Escoltant l’àlbum “Anime en català”, i la primera cançó, l’opening, m’ha evocat totalment les sèries d’anime que veia de petita al Super 3.
És un opening de noies màgiques, de shōjos, com les que vèiem de petites: Sailor Moon, Sakura, Do Re Mi… És el que realment estava buscant a l’opening, que fos una mica concret d’aquest tipus de sèries.
El manga per a tu ha sigut tot un referent, tant en aquest àlbum com en altres temes que estàs creant. Per què?
Penso que l’anime i el manga permeten parlar de temes ideològics, polítics, o inclús de reflexions sobre la vida en general, sense necessitat de posar exemples concrets. A vegades, una bona manera de parlar sobre conflictes entre orient i occident, guerres mundials o temes polítics que sovint són complicats de tractar, és a través del manga i de l’anime, ja que no cal assenyalar banderes i concretar noms de països. Es poden utilitzar altres societats, com per exemple, uns óssos rentadors que estan en contra dels óssos i dels humans, si tu coneixes el context històric, polític o social pots entendre que, a través d’aquests animalets, estan fent una crítica a la Segona Guerra Mundial… així doncs, es poden tractar temes que ens preocupen, tant a nens com a adults.
No obstant això, a la nostra societat occidental no hi ha tant de coneixement i interès per aquesta cultura i, a vegades, es tendeix a pensar que “només són dibuixos per a nens”, però en realitat aquesta mentalitat no ajuda, ja que t’estàs perdent una quantitat de contingut súperinteressant per a totes les edats i estils. A través del dibuix i l’art també és interessant revisar i rellegir segons quins temes.
“EL MEU VERDADER ÉSSER, MY TRUE SELF, ÉS AIXÒ. PROU DE LA MIRADA DE L’APROVACIÓ MASCULINA, SI ÉS QUE A MI M’AGRADA AIXÒ, HO CONSUMEIXO I HO SOC.”
També t’hem pogut veure musicant poemes de Papasseit com La Rosa als llavis, quins elements t’uneixen o t’inspiren en referents que podrien semblar, a priori, tan diferents?
Cada projecte musical que faig m’agrada que tingui un concepte propi, el seu inici i el seu final. No segueixo sempre el mateix estil i recorregut artístic, sí que sol haver-hi un fil conductor que solen ser els gèneres musicals que utilitzo, usualment dins del marc de les músiques urbanes, però els conceptes per a mi són dos moments vitals diferents i estan bastant aïllats l’un de l’altre. No em considero tant una cantant, per referir-me a la meva carrera musical, sinó que em considero més una artista que té projectes i conceptes concrets. Per tant, el meu projecte de 2021 de la Dolcesa Bruna, on musicalitzo poemes, fou una època en la qual estava més centrada a llegir poesia antiga en català, on hi havia més decoracions i floritura en el vocabulari. La poesia d’avui dia és menys romàntica, i és normal que els poetes es vagin adaptant al funcionalisme de les coses d’avui dia. També passa en altres arts, com a l’arquitectura per exemple, on abans es veia tot més romàntic, amb més decoracions i floritures, i ara no tant.
Això sí, sempre m’agrada tractar temes d’amor, passionals, carnals, sentiments. Això sí que ho tenen en comú tots els meus projectes.
Ara que parles del català, quins motius et porten a fer música en aquesta llengua? Per què en català?
Doncs per a mi és important el tema del català perquè, ja que faig música, en concret música urbana, on puc participar en tenir cert coneixement del medi i, sobretot, molt de respecte per a aquesta música, sabia que no gaire gent feia aquests gèneres en català, almenys quan jo vaig començar. Ara sí que hi ha una escena amb renom i artistes que tenen bastanta rellevància però en aquell moment no. I he seguit perquè m’agrada com sona el català a l’hora de fer música, i em surt natural i bé, perquè al final és la meva llengua principal, i és també una cosa reivindicativa. El tema de la llengua no és una cosa a deixar a banda, entenc que la gent que canta en castellà o anglès és per a arribar a més persones, més públic i, potser, la meva intenció no és arribar a la més quantitat de públic possible, sinó crear aquest nínxol dins de Catalunya amb el públic d’aquí, i portant aquest gènere a Catalunya i alhora renovant el català amb les coses que estan de moda, les noves generacions, donant-li aquesta vida també contemporània al català que també fa falta en tots els àmbits, l’àmbit acadèmic, com continuar amb el català a les escoles, a l’àmbit artístic, en els argots actuals… Perquè el català estigui present en tots els àmbits possibles del que fa una llengua, un país, una cultura.
