La solidaritat amb Palestina té una llarga història als Països Catalans, que segueix una solidaritat pràcticament mundial.
La història contemporània de Palestina ve marcada pel procés de colonització sionista i ocupació militar per part de l’Estat d’Israel. Un procés de colonització extremament violent a mitjans del segle XX, quan precisament s’estaven duent a terme els últims processos de descolonització, no podia quedar en l’oblit, malgrat comptar amb l’ombra de l’Holocaust, del qual la població palestina mai n’ha tingut cap culpa ni responsabilitat.
No obstant això, realment la preocupació mundial (i catalana) no va cobrar força fins que les accions internacionals del Front Popular per l’Alliberament de Palestina dels anys setanta i, sobretot, la primera intifada de finals dels vuitanta, van situar Palestina al centre de les mirades de moltes societats.
A partir d’aquí, la solidaritat amb Palestina, sigui més política o més humanitària, sempre ha estat present i, en els moments dels pics de barbàrie de l’exèrcit israelià, és quan més atenció ha rebut.
L’inici del segle XXI ha vingut marcat per la solidaritat creixent davant la brutal repressió de la segona intifada, a principis dels anys 2000, i la construcció de l’anomenat «Mur de la vergonya», dels bombardejos israelians sobre la Franja de Gaza dels anys 2008 i 2014, així com de les massacres contra les anomenades “Marxes pel retorn”, quan milers de palestins que des del 2006 vivien sota un bloqueig i setge constant a la Franja de Gaza van intentar trencar-los de forma pacífica.
Les accions armades coordinades de diferents grups de la resistència palestina el 7 d’octubre de 2023 provenen d’aquesta situació. De la necessitat de donar una resposta a la brutalitat constant de l’exèrcit israelià, i de no permetre la normalització de la colonització i ocupació militar israeliana per part dels països àrabs i l’anomenada comunitat internacional.
L’Estat d’Israel va respondre a aquests fets intensificant el seu accionar militar diari a tals nivells que, finalment, la Cort Penal Internacional de Justícia ha hagut d’acceptar la denúncia per genocidi que ha elaborat l’estat de Sud-àfrica. Sud-àfrica és un estat que coneix molt bé què és viure un procés de colonització i que té molt present el record de com l’Estat d’Israel va continuar recolzant amb recursos i armament el règim d’Apartheid quan aquest estava sent boicotejat a nivell internacional.
ES DEMANA A LES SOCIETATS QUE BOICOTEGEM LES EMPRESES, TANT LES ISRAELIANES COM LES QUE NO HO SON, QUE AMB ELS SEUS NEGOCIS AFAVOREIXEN LES POLÍTIQUES I LA INDÚSTRIA DE LA GUERRA ISRAELIANA
Davant d’aquesta situació, la solidaritat internacional amb Palestina ha recobrat força i empenta i, arreu del món, s’han dut a terme múltiples manifestacions massives exigint a l’Estat d’Israel la finalització d’aquesta barbàrie televisada.
Però malgrat aquesta mobilització massiva, els governs de les institucions que ens dominen, des dels autonòmics fins a l’espanyol, francès i la mateixa Unió Europea, han donat suport a l’execució d’aquest genocidi sense gaires precedents. Recordant-nos que, per a ells, això de vetllar pels Drets Humans no és res més que una eina política. Doncs si l’aviació russa bombardeja objectius a Ucraïna, ens han deixat ben clar que cal condemnar-ho enèrgicament i activar tot de paquets de sancions. Però si és l’aviació israeliana qui massacra desenes de milers de palestins en pocs dies, no hi ha cap condemna, cap sanció. Encara més, s’envien mostres de suport a l’Estat d’Israel, segueix el comerç d’armes i s’envien vaixells de guerra a les seves costes per dissuadir altres estats que pretenguin atacar Israel per aturar la barbàrie.
Davant d’aquesta resposta institucional, és el poble qui pren la iniciativa de la solidaritat amb Palestina i, per això, de les primeres mobilitzacions enfocades bàsicament a que l’Estat d’Israel aturés la barbàrie, s’ha passat a tractar de fer pressió política, econòmica i cultural, entenent que si no hi ha ningú que el confronti, si no se li trenca la impunitat, l’Estat d’Israel durà el genocidi cap a les seves últimes conseqüències.
