El cantaire lluer

fotografia
Francisco Montero Maestre
text
Miquel Carandell

Comparteix aquest article

El lluer (Spinus spinus), lluonet a les Balears, gavatxet al País Valencià i lúgano en castellà, és un petit ocell que, com altres membres del seu grup, els fingíl·lids, ha estat especialment preuat pel seu cant i pel seu plomatge…

El lluer (Spinus spinus), lluonet a les Balears, gavatxet al País Valencià i lúgano en castellà, és un petit ocell que, com altres membres del seu grup, els fringíl·lids, ha estat especialment preuat pel seu cant i pel seu plomatge. El lluer, com la cadernera, el pinsà, el gafarró i d’altres membres d’aquest grup, és un d’aquells ocells que, fa anys, podíem veure tancat en gàbies cobertes per una tela, preparats per mostrar el seu cant i els seus colors al públic. Per aquesta raó, i per la dificultat de la seva cria en captivitat, els lluers havien estat durant anys caçats furtivament, fet que havia anat reduint les seves poblacions considerablement. La prohibició d’aquesta captura i posterior compravenda a Catalunya va controlar aquesta reducció, malgrat que els ocells es continuen capturant en menor mesura de forma il·legal per vendre’ls en el mercat negre. L’exhibició dels lluers en captivitat només es permet ara a ocellaires federats que encara organitzen competicions de cant. Però com és aquest cant tan preuat? Sempre és difícil descriure amb paraules els cants dels ocells, però en el cas del lluer podem dir que té un cant rítmic, ràpid, nasal i, sobretot, molt continuat, llarg. Quan està posat, emet un soroll semblant a “tsi-zi, spei” o “dii-iu”, i quan vola canta “tsuuiit” o “kettekett”… com dèiem, és difícil descriure el cant dels ocells.
El lluer és un ocell realment petit, només fa 12 centímetres i uns 14 grams de pes, i s’alimenta sobretot de llavors que recull amb el seu bec fort però fi. Normalment, se’l pot veure en petits esbarts, és a dir, en grups, que volen buscant llavors, pinyons i fruits dels quals s’alimenten. És especialment interessant observar-los penjats de cap per avall de branquillons primíssims menjant tranquil·lament. Encara que no ho sembli, el lluer és un ocell a qui agrada el fred. Amb l’arribada de la calor, a l’estiu, els lluers es desplacen al nord d’Europa o a les zones muntanyoses de més de mil metres al pre-Pirineu i Pirineu on crien menjant els pinyons de coníferes. A l’hivern, en canvi, se’l pot trobar, en major nombre, a jardins, parcs i pinedes de tot el territori i fins al nivell del mar. Aquesta migració cap al sud és irregular, i hi ha anys en què l’arribada de lluers és massiva. Les causes d’aquesta arribada, que multiplica les poblacions a la península Ibèrica, no són encara del tot conegudes però, probablement, tenen a veure amb les variacions en la disponibilitat d’aliment en els seus llocs de cria.

Treball de camp

Aquesta fotografia està realitzada en un menjador hivernal per a petits ocells, atrets amb llavors i una petita bassa d’aigua. Aquest menjador i abeurador va estar actiu més de deu anys, fet que va fer que molts ocells, fins a 21 espècies diferents, s’hi acostumessin i l’utilitzessin habitualment. Per fer bones fