Irene Blay

Per
Pau de Ribes
fotografia
Mina Leprevost

Comparteix aquest article

Parlem una estona amb la Irene, periodista i presentadora de Ràdio i Televisió. Ha treballat a tv3 i a Catalunya Ràdio, on ha destacat en programes com l’InfoK o El suplement.
Irene Blay

Com comences en el món de la comunicació?

Qualsevol persona que es vincula al món dels mitjans de comunicació comença pels mitjans del seu poble. Son l’escola de tots, els mitjans locals. Des de molt, molt petita, la meva mare tenia un programa a la ràdio amb l’Esteve Molero. A mi m’hi portaven, era molt petita, però jo m’ho mirava tot, l’estudi, com treballava el tècnic. I tot aquell món a mi em flipava. La ràdio és el mitjà que, ara que he passat una mica per tots, és el que més m’agrada. És molt potent, és amb el que vaig començar. Després sí que vaig fer alguna cosa a TV Ribes, però era un programa que feien d’altres i algun dia havia tret el cap. També vaig estar a Maricel TV cobrint festivals de cinema, després un programa de gastronomia. Els mitjans de poble són una escola brutal. On pots començar, et pots equivocar i, sobretot, on pots aprendre.
Jo vaig triar comunicació, els primers anys que es feia la carrera i el currículum era pràcticament el mateix que el de periodisme, anàvem junts fins a l’últim any i allà vaig triar comunicació perquè hi havia més cinema, i a mi m’atreia el tema de la ficció. Després, vaig fer un màster en comunicació per empreses, i això em va permetre veure que és el que no volia fer. I després vaig anar a treballar a la primera gran escola, més que de periodisme, de vida, que va ser el Fòrum Universal de les Cultures. En aquell gegant, jo vaig començar portant els mitjans radiofònics estrangers, els mitjans que venien de fora a cobrir el Fòrum, per on van passar intel·lectuals de tot el món. Darrere del Fòrum, com en tots els grans esdeveniments, hi havia una història fosca però, a nosaltres, com a periodistes, ens va permetre conèixer molta gent amb un nivell. Allà conec a la Núria Ribó periodista, corresponsal a Nova York, i la Núria em proposa anar a Catalunya Ràdio a fer un programa amb ella. Jo sempre he fugit una mica de la informació d’actualitat, i m’interessava més treballar amb un contingut social. A Catalunya Ràdio he fet una mica de tot, vaig estar al matí, vaig codirigir el suplement durant dos anys, vaig fer seccions vàries, vaig estar a l’inici d’Icat, cosa que porto amb molt d’orgull perquè vaig poder estirar d’un fil, d’un vessant cultural, com a eina de país. Proporcionar un altaveu per la promoció de la música en català. Em va divertir molt i em va permetre conèixer un món cultural, un art i un espai de creació…

I després ja passes a la televisió? Què hi busques o què hi trobes?

El salt a la televisió el faig el 2014, coincidint amb la meva maternitat, en un país on la conciliació no està gens resolta. Això em fa fer algunes passes enrere per poder donar resposta a aquesta realitat, igual que els passa a totes les dones, mares i treballadores. Ens falten moltes polítiques per la conciliació. Sí que és veritat que també em canvia com a persona la maternitat. Prenc unes altres decisions. Però em va permetre participar en altres projectes, per exemple un 30 minuts sobre el dol perinatal, crec que vam fer un bon treball, amb un tema molt dur, però que vam poder fer una feina de conscienciació, etc. Va ser una experiència brutal.
Del que parlàvem abans, de l’actualitat, el que tinc la sensació és que som una màquina de fer xurros, a un ritme frenètic. Sí que hi ha bons periodistes especialitzats a fer aquest tipus d’informació, però el 30 minuts, per exemple, el que et dóna és temps. Posar la banya, aprendre, i poder explicar-ho en profunditat. A mi m’hauria agradat continuar amb aquest vessant més social dels temes, i se’m va oferir, però, en aquest cas, vaig haver de dir que no perquè era incompatible perquè les entrevistes, les feines que desenvolupes no tenen horari. Per exemple, quan vam fer el 30 minuts del dol perinatal, recordo en una nit gravar el naixement d’un nadó i una estona després la mort d’un altre nadó, seguint l’acte d’amor més gran que jo he vist mai, que era una infermera acompanyant un nadó que acabava de morir. Però, aquell seguiment, no té hores.
Vaig tenir la sort que l’InfoK va passar pel mig. Que s’ha de dir que també és exigent i té uns horaris intensos. Però em va permetre fer una informació d’actualitat, però també és creativitat, és estirar del fil, és donar context, també és explicar les notícies donant-li una volta, no donar res per sabut. Per exemple, a l’InfoK pots parlar del conflicte entre Israel i Palestina i te n’has d’anar dos mil anys enrere. Pots parlar de la guerra de l’Iraq i te n’has d’anar a la Mesopotàmia. L’InfoK va ser una oportunitat única i on he après moltíssim.

“NOMÉS AMB LES NOSTRES PECES, ÉS DIFÍCIL COMPRENDRE EL PUZLE SENCER”

Com és la feina a l’InfoK?

L’InfoK us l’heu d’imaginar com una família. Som un equip molt petit, són vaja, jo ara mateix no hi soc, estic fent una altra feina que després t’explico. Tots fem de tot, és molt assembleari. Les notícies, cada matí, es plantegen d’una manera molt diferent que al telenotícies. Per nosaltres no és tan important l’actualitat, com donar un context útil als infants per entendre aquella notícia un cop hagi passat. Que puguin tenir un esperit crític davant dels successos del dia a dia. Nosaltres funcionàvem en equips. Per exemple, nosaltres sortíem a fer reportatges però, després, la noticia se la treballa el mateix equip i el resultat te l’acabes sentit molt teu. També fem algunes notícies més a poc a poc, deixem que faci xup-xup. Per exemple, nosaltres vam fer una peça sobre desnonaments, recollint també l’opinió de nens afectats per aquesta situació, i ho vam fer sense caure en el sensacionalisme. Va ser una situació molt dura. Com aquest, d’altres que hem treballat a foc lent com l’eutanàsia, la pandèmia, el porno. Sempre diem a l’InfoK: és que ho expliquem tot als infants, perquè també tenen dret a la informació. I no només això, sinó que també reconeixem que tenen dret a opinar, a que s’escolti la seva veu sobre el que està passant. El nen té la paraula. Quan van passar els atemptats de Barcelona, a l’InfoK no hi havia ningú perquè era estiu, i tots els professionals estàvem destinats a altres llocs. Jo, per exemple, estava a l’informatiu dels grans, que en diem. Doncs ningú de l’equip va tenir dubte de presentar-se a la redacció, doblar les nostres jornades i fer un especial de l’InfoK sobre aquests atemptats. Temes que són molt complicats, que tenen a veure amb la por, amb la maldat humana, que pels infants és difícil d’entendre. Amb els nens s’ha de parlar de tot, el que ens plantegem, en tot cas, és què els hi ensenyem, quines imatges. I també treballar un grafisme, animacions, perquè ho puguin comprendre millor.
Una de les meves pors de treballar en un informatiu, en un mitjà generalista molt gran, que et permet fer coses molt maques, però, com tots els grans mitjans, està molt polititzat. La informació és poder, i tot i que a TV3 es treballa amb bastanta llibertat, sí que, com a periodista, m’angoixava molt està pendent d’això. D’altres decideixen marxar a mitjans més petits, on poden actuar amb més llibertat.

Irene Blay
Irene Blay

. És molt diferent treballar en l’àmbit públic o el privat?

Vull creure que sí, però també que falta molta autocrítica en tots els espais. Crec que els mitjans tradicionals s’han quedat molt enrere en el que s’ha convertit ara mateix la informació. Penso que estem badant una mica, en el sentit que tot va molt de pressa, i s’han quedat amb una mirada una mica pobra, que no té en compte com la gent s’informa i la rapidesa amb la qual es mou la informació. Ens hem de posar les piles.
Aquí hi ha una cosa molt perillosa que està passant amb les xarxes socials i el consum informatiu. L’algoritme el que fa és que tu consumeixis informació, notícies del que ja saben que t’interessa, del que coincideix amb allò que penses. Llavors perds la perspectiva, quan només t’està arribant informació de la teva corda. Ara mateix, veure i trobar opinions diferents de les teves, necessita d’un exercici actiu de cercar. Si només ens quedem amb les nostres peces, és molt difícil comprendre el puzle sencer.
A l’Info K, per exemple, sempre hem treballat per ajudar a desenvolupar un esperit crític en els nens i nenes, que els porti a fer que després busquin més informació, a no creure immediatament tot el que senten, a contrastar. No tinc clar que des dels espais de notícies o d’informació d’adults estiguem incentivant això. Perquè és més un abocador continu del que està passant, i moltes coses tampoc es presenten de forma que la major part del públic les puguin entendre bé.
També s’ha d’entendre com s’ha utilitzat la informació a nivell polític per manipular. Jo, per exemple, quan començo amb aquest ofici, tinc un “agobio” molt gran amb el tema de la responsabilitat, com en moltes altres feines. Però com a feina que té a veure amb transmetre, amb informar, amb opinar, amb triar què t’explico i què no i com t’ho explico. I això és una gran responsabilitat que, com a professional, s’ha de lluitar molt, i s’ha de fer amb molta honestedat. Hauríem de rebre una formació des d’una visió molt més justa.
A TV3 s’estan fent grans treballs d’investigació, de denúncia, de tocar temes en profunditat des d’aquesta lògica que abans explicava. Hi ha molt bons periodistes i es treballa molt bé. Ara, també és veritat, que segons quins temes… si toques determinades empreses, quan hi ha negocis i diners al darrere, s’ha de vigilar perquè aquests poders influeixen mitjançant la publicitat, etc. Per això és tan important, alhora, que hi hagi mitjans autofinançats, independents, que funcionin amb subscripcions. És cert que són més petits i no arriben a tant de públic, però obliguen als generalistes, als de masses, a ampliar i tractar moltes d’altres temàtiques.
Jo vaig jugar a quedar-me en un mitjà com TV3, però vaig buscar un espai en el qual sentir-me còmoda amb aquesta responsabilitat com a periodista. Sempre m’he sentit molt bé amb tot el que hem fet. I, tot i això, ens han denunciat, ens han titllat d’adoctrinar, però això et fa reflexionar i pensar quina és la nostra funció.

. I ara, en quin programa estàs?

Escolta el teu cos, que neix una mica de la mateixa idea que l’InfoK, la base de fer-nos preguntes. Durant la pandèmia vaig tenir l’oportunitat de treballar amb en Salvador Massip que és un científic especialista en la resposta a aquella situació, les vacunes, etc. I en això vaig pensar, que maco seria estirar aquest fil, fer-se preguntes sobre el cos humà, i cercar les respostes amb tranquil·litat, emmarcat en l’espai del Super3, que ha assumit el repte de renovar-se i continuar essent una gran eina de país. I el meu anhel és poder ampliar això, no quedar-nos en Escolta el teu cos, sinó Escolta l’Univers, Escolta la Filosofia, Escolta l’art, Escolta la música. M’he inventat una sèrie que, amb aquesta llavor de l’InfoK, informi de temes més concrets, que ja veurem si surt, perquè fer coses des de dins és sempre complicat. Des de fora, i això ja dona per una altra entrevista, és horrible i podríem parlar de com TV3 alimenta les productores, però tirar endavant projectes dins d’aquest monstre que és, també costa molt. Jo m’ho he lluitat molt aquest any, i sembla ser que ara hi haurà una segona temporada, que no es dirà Escolta el teu cos. El nostre objectiu és poder comptar amb grans professionals i experts, de reconeixement, de tots els àmbits que es prestin a fer un programa dirigit als nens, com ho ha estat l’Escolta el teu cos amb el Salvador Massip. Continuant amb els valors de l’InfoK, totes les decisions que prenem estan molt pensades i no és casualitat, per exemple, que la presentadora sigui la Zene, una nena negra, catalana i etíop. Poden semblar subtileses, però per nosaltres tot això són detalls importants.
Si em preguntes: d’aquí a 10 anys que t’agradaria estar fent? doncs em veig treballant en un format de documentals, short docs, que et permet estar tres mesos treballant amb un tema, entrar-hi en profunditat. I m’hi veig perquè, personalment, ara la meva realitat és una altra, la meva filla és més gran, etc. Però també perquè he nascut i viscut en un entorn on el compromís social i polític era important, era necessari. En aquest sentit, penso que Ribes és un regal, que també m’ha aportat això, i és una sort haver nascut aquí per la vida social i cultural que ha tingut i té.

