Lídia Gàzquez
Si hi ha voluntat popular, hi ha esperança
Lídia Gàzquez Olivares és professora de Llengua i Literatura i escriptora. A més d’una àmplia trajectòria com a periodista, aquest 2023 ha guanyat el XXXVIII Premi Bernat Vidal i Tomàs de Poesia Vila de Santanyí 2023, amb la seva obra L’Animal Perfecte publicat per Adia Edicions.
Per Tomàs Carandell
Fotografia Paula Antón de Vez
octubre de 2023
Comparteix
Comencem parlant de l’Animal Perfecte. De què hi parles? Què vols transmetre?
L’Animal Perfecte és un poemari, i costa molt parlar d’un poemari com parlaries d’una novel·la o una obra narrativa. Perquè la poesia sembla que hauria de tenir més capes i treballes més amb el llenguatge connotatiu i no tant en el llenguatge denotatiu. Hi ha moltes més coses en el fons, i a vegades és més important el que no dius que el que dius, o del que es pot despendre d’aquelles imatges o metàfores que utilitzo. Però hi ha un conjunt de temes que planen sobre el llibre com són l’amor i el desamor, el desig, el buit existencial i l’aïllament per retratar una mica la nostra condició contemporània, com a homes i dones, com és el nostre viure contemporani. I després tot i que pugui semblar que hi ha dolor, perquè hi ha una part amarga i dolorosa, també hi ha un desenllaç que és vitalista, que és un cant a l’esperança. Podríem dir que el desenllaç final, si és que es pot parlar de desenllaç en poesia, és el vitalisme i l’amor.
Ara bé, després el lector ho agafa, i amb la seva lectura troba noves arestes i interpretacions, i en aquest cas un cop publicat, passa a ser ja no tant la voluntat de l’autor com tot allò que aneu veient els lectors, que saben trobar-hi moltes altres coses.
Aparentment, sembla que triar la poesia podria ser arriscat. És una decisió conscient i que la motiva?
Des de sempre vaig començar amb la poesia. És la gènesi de tot, en el meu cas. El món literari és molt complicat, i a Catalunya encara més, on els recursos són els que són i és una literatura que tot i que som uns milions de parlants, per la situació de diglòssia i de minorització, fa que amb prou feines sobrevivim. Però tot plegat ho complica molt pels autors. Passa que fa molts anys que escric, de tots els gèneres, perquè, al cap i a la fi, em considero escriptora perquè m’agrada escriure. Però la poesia sempre ha estat present des de la infantesa i l’adolescència. Companys que escriuen i que són professionals em deien Lídia si vols arribar alguna cosa en poesia, només et queda una opció, que són els premis literaris, on es presenta molta gent (en poesia en concret són molts els que es presenten a aquests premis) i són una sortida real.
Les editorials no s’arrisquen en la poesia perquè comercialment costa que tingui sortida en comparació amb una novel·la. Arran de conèixer i tenir una relació més estreta amb la Raquel Casas, que ella té una trajectòria més llarga i reconeguda en aquest sentit, em va animar i em va dir “Lidia el que has de fer és presentar-te a molts premis, participar i treure tot el que tens al calaix i moure-ho”. I aquest any doncs vaig començar, i sí! Ha funcionat!
Com ha estat guanyar el Premi Bernat Vidal i Tomàs? I el fet de poder publicar l’Animal Perfecte?
He guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí que és un premi especial, que té molta història perquè es tracta de la 38a edició. Santanyí és un dels bressols de la literatura catalana, dels Països Catalans, i d’allà han sorgit noms com Blai Bonet, Antònia Vicens, Antoni Vidal i Ferrando, i el Bernat Vidal i Tomàs que dona nom al premi. Ara a més, hi ha el Pau Vadell que ha creat l’editorial Adia, que edita l’obra que guanya el concurs, i es tracta també d’un dels poetes de més renom en llengua catalana, guanyador dels jocs florals i amb una llarga trajectòria, que a més és una persona molt apassionada i entregada que transmet aquesta passió per les lletres.