En aquesta lògica, la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions contra l’Estat d’Israel (BDS) és molt adient i efectiva. Es tracta d’una campanya nascuda d’una crida de la mateixa societat palestina, quan l’any 2005 més de 150 organitzacions palestines van demanar a la societat internacional que boicotegés l’Estat d’Israel per tal de pressionar-lo a acceptar uns punts molt bàsics:
1- La fi de l’ocupació i colonització de totes les terres palestines i el desmantellament del mur.
2- La finalització de la discriminació racial dels ciutadans palestins que viuen a Israel.
3- El reconeixement del dret al retorn dels refugiats palestins, tal com estipula la resolució 194 de les Nacions Unides.
Aquesta és una campanya inspirada en la que es va realitzar contra el règim d’Apartheid a Sud-àfrica, i que es considera que l’èxit d’aquesta, provocant l’aïllament i bloqueig internacional, va ajudar a la lluita del poble sud-africà per tombar-lo.
Es demana a les societats que boicotegem les empreses vinculades a l’Estat d’Israel, tant les israelianes com les que no ho són, però que amb els seus negocis afavoreixen les seves polítiques. Aquí hi entraria el boicot a aquelles empreses que participen de la indústria de guerra israeliana, com HP, les que han donat suport a l’exèrcit israelià amb provisions, com Carrefour, o les que tenen un vincle directe amb l’ocupació militar israeliana, com és el cas de la multinacional Israel Chemicals Ltd (ICL).
ICL és una empresa minera que extrau potassa de les mines del Bages i que fa anys que té denúncies i litigis per la contaminació d’aqüífers i del riu Llobregat. La seva matriu israeliana explota els recursos del Mar Mort, vetats a la població palestina. Aporta part dels seus beneficis a programes de suport a l’exèrcit israelià, com és el cas del programa «adopta un soldat». I a través d’una filial estatunidenca, distribueix el material per a l’elaboració de les bombes de fòsfor blanc, un tipus d’armament utilitzat per l’exèrcit d’Israel sobre la Franja de Gaza que produeix cremades irreversibles a les seves víctimes.
També es demana que els nostres centres educatius, especialment les universitats, trenquin el vincle amb els centres israelians, els quals tenen una relació molt estreta amb l’exèrcit israelià que està cometent el genocidi. A nivell d’entreteniment cultural i esportiu es demana que els artistes i equips no vagin a actuar a Israel i que no s’acceptin artistes i equips israelians que tinguin un vincle directe amb l’Estat, per tal de mostrar al món que l’Estat d’Israel no és un estat com qualsevol altre.
A nivell financer, es demana el que es coneix com a desinversió. És a dir, que les empreses o fons d’inversió públics i privats no inverteixin en empreses o institucions amb vincles amb l’ocupació militar israeliana.
De forma paral·lela també es demana als governs que apliquin sancions.
La campanya BDS és molt versàtil i adaptable a les possibilitats de cada lloc. I tot i que el més important és que es dugui a terme de forma col·lectiva, prioritzant objectius, també és útil a nivell individual del dia a dia. Ens permet a la classe treballadora, que ens trobem allunyada de les decisions polítiques governamentals i sovint ens sentim impotents davant la barbàrie televisada, dur a terme una acció realment útil, eficaç i que funciona.
L’Estat d’Israel és un estat molt depenent de l’exterior. La seva maquinària de guerra viu de les ajudes directes que rep del govern dels Estats Units i de les facilitats comercials que li ofereix la Unió Europea i altres estats. I és conscient que el seu aïllament internacional realment pot contribuir a fer caure el seu projecte colonial. Per això no escatima recursos en influir en l’opinió de les societats d’aquells estats amb qui vol mantenir bons negocis i cobertura diplomàtica. I la campanya de boicot li ensorra els seus plans.
El nostre deure, doncs, és no quedar-nos impassibles davant d’aquest genocidi televisat. Mitjançant els diferents actes de sensibilització, mobilització i pressió, hem d’exigir als nostres governs que trenquin relacions amb l’Estat d’Israel. Començant per posar fi al comerç d’armes. I, més enllà de la pressió política governamental, hem d’implementar campanyes de boicot per aconseguir que el genocidi es quedi sense suports.
Aquesta és una petita gran contribució que podem fer des d’aquí per ajudar a la lluita heroica del poble palestí. La seva resistència a la colonització, l’ocupació militar i el genocidi, necessita i es mereix la nostra solidaritat.