Teniu clar que voleu continuar amb el públic infantil

Sí, perquè ara mateix hi ha una aposta i falta molta feina amb el Super3. És veritat que hi ha diners, que políticament hi ha una voluntat de no abandonar aquesta franja. A mi em fa molta ràbia quan sento que els nens són el futur. Els nens són el present! L’InfoK és un producte per consumir en família, en un horari que permet compartir, incentivar converses familiars. Per tant, també hi ha una voluntat de plantar una petita llavor, convidar a debatre a casa, temes que, en el dia a dia, no es podria parlar a les famílies. Per exemple, amb l’InfoK vam tractar el porno i va generar molt de debat, però també ens van escriure moltes famílies per donar-nos les gràcies per haver-ho tractat i haver possibilitat parlar-ho en família. Jo m’adono que sempre anem tard amb tot.
Tornem al mateix. La informació és poder. I és una responsabilitat per qualsevol actiu social, cultural, polític. Jo puc dir que m’ho he passat molt bé podent fer aquesta feina des de l’InfoK. M’ha donat moltes eines per ara poder plantejar-me altres reptes i ficar-me en altres projectes. I sempre t’ho prens com una responsabilitat, de fer bons productes, en la nostra llengua però, a més continuar aprenent. Amb Escolta el teu cos també ens hem adonat que els adults anem curts d’informació sobre el nostre propi cos, perquè no és només una cosa anatòmica. I el missatge que volem transmetre també és escoltar, no només el teu cos, sinó tot el que passa al teu voltant, sigues curiós. Es tracta de poder donar algunes eines als infants per aprendre d’altres llocs que no sigui YouTube o el TikTok.

I com portes l’exposició pública?

Sempre ho he portat bé, però també és cert que m’he exposat poc. Jo he defugit d’un tipus de periodisme que ara triomfa, que es fa des del jo, des del paper protagonista del periodista. A vegades és important sortir, dir que el periodista està allà, que ha anat com a mitjà a cobrir una informació, a donar veu, i li donem importància. Però en molts altres temes, aquesta presència tan central del periodista em sobra.
A l’InfoK podia tenir un sentit que, de forma puntual, apareguéssim els periodistes, perquè també es tractava de donar uns referents informatius als nens i nenes. Ara, a l’ego-periodisme que es fa per exemple en zones de conflicte, tot amb un format de YouTube, on l’important no és el que està passant sinó la persona que ho explica, jo sempre he intentat no entrar-hi. També tinc la sort que no m’ha semblat gaire atractiu i, per tant, no tinc la temptació. TV3 també ha fet una feina per obrir-se i per recollir i transmetre la diversitat. Això vol dir incorporar davant i darrere de les càmeres aquesta diversitat. No pots dir que ets un mitjà plural, etc. i, que tots els periodistes estiguin tallats amb el mateix patró físic, origen, gènere, identitat sexual, etc.

I com portes viure a Ribes?

Venir a viure a Ribes és molt complicat, en el meu cas tornar a viure a Ribes. Jo perquè he pogut aprofitar que la meva família és aquí. Però fa molta pena. Soc conscient que no és només Ribes que està en aquesta situació. Però que molts joves no tinguin l’oportunitat de viure al seu poble, ni l’expectativa de poder-hi viure en un futur, és tristíssim. La sensació d’inseguretat, de pobresa. És molt contradictori perquè, per altra banda, penses si quedarà algun centímetre per construir. Tinc companys de professió, que tenen el seu sou i amb una àmplia carrera, que no poden viure sols. És un desastre.

Si has pogut llegir aquest article de manera gratuïta és gràcies als subscriptors

Fes-te’n subscriptor i construeix el mitjà de comunicació independent, crític i rigorós que els veïns i les veïnes de Sant Pere de Ribes necessitem.