A mi personalment em sembla un miracle guanyar aquest premi. En menys d’un any he guanyat 5 premis diferents de narrativa. Evidentment, aquest és més important perquè comporta una publicació. Però clar, aquest premi l’han guanyat abans persones com l’Anna Gual, Maria Sevilla, Joan Duran, i una sèrie de noms de poetes joves i potents amb unes carreres destacades. I jo, sense tenir res publicat abans, que me’l concedissin va ser… quan vaig anar a recollir el premi ho vaig dir clar, em sembla un miracle, i per mi és una gran alegria.
A més, el jurat que ha triat la meva obra entre una cinquantena que s’hi va presentar, el conformaven autors reconeguts com Miquel Bezares, la Glòria Julià i el Pau Sif. I ells al final l’avalen a l’hora de tirar endavant l’edició, que a part de les correccions, perquè només va haver d’incorporar l’epíleg de la Raquel Casas, que també dona unes claus per poder fer la lectura. L’edició és molt maca, preciosa i molt especial. Ara falta que s’ampliï la distribució!
“Estic molt orgullosa, ja que soc, per dir-ho d’alguna manera, producte de la normalització lingüística”
Què li falta a la comarca, al municipi, per desenvolupar el talent cultural, l’ajuda als que volen escriure, etc.?
No descobriré res nou si dic que hi ha una falta generalitzada de recursos dedicats a la cultura des de les institucions. I després que el sistema capitalista posa traves a aquest desenvolupament cultural. Per exemple a Sitges, no tenim ni una llibreria. Per què? Perquè el mateix sistema impedeix que algú pugui embrancar-se en un projecte com el d’una llibreria, amb una cosa tan simple com el preu dels lloguers. Ja és prou difícil i romàntic viure de poder vendre llibres, com perquè a sobre hagis de fer front a un lloguer absolutament abusiu.
Una altra cosa que em sembla que seria interessant, és un espai de cocreació per escriptors i artistes d’altres disciplines. Un espai que permetés aquesta dedicació a l’escriptura i compartir, del que podrien sortir nous projectes molt interessants.
És veritat que hi ha molta oferta en l’àmbit cultural, i es pot fer moltes coses. Però cal continuar potenciant iniciatives de l’àmbit de la literatura, que a la comarca està una mica abandonada. Per exemple, en el camp musical en aquesta comarca hi ha moltes coses, festivals, etc. i està molt bé, perquè el territori és perfecte i encaixa amb la vida de la comarca, però després mires una cosa tan senzilla com quants premis literaris o certàmens hi ha, i realment és molt, molt menor. Més enllà de la Festa de la Poesia, el Cubelles Noir, i un parell de concursos literaris més petits hi ha molt de camp per fer potenciar. Ara quan vaig anar a Santanyí, veus els recursos que s’hi destinen, la defensa de la llengua, i com hi creuen i treballen, malgrat que governi el PP! El premi està bastant ben dotat, editen el llibre, etc. És una voluntat diferent.
També estic molt orgullosa, ja que soc per dir-ho d’alguna manera producte de la normalització lingüística. Els meus avis van venir de Múrcia i d’Andalusia. Els meus pares eren molt petits quan van arribar. Gràcies al fet que nosaltres vam poder tenir, i Ribes va ser pioner en aquest sentit, una educació plenament en català, gràcies també als pares que van lluitar per aconseguir-ho, jo he pogut guanyar un premi de poesia en català, un premi important i reconegut. No tot està perdut! A vegades estem molt negatius en relació amb la situació del català, com deia abans de disglòssia i minorització, però també passen coses que ajuden a pensar que hi ha futur, que si hi ha voluntat popular doncs hi ha esperança. Avui en dia ens trobem en una altra realitat, on els mitjans de comunicació han canviat, hi ha un canvi de paradigma, s’ha diversificat i concentrat en els mitjans digitals i les xarxes socials, i aquí la generalitat i les institucions responsables no han pogut entrar. Evidentment, el govern central de l’estat no ho posa fàcil. Al final falta contingut en català a internet. És un dels motius també pels que hem engegat un projecte com el de geminades.
I individualment, a aquell que té la inquietud d’escriure, que li aconsellaries?
