Ja us dic d’entrada que, potser, ens emboliquem una mica massa amb aquest tema que tot ho engloba i res no arregla. Per parlar de llibres i política, potser ens calen alguns apriorismes o, fins i tot, plantejar-los com a interrogants. Provem-ho.
1. Parla qualsevol llibre de política, tenint en compte que la mirada personal de qui l’escriu ja és un factor determinant. No cal anar massa lluny, però ens enfocaran una temàtica de la mateixa manera Javier Marias, David Trueba, Ferran Torrent o Mercè Rodoreda?
2. Una novel·la en què la seva història es desenvolupa en un temps polític concret és una novel·la política? Perquè potser totes les novel·les ho són, doncs…
3. És possible escriure un llibre sense parlar de política en el sentit més o menys ampli del terme?
Potser definir la política ens ajudaria. Què és, doncs, la política segons el diccionari? La política és el conjunt de decisions i mesures preses per determinats grups que disposen del poder per fer-ho, per tal d’organitzar una societat o un grup particular.
Tot i que, segons la filosofia, la política és la branca teòrica que se centra en l’estudi d’aspectes com l’autoritat, el govern, les lleis, la propietat o la llibertat de l’individu… És a dir, de tot. Però, tot i ser un dels aspectes que més poden determinar el nostre dia a dia, és també un dels aspectes més desprestigiats de la nostra societat. JF Kennedy deia: “totes les mares volen que els seus fills creixin i es facin presidents, però no volen que pel camí es converteixin en polítics“. Aprofito per fer una pausa al camí i dir que la política també serveix perquè, aquesta frase dita anys enrere, si l’haguéssim de dir en l’actualitat, seria, sense cap mena de dubte, menys sexista del que és. Però, tornant al que ens ocupa, molts han estat els polítics i personatges històrics que han volgut opinar de política, el còmic Groucho Marx té tot un ideari de frases per definir la política i els polítics. Que la política ha interessat al llarg dels temps és un fet molt significatiu, però que ha generat tantes passions com odi també és del tot cert.
Un dels fets més controvertits de la política, des dels inicis dels temps, és el model polític. Ja a l’antiga Grècia, mentre Plató defensava la República, Atenes posava sobre la taula un model parlamentari que era el contrari a les dictadures que, implacablement, imposaven els seus guerrers. La democràcia ja naixia plena de contradiccions i els models polítics se sobreposaven en temps convulsos: el model feudal, la democràcia il·lustrada (o el despotisme il·lustrat) … I així fins avui dia, amb polítiques i polítics amb diferents visions que han omplert les pàgines de la història del món. Com escriure, doncs, al marge de la política?, o creient que la política no ens influeix? La política és arreu i és el motor de canvis socials i econòmics, impossible no posar la mirada política en l’escriptura. Amb tot això, vull dir que un llibre polític no és aquell que parla de fets polítics en concret, sinó que també ho és el llibre que s’ambienta entre diferents èpoques, el que està explicat amb la mirada d’un temps o el que presenta uns personatges que són com són per l’època en què viuen.
Us en poso un exemple: Orwell, després d’escriure 1984 va fer unes declaracions que vistes amb la perspectiva del temps, donen a reflexió : “No crec que la societat que he descrit a 1984 arribi a ser una realitat, però potser sí que pot arribar a ser alguna cosa semblant”. Era el 1948 quan va fer aquestes declaracions que podrien semblar un pèl exagerades en la seva època i que han esdevingut inclús un pel naïfs en el nostre present. I és just aquesta la meva primera recomanació, rellegir el 1984 d’Orwell on l’escenari polític que l’autor va definir com a ciència-ficció, ens ensenya un món controlat pels totalitarismes, on vida pública i privada són controlades i manipulades i amb vigilància constant del Gran Germà. Tampoc és casualitat que just Orwell ens parli de dictadures, literàriament ja havia navegat pel règim soviètic, la figura de Hitler o, fins i tot, viscut la Guerra Civil Espanyola. El llibre destria elements clau que han estat també tractats en diversos llibres, com per exemple la importància de la propaganda, del relat, en diríem ara, o la presència constant a les xarxes socials malgrat que la notícia no sigui notícia. La informació que se li facilita al poble per imposar una manera de veure el món. Aquesta manera de tractar la “propaganda” no deixa de ser una mena de manipulació psicològica per impedir la rebel·lió de les persones, en els casos més extrems, o per posicionar a favor de determinats projectes en altres casos més subtils. I, un cop tenim aquests dos elements barrejats, només cal crear un enemic comú i fer que el grup (altrament dit massa) s’hi aboqui en contra. La uniformització del costum, el que avui anomenaríem les polítiques homogeneïtzades. I si ja en Orwell era vital la tecnologia per exercir el control… què dir del nostre món actual. Tothom controla a tothom, al 1984 d’Orwell i al nostre 2024, la tecnologia és una potent alidada del poder. Així que el nostre món no està tan lluny d’aquell que descrivia Orwell com un món de política ficció i és que, com en la vida, la política tot sovint també supera la realitat.
