Editorial octubre 2023

Les relacions entre administracions, institucions i l’associacionisme de totes les formes no sempre són senzilles. Pels diferents interessos i objectius, però també pels ritmes i formes de treball, a vegades es fa difícil coincidir, i ja no diem col·laborar, malgrat que, teòricament, res ho hauria d’impedir. L’associació que té el repte d’elaborar, editar i distribuir aquesta revista ens hi hem trobat sovint. En especial amb la institució més propera, l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Avui, que ja ens apropem als tres anys de vida de la revista, amb 16 números a l’esquena, 150 subscriptores i la distribució dels 500 exemplars que va més enllà de les fronteres municipals, no hem aconseguit establir una relació ni formal ni informal, ni estable ni puntual amb el nostre Ajuntament.

Parlem de rebre subvencions? Doncs no exactament. Les subvencions (que es fan, com tot a l’administració, amb diners públics, o sigui de tothom) haurien de tenir per funció promoure i/o recolzar projectes que pel seu interès cultural, social, educatiu, artístic, etc. i la seva aportació a la comunitat, l’Ajuntament entén que necessiten o mereixen aquest suport en forma de recursos econòmics. Però rebre diners no és pas el nostre objectiu. Si ens hem dirigit mitjançant les diverses vies (instàncies dirigides als diferents departaments, converses directes amb responsables tècnics i també polítics) a l’Ajuntament ha estat per establir algun tipus de marc de col·laboració, ja sigui per poder incorporar en el contingut de la publicació allò que pugui ser d’interès del propi Ajuntament i la ciutadania, com per fer arribar el nostre projecte a espais (en certa manera depenents del propi ajuntament) culturals, educatius, socials, sanitaris, etc. on avui no tenim capacitat d’arribar i que, des de la humilitat, pensem que El Carrer podria ser del seu interès.

Però al nostre Ajuntament sembla que al llarg d’aquests tres anys no li ha interessat ni l’interessa un projecte com el d’El Carrer. Un podria creure que es deu al fet que El Carrer no neda en el corrent de “l’abigailisme”, i això sembla que es paga amb l’aïllament, la desatenció i el menysteniment. Segur que no som els únics!

 I ens podríeu preguntar, què és això de “l’abigailisme”? Doncs així, simplificat, podríem dir que són un conjunt de característiques que s’han anat consolidant ara que ja passem els vuit anys de govern de l’alcaldessa Garrido. Parlant en plata, és la seva forma de governar. Per citar-ne algunes: la presència mediàtica aclaparadora de l’alcaldessa en tots els mitjans, per tots els motius, en totes les presentacions i anuncis, fent la sensació de tenir un govern d’una sola persona que, combinat amb l’atribució d’unes capacitats i uns mèrits gairebé màgics (on tot és bàsicament gràcies a l’alcaldessa), ens apropa més a un sistema de culte a la personalitat que no pas a un funcionament de democràcia representativa normal. En segon lloc, la permanent confusió entre la tasca tècnica dels treballadors municipals i la del govern dels polítics i els seus càrrecs de confiança, la primera sotmesa al marcatge i control del segon. També s’ha consolidat des de l’alcaldia una dinàmica de negar els debats públics i polítics sobre els assumptes que afecten la ciutadania. Al ple, la majoria absoluta passa per sobre de l’oposició, i als carrers es promou l’oblit del passat més recent i l’històric de problemes que avui hi hauria d’haver sobre la taula. A la societat civil, organitzada o no, ens falta o no som capaços de transmetre una visió crítica i fiscalitzadora del nostre Ajuntament i del poder. I així, el govern es troba amb un camp perfecte per desenvolupar sense problemes un control social total mitjançant una política de subvencions i ajudes clientelar sota una aparença d’inofensiva participació ciutadana.

La pregunta que potser ens haurem de fer és: ens hi conformarem?