostre estalvi és insignificant amb el consum d’un agrocafè o l’autòdrom. El problema del tecnooptimisme és que és una estratègia d’incrementar l’oferta, reduir la demanda parcial per mantenir la demanda total i amb una visió de creixement infinit.
L’important seria decidir quina aigua, per a qui i com ens ho muntem. I això només ho podem decidir col·lectivament. Per això són importants els espais de governança que afavoriran les polítiques de protecció del medi com un motor de millora de les polítiques públiques i la democratització.
. Què et semblen les propostes com les dessalinitzadores, els acumuladors d’aigua de la pluja, l’ús de l’aigua de les depuradores, la doble canonada per recollir l’aigua de la pluja?
Totes aquestes són bones eines. Però no pots posar el focus només en aquestes. Totes les eines tenen limitacions i cal valorar avantatges i conseqüències. Hem de veure una visió integrada del sistema i en diferents punts introduir eines. La dessalinització té un sentit per a un ús puntual en situacions d’emergència. Ara, basar tot el sistema d’aigües Ter-Llobregat, com diuen, en no dependre de l’aigua de la pluja, significa d’entrada un augment brutal del preu d’aquesta. I qui la pagarà? Sense deixar de banda que aquestes eines també tenen un impacte negatiu sobre el medi, si no es fan basant-se en aquesta visió global del sistema. No s’ha de creure mai en qui et diu que aquesta o aquella és la solució definitiva. Diversificar les solucions ens farà més resilients.
I del model econòmic productiu, què n’opines? Com afecta l’aigua i a la seva gestió?
La indústria del turisme, els macroprojectes i l’agricultura extractivista és un desastre i, si continuem ampliant aquest model, incrementarà la nostra vulnerabilitat. Com més projectes d’aquest tipus fem, més vulnerables serem. Es considera massa poc el valor d’allò que estem perdent. Per exemple, on anirà el projecte de l’Autòdrom hi ha un espai que tenia un equilibri ecològic. El que perdem amb això no ho compensen els suposats beneficis que en trauran. L’impacte d’una visió que no contempla el medi són uns costos per a la societat enormes i beneficis per a uns pocs.
Per acabar de forma optimista. Explica’ns experiències d’èxit que estiguin treballant en la línia que proposes i en les que ens puguem emmirallar.
Hi ha moltes iniciatives molt boniques però cap té el volum de, per exemple, un país sencer. Desafortunadament, tot el món està sota la mateixa problemàtica. Les iniciatives que més m’agraden són aquelles que intenten coordinar una visió de conca, que integren totes les funcions i valors de l’aigua. Per exemple, el model de contractes de riu, en el que s’estableixen pactes entre tots els usuaris d’una conca. També hi ha experiències (com a Andalusia) de taules de debat en les que participen molts dels agents implicats i es poden arribar a propostes consensuades. A Catalunya, de forma més tímida, tenim l’acord del Ter, que és un primer pas i hem de veure on acaba arribant. És important reivindicar els consells de conca com espais de decisió.
I sobretot, que la ciutadania s’adoni de la importància de l’associacionisme; si ens interessem pel nostre entorn, tindrem capacitat de fer propostes positives. I després, tenir la capacitat de monitorar l’impacte de les decisions preses. Estem en un entorn de gestió del risc i, des de l’humiltat, cal valorar tot allò que fem i quines conseqüències té, perquè sempre es un aprenentatge que més tard podrem compartir.
A Ribes m’agradaria veure propostes per la gestió de la riera, valoració dels aqüífers, la contaminació de l’abocador. I això que et deia, fer un debat sobre el model de desenvolupament que volem perquè és la clau de tot.