Abans deies que hi ha evolucions, que ara hi ha una manera diferent d’escriure, com amb menys floritures… l’altre dia parlava amb el meu pare, que és músic, i a qui molts cops li ensenyo música del gènere urbà, li semblava molt interessant veure com evoluciona la forma d’expressar-se, i la importància de provar altres coses, d’atrevir-se a fer-les perquè un les sent a dins, i si a més, va bé amb el que està sonant, encara millor.
A mi em passa una mica en aquest sentit. Jo he fet molt reggaeton perquè m’agrada, és festiu i em surt fàcil, i sé que de mi s’espera que tregui reggaeton. Tanmateix, des de sempre he escoltat més rap, però no n’he fet tant. De fet, les cançons que estic preparant estan més dins del rap i del hip-hop. Crec que el que sorprendrà del pròxim que treuré és que no serà tant de reggaeton, alguna cosa hi haurà, però no serà el grosso.
I tenen data aquests nous temes?
Ara estic en procés de creació, composició i gravació de la música, tinc algunes demos, però encara no tinc una data concreta, això sí, serà cap a la primavera d’aquest 2024.
Parlant d’això, mentre et trobes en aquest procés pots continuar vivint de la música?, o et reinventes en altres àmbits per subsistir? Quin consell li donaries a algú que vulgui viure del seu somni de ser artista?
M’agradaria donar esperança amb la meva resposta, però no sé si ho aconseguiré. La meva professió és ser manicurista i mai m’he pagat totes les factures que es necessiten pagar en un mes amb la música. De fet, hi ha molta part d’amor a l’art. Jo tinc dos tipus de directes, un en el que vaig jo sola o amb DJ i un altre en el que vaig amb ballarines. Al final cobrem més o menys dignament però, no ens dona per viure.
Està bé anar creant coses, amb els recursos que es tinguin, més com una via d’expressió, diversió i de fer el que el cos et demani però compte amb les expectatives. És genial que la gent tingui metes, està bé crear i expressar-se sense grans expectatives perquè la indústria i el sistema de l’art, si no tens els recursos econòmics, els contactes o la família, és una mica més difícil. No sóc molt partidària de la meritocràcia, del “Si vols, pots. Treballa i continua lluitant” perquè el discurs de la meritocràcia jo no mel crec gaire, però sí que hi crec en fer el que necessites expressar per a divertir-te. I les coses van arribant. Al final animo i recolzo a fer-ho perquè les sorpreses arriben, no saps en quina forma, però acaben arribant.
Les persones sovint tenim moltes expectatives, sigui en l’àmbit que sigui, però en el de l’art n’hi ha de moltíssimes, i és clar, després arriba la frustració, no?
Exacte, i la comparació. Hi ha persones que comencen molt joves i a l’any ja ho peten i després hi ha persones que porten una carrera de deu anys i de sobte els arriba el moment. No es pot predir. Però penso que és molt important no comparar-se amb els altres, cada procés i cada persona és diferent. I confiar en el teu procés individual i en els teus recursos és imprescindible, així no li donaràs tanta cabuda a la frustració.
Ser dona dalt de l’escenari i en els gèneres que tu transites, quines implicacions té a l’hora de crear, presentar àlbums o actuar?
Com a consumidora veig que moltes persones, abans de consumir una artista femenina, donen milers de voltes i posen milers d’excuses per a no consumir allò. En aquest sentit, sí que a vegades és més difícil, però en realitat això passa a tots els àmbits. Mira els Òscars, per exemple, on amb Barbie hem pogut presenciar el que sempre passa: sí, ara hi ha més presència femenina en tots els àmbits, però encara és l’excepció, encara es treballa molt des del patriarcat.
Et pregunten sovint per la hipersexualització, com encares aquest debat?
Em posaré filosòfica ara.
La sexualitat és interseccional, inter d’edats, i no hi ha res de dolent en què estigui present en certa manera durant la infància, la pròpia sexualitat que, com a nenes, hem anat explorant no és una cosa que s’hagi d’amagar completament, com un secret. Òbviament, els límits estan en la salut de cada edat i de les relacions interpersonals, que han de ser saludables.
