Escampats d’una forma incòmodament ordenada, jeuen els antics llits de l’orfenat. És una habitació on es desperten cada matí i on somien durant les solitàries nits. Els Lulus, un grup de nens de no més de quinze anys, conviuen tots junts al vell hospici des de temps enrere, en el seu modest i limitat món que alhora és immesurable i il·limitat en imaginació, paradoxalment. Els nens romanen dins el seu propi univers; vivint de forma intensa les seves aventures, relacions d’amistat i baralles entre companys. Del que no són conscients és que, més enllà de les rocoses parets de l’orfenat, també hi ha baralles, però entre països. I, en aquell temps, hi ha una disputa veritablement horrible i sanguinària: es tracta de la Primera Guerra Mundial. Així, aviat esclaten les desventures. Tot comença amb l’acomiadament del professor més empàtic i afectuós, que ha de marxar al front, i, seguidament, un esdeveniment que els fa convertir en adults de cop: les tropes alemanyes s’apropen a l’orfenat i bombardegen la seva llar. Amb una temprança i instint de supervivència sorprenentment innats, els Lulus, abandonats a l’altra banda de la línia de foc enemic, comencen a aventurar-se per un camí que té com a direcció la llibertat. És Suïssa “el país mai en guerra”.
Yann Samuell ens sorprèn amb una pel·lícula tendra que ens convida a replantejar-nos les guerres des d’un altre punt de vista; molt més naïf, genuí i, sobretot, més sa. Qui ens ho diria que, a vegades, tornar a la infantesa és la resposta als nostres problemes d’adults? La guerra de los Lulus ho remarca d’una forma tan innocent que es fa esquinçadora.
Amb un to subtilment còmic, enmig de tanta desgràcia, Samuell maneja els fils dels gèneres de forma magistral, optant per una barreja equilibrada i empàtica. Sense arribar a ser embafador, ens transmet una visió esperançadora de l’ésser humà i ens encoratja a qüestionar-nos les desequilibrades decisions dels adults, sovint absurdes i irracionals. Però ben cert és el refrany de “sempre hi ha l’excepció que confirma la regla” i, durant l’ardu camí que els nens recorren, es trobaran amb persones, adultes –i no tan adultes-, que confirmen el missatge que transmet la pel·lícula: l’ésser humà és bo per naturalesa, només cal fer una mica més de cas a aquesta potent part del nostre interior, sovint oblidada als records de la infantesa.
Un film amb un missatge atemporal que es pot aplicar a la majoria, per no dir tots, els conflictes de l’ésser humà al planeta Terra: tant en els temps sanguinaris de l’imperi romà, passant per la severitat de la Inquisició, la insensibilitat de la colonització, la crueltat de les guerres mundials, sempre racistes i despiadades… i, ja de pas, aprofito per posar sobre la taula un altre confrontament que, malauradament, encara és actual, foscament amagat i tristament decebedor: l’injust i llarg conflicte entre Israel i Palestina. La llista podria seguir, i seguir, i seguir… però llavors aquest missatge esperançador del qual tant parlo perdria credibilitat. Firmaria ja perquè fos així.
Tant de bo miréssim més sovint aquest estil de pel·lícules, potser els adults tornaríem a trobar aquell nen/a interior que tant li agradava jugar, compartir i gaudir de la vida. No sé si el retrobaríem, però ben segur que hi hauria menys guerres al món.
LA GUERRA DE LOS LULUS
(2022)
LLARGMETRATGE
DURACIÓ: 109 min.
PLATAFORMA
FILMIN
Yann Samuell (França, 1965), director de cinema i guionista. Va començar d’il·lustrador amb treballs com la versió per a nens del clàssic El Hobbit i també diversos storyboards per la gran pantalla. El seu primer llargmetratge va ser la comèdia romàntica Jêux d’enfants (2003).