Han passat més dies (i mesos) dels que ens agradaria des de la darrera edició d’El Carrer. El temps corre més de pressa del que ens sembla a totes i, especialment, quan s’està en moviment. Però, com deia aquell, el temps és relatiu. Aquest gener ha fet quatre anys que va sortir l’edició 0, després de mesos (o potser anys) treballant-hi. Des de llavors, pel que fa a donar resposta al compromís amb les subscriptores i lectores, tenim la sensació d’estar en una permanent carrera contra el cronòmetre, que patim totes les persones que, d’una forma o altra, fem possible que us arribi El Carrer.
Disposar de temps més enllà del que hem de dedicar a la nostra pròpia subsistència és una de les grans batalles de la modernitat. Diuen els estudis que, malgrat les profundes transformacions dels processos productius, l’avenç de la tecnologia, la consolidació de determinats drets col·lectius de l’àmbit laboral, etc. en l’actualitat, dediquem més temps que mai a treballar. No hi ha una reducció del temps global que ens roba el capital. Els límits de les jornades laborals s’han anat difuminant i mesures que haurien de servir per conciliar la dedicació productiva amb la vida ens acaben convertint en més presoners del mercat, per allò de què, si podem treballar des de casa, també ho podem fer tot el dia. S’estan difuminant les conquestes socials.
Encara més, hi ha qui ha apuntat que en una realitat tan afectada i mediatitzada per les xarxes socials, pel control i anàlisis del big data i el feudalisme tecnològic, és difícil saber en quin moment dels nostres dies no estem treballant per algú altre. Les nostres comunicacions i relacions, el nostre oci, la nostra dinàmica del dia a dia alimenten a grans empreses que s’aprofiten de tot el que fem per continuar fent créixer el seu negoci. I, de passada, per empobrir-nos una mica més. Cada cop dediquem més temps a intentar guanyar més temps, aquesta és també una de les grans paradoxes a les quals ens enfrontem.
Potser, una de les batalles que ens tocarà enfrontar com a humanitat, en el present i en el futur, és la del temps. La de deixar de patir per intentar aconseguir més temps contractant el temps dels altres de forma més econòmica i disposar sense la intervenció del capital i del mercat del temps, per fer allò que ens vingui de gust. No es tracta d’anar a la recerca del temps perdut, sinó a la conquesta del temps lliure. Cap a una societat que permeti de temps per gaudir, per crear i innovar, per conèixer, per estimar, per créixer sense la pressió del ritme embogit del capital.
Tot això us pot sonar a excusa per justificar-nos com a projecte, i en part és cert. Però també ho és que per un projecte com aquest, que es basa en el compromís de totes les col·laboradores, que no depèn de ningú més que del suport econòmic de les subscriptores i de la voluntat de l’equip de treball de ser-hi, disposar de més temps ens aniria molt bé.