El primer és que no es desanimi. Que insisteixi. Mira els anys que he trigat jo a publicar. Si volen dedicar-se professionalment que no parin. Que escriguin i reescriguin i es presentin a concursos, que ho vagin provant. Una altra cosa molt bona, és que facin xarxa amb altres autors, escriptores, etc. Que comparteixin perquè ajuda molt. L’escriptura pot ser molt solitària, i compartir amb d’altres que puguin estar en una situació semblant esperona, anima, t’estira a continuar endavant.
Com t’ha afectat a l’hora de crear el període de pandèmia?
Jo vaig contreure la Covid el febrer del 2021 i vaig patir una Covid persistent que em va deixar vuit mesos de baixa. Al principi van ser quinze dies fotuda, com tothom, i vaig tornar a treballar, però no feia net. Després vaig començar a patir dolors articulars i molt cansament. Vaig caure en un pou, gairebé no em podia moure de casa, aixecar-me del llit. Vaig estar quatre mesos gairebé sense sortir de casa, fins que vaig aconseguir entrar en un tractament pilot a Can Ruti, i amb una rehabilitació i molta força de voluntat ho vaig poder superar. Recordo un dia que se’m va adormir tot el cos, pràcticament no em podia moure i va venir una ambulància a buscar-me. En arribar a l’hospital Sant Camil em deien que era ansietat i que no sabia respirar. Imagineu-vos el que se sent. Que no et creuen i tens la sensació que et tracten de boja. Tot això, sí que en tot el procés de recuperació vaig començar a fer marxa nòrdica, amb un seguiment del dolor que sentia, etc. Això em va permetre en certa manera reconnectar-me amb el tresor que tenim al parc natural i amb el mar. Vaig tenir en certa manera una connexió espiritual amb la natura. S’ha de dir que ho vaig poder fer perquè estava de baixa, molta gent a conseqüència de la Covid persistent va acabar perdent la feina i per tant agreujant una situació que ja era prou complicada, davant d’una zero comprensió i zero investigació per esbrinar que estava passant i com es podia resoldre. Crec que tot plegat es nota en l’Animal, perquè aquesta experiència em va donar una maduresa i va canviar la meva forma d’escriure.
I enguany també heu iniciat junt amb la Raquel Casas el videopodcast geMMinades. Parla’ns del projecte i de com us està funcionant.
Volem donar un espai i destinar atenció a aquests escriptors i creadors que segurament en els mitjans generalistes no troben. En un principi volíem centrar-nos en autors de la vegueria del Penedès, buscar als autors de proximitat, de la nostra zona on hi ha talent que no es veu, per això, perquè no tenen atenció mediàtica. Amb la Raquel Casas, i amb l’Adriàn Gazquez que ens fa un producte audiovisual professional i guapíssim, vam començar i amb el temps se’ns han posat en contacte autors d’arreu i hem decidit anar obrint i combinar els escriptors locals, amb d’altres més conegudes dels països catalans. El que vol fer el podcast és ajudar en la divulgació. Al final és un producte que fem per voluntat, sovint posant de la nostra butxaca, i perquè creiem que és necessari generar aquest contingut en català. Els resultats, les visualitzacions o seguiments… si que ho mirem, sense tornar-nos boges. Amb la Laia M Llobera que és una noia amb un talent potentíssim, que és del Vendrell, però ara està a Nova York i està fent una feina xulíssima, és la que ha tingut més retorn. A Twitter el teaser va tenir més de 10.000 visualitzacions.
La proposta de Gemminades també es basa en una conversa tranquil·la, pausada amb l’autor/a, que permeti aprofundir i defugir del titular i de l’entrevista ràpida. I si Gemminades permet que es conegui més els autors i les seves obres i que a més es pugui fer i veure en català estem més que satisfetes.
“L’escriptura pot ser molt solitària, i compartir amb d’altres que puguin estar en una situació semblant esperona, anima, t’estira a continuar endavant”
Subscriu-te a la revista
Si has arribat fins aquí, deu ser perquè t’ha agradat el que has llegit fins ara. Per això t’animem a subscriure’t a la revista elCARRER.