Jo per sort tinc una educació sexual molt sana i, per tant, conviu en la meva persona i la meva vida sense ocupar grans espais, és una cosa molt natural, tot i que ocorre més en la intimitat està present a la meva vida. Així doncs, he crescut sempre amb aquesta idea de ser una dona gran i sexi. Malgrat això, en alguns moments de la meva vida, durant anys, em vaig estar replantejant si allò havia sigut per l’aprovació de la mirada masculina, si realment la meva projecció de la meva persona era per això. M’havien dit diversos cops que si era tan feminista era per a buscar l’aprovació, per agradar… total que vaig estar uns anys apartant-me d’aquella sexualització, d’aquella imatge, recuperant una mica la part més infantil, no tan adulta.
Després d’uns anys així, un dia, reflexionant, vaig entendre que realment el meu verdader ésser, my true self, és això. A mi m’agraden les noies sexis, les noies de Tarantino, m’agraden els personatges, m’agrada com a adulta consumir contingut de noies adultes i sexis. Prou de la mirada de l’aprovació masculina, si és que jo soc així, a mi m’agrada això, ho consumeixo i ho soc.
Ja he anat cap endavant i cap enrere i ho he revisat, he intentat apartar-me d’allò per la suposada creença i al final he acabat una altra vegada pensant: a nivell d’expressió, d’estètica i de tot, ho sento connectat a mi d’aquesta manera. Així que, si m’hipersexualitzo en algun moment ,doncs no sé, penso que també és una mirada certament condescendent, i entenc que la gent s’ho pugui plantejar, però s’ha de deixar a cada persona en el seu procés. En comptes de qüestionar tant pel que un mateix creu que sap, tenir en compte que l’altra persona potser sap o creu altres coses.
Quin consell li donaries a la Neisha petita?
M’agradaria mantenir bastant l’essència de la Neisha petita.
Jo li diria que no tingui molta pressa en créixer, que tot arriba i que són molts anys d’etapa adulta. Gaudir de la infantesa i encara que pensi que la meta és avançar i créixer, realment ho és gaudir del moment. Deixar-se cuidar i potser fer una mica més de cas als grans, que també són molt savis. Saber diferenciar, oi tant, no em refereixo a seguir per inèrcia les normes socials ni el que ens inculquen, però si què dic confiar una mica més en el procés vital, a vegades voler crear tota l’estona vies noves no significa ser millor ni més feliç, escoltar als adults de bona fe també està bé.
Això em fa pensar en el tema de la salut mental. Com veus aquest auge de la salut mental en el panorama actual?
Està bé que se’n parli i prengui importància. Tot i que penso que encara falta molta inversió en salut mental, per exemple, sabies que a la seguretat social hi ha 6 o 7 psicòlegs per cada 100.000 habitants?
Jo he anat a teràpia, sobretot per la privada, perquè per sort tenia uns petits estalvis i els vaig poder utilitzar però, i si no en tens? I la gent precaritzada? Ni tan sols pot anar-hi. La major part de la gent necessitem accés a teràpia, però el procés de la seguretat social és tan llarg que s’ha de ser molt constant i perseverant per aconseguir fer teràpia a través de la sanitat pública. I és clar, quan un està malament és quan menys forces té, i és quan més difícil és tenir aquesta constància i perseverança i, per tant, més complicat es fa poder rebre teràpia.
Jo he estat al voltant d’un any anant cada 3 mesos a la sessió de la psicòloga, demanant cada cop més coses i ,al final, costant-me molt, he aconseguit rebre teràpia a través de la seguretat social.
Dit això, també penso que hi ha una creença general en que estem pitjor que mai i no hi estic d’acord, ja que estem en un moment històric en el qual es té en consideració moltes diversitats que abans no. Sí, s’ha de lluitar per a seguir treballant i per a tenir més serveis i integració social, però realment estem avançant, anem per bon camí.
Considero que es tracta la salut mental dins d’un individualisme, i que si col·lectivament no se solucionen certes coses que donen malestar, doncs és difícil. Per exemple, si tu no soluciones el racisme, per molt que vagis a teràpia, hi ha coses que no et passaran, perquè els atacs racistes continuen existint, els atacs LGTBI fòbics o transfòbics continuaran existint, les guerres i els genocidis com el de Palestina també. Llavors sí, tu pots treballar com gestionar aquest malestar, però després hi ha coses col·lectives, que per molt que tu gestionis individualment, tractis la teva gestió del malestar, tampoc s’estan solucionant i, per tant, el malestar continuarà estant allà.
A vegades vivim en un entorn de gent conscienciada en la salut mental i en els drets de les diversitats, però després surts d’aquest entorn i veus que aquesta forma de pensar no és tan global, i entens perquè hi ha aquest malestar, perquè som una minoria. Pensem que molta gent pensa com nosaltres, després hi ha eleccions, surten els resultats i veus que no.
Volia tornar un momentet al teu disc ‘Anime en català’. Amb qui el vas produïr? Amb qui sols treballar normalment?
El disc està editat amb Delirics, que és la part urbana de Picap, una discogràfica de música en català, i amb qui tinc un contracte discogràfic i editorial de 3 anys. I l’he gravat a l’estudi amb el DJ de la casa @mistermadonthetruck. Els productors solen ser amics meus o persones que he anat coneixent durant els anys fent música, com MercaVell, un DJ i productor que porta molts anys però que potser ara és més conegut Per ser el DJ del tour de la Bad Gyal i també amb Eurowitch, un DJ i productor que viu a Holanda…
Jo acostumo a treballar amb amistats, pel tema que dèiem abans, de fer les coses per a passar-s’ho bé. Per treballar amb gent que no és del teu cercle s’ha de tenir un projecte, un pressupost… es pot anar aconseguint amb el temps i anar tenint una carrera. Una altra cosa és quedar amb els mateixos amics amb qui quedes a les tardes, i una tarda en comptes d’anar al bar te’n vas a l’estudi o a casa i fas música. La manera de fer música que tinc és aquesta, els productors amb els quals treballo és perquè els conec d’amistat o de dir ‘m’agrada la teva música’ ‘ah, a mi també m’agrada la teva música’ ‘doncs fem alguna cosa junts’. I sol sortir millor.
En els últims anys han començat a sortir veus crítiques amb els macrofestivals i grans empreses musicals (360 en diuen) quan alhora, en conseqüència o no, estan tancant sales de concert petites i mitjanes, i costa fer una programació anual completa. Què n’opines i com veus la indústria musical des de dins?
Això passa a tots els sectors i entenc que en la indústria musical també, al final és com comprar al Primark, te’n vas al Primavera sound o algun festival així i a tu, com a cantant, et pot donar un nivell de visibilitat i després et pot fer guanyar el teu caixet. O no. Tot i això, els músics no porten el mateix show a un festival que a un concert del seu tour, a vegades a un festival portes 30-40 minuts de concert, és a dir, veus una versió reduïda i de menor qualitat. L’espai, el so, el show… tot és molt més reduït, i és per a aquesta experiència col·lectiva. Per exemple, vaig veure la Rosalía al Primavera Sound de Madrid, i el concert de Motomami d’1 hora al festival no és per res el mateix que el concert de Motomami del seu tour.
Jo soc molt més de sala petita i de música en directe. Sí que hi ha shows que necessiten el seu estadi, com una Beyoncé, però del tema dels festivals no acostumo a ser gaire partidària: és caríssim, elitista… té tot el dolent. Al final, hi ha artistes internacionals que ja no els pots veure perquè només trepitgen el país per aquell cert festival, el qual val 200-400 €, i tu has de pagar aquells diners només per veure un artista que et fa molta il·lusió, i a sobre no veus el seu show més complet.
També haig de dir que, tot i que critico això, hem de reconèixer que vivim en una societat amb un sistema liberal de lliure mercat, i és normal que es facin aquests macrofestivals, però a mi m’agraden més les sales petites. Per Nadal i aniversaris, he optat per regalar algun concert o escoltar música en directe i acostuma a ser a sales més petites. Els macrofestivals no són per mi.
Parlant de sales petites, vindràs properament a tocar a la Nau del Ger. Què representa per tu tocar a Ribes i quines sensacions tens?
És una data que espero amb molta il·lusió. Portem mesos xerrant i preparant la data amb el Ger. Per mi és molt important perquè és la meva primera vegada en solitari tocant a Ribes. Vindrà la família i les amistats. Crec que és una data esperada perquè la família moltes vegades em volen venir a veure i a vegades no és tan accessible per tothom desplaçar-se i, el poder portar-los un concert a casa fa molta il·lusió i espero sentir la presència i el caliu dels de casa. Tinc moltes ganes de portar el concert i que vegin tota la presentació de l’àlbum, el vestuari, vinc amb les ballarines… por todo lo alto! Intentaré portar la meva millor versió i la millor versió del meu espectacle al poble perquè s’ho mereix i és un públic de qualitat i espero estar a l’altura, per part meva vindré amb tot. És una data molt important, de les dates més importants que tinc ara, superdata.
Com arribes a Ribes?
Clar, és que ara la gent és de fora no?
Sóc de casa antiga de Ribes, de la ca la Nieves. Ribes, per mi, és com el meu Hometown.