Amb aquesta teoria, podríem dir que en totes les lectures de Carrer us he recomanat llibres polítics, uns més evidents com No diguis res, la filla del Gudari, La plaça del Diamant, Les benignes… i d’altres no tant, però sempre amb històries que són derivades de les conseqüències socials, econòmiques i polítiques d’un temps determinat com per exemple Els optimistes, El vincle més fort o el Ferrocarril subterrani…
“AMB EL PRIMER TÍTOL MARXEM CAP A VALÈNCIA ON, DISSORTADAMENT, HEM TINGUT FA MOLT POC UN EXEMPLE DE NEFASTA GESTIÓ POLÍTICA, DE NOU SENSE CONSEQÜÈNCIES PELS QUE PRENEN LES DECISIONSˮ
Però, aquesta vegada, us faré algunes recomanacions explícitament polítiques, amb trames que se situen en el món polític i en l’àmbit de la presa de decisions. Quatre títols que ens situaran en quatre escenaris polítics diferents, això sí, tots ells plens de trames per la lluita del poder.
Amb el primer títol marxem cap a València on, dissortadament, hem tingut fa molt poc un exemple de nefasta gestió política, de nou sense conseqüències pels que prenen les decisions. Dues novel·les d’un mateix autor. Societat limitada i Espècies protegides de Ferran Torrent. Llegides en aquest ordre, mentre que Societat limitada ens fa una fotografia d’un realisme cru entre les aliances de poder de València, Espècies protegides s’endú l’exercici al món empresarial, del futbol i de les trames polítiques per donar més o menys poder al teixit empresarial de la ciutat. Aliances, pactes i traïcions entre empresaris de la construcció, presidents de comerç, polítics, periodistes i tota mena d’espècies que relaten una València podrida per la corrupció i el poder i tots els mecanismes per perpetuar la cadira i els privilegis. Un món especulatiu i sense escrúpols que, en els dos llibres, esdevenè un retrat precís i molt descriptiu de la recent societat valenciana i els poders que la influeixen.
El tercer llibre és el que va ser premi Sant Jordi 2017, Jo sóc aquell que va matar Franco, de Joan-lluis Lluis. Un novel·la que se situa poc abans que esclati la Guerra Civil, on un enamorat de les paraules i de la llengua afirma haver matat a Franco. Amb un títol tan atractiu, un context polític i un supòsit que ja parteix d’una afirmació que històricament sabem que no és certa, l’autor tracta de manera finíssima alguns temes molt actuals, com reflexions sobre la situació de la llengua, la situació de Catalunya a nivell nacional o les relacions veïnals amb l’Estat espanyol i francès. Un llibre complet que parla de política dins d’una història emmarcada en uns fets polítics molt concrets. Diversió i reflexió a parts iguals i, sobretot, confabulació per un assassinat que no va ser, però i si…
La quarta i darrera recomanació és Cremeu Barcelona, de Guillem Martí, que és una novel·la del 2015 que he descobert recentment. Una història real amb personatges reals, ficcionada de manera amena i introduint temes com l’amor, les passions, les decepcions amb els partits polítics, els socialismes, els anarquismes, les lluites de classes… La història se situa en els darrers dies de la república, en una Barcelona ja agònica i amb la guerra perduda. En aquest context, el Miquel Serra, membre del PSUC i conseller de la Generalitat, rep l’ordre d’executar un pla de terra cremada: cremar Barcelona i destruir comunicacions i infraestructures per quan arribi l’enemic. Durant les pàgines, anirem descobrint com el protagonista, amb mil excuses, aconsegueix no dur a terme el pla i salvar Barcelona de ser cremada.
I, per acabar, ja sabeu que les paraules sempre han estat armes poderoses pels polítics, així que no puc resistir-me a citar-vos a Groucho Marx, en el seu vessant més àcid, afirmant que “la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer una diagnosi falsa i aplicar després remeis equivocats“ Així que, si no li volem donar la raó, mantinguem-nos informats del que passa a la nostra política, participem, fomentem la fiscalització dels líders polítics i, només així, garantirem una governança transparent i serem conscients de totes aquelles decisions que afecten a la nostra vida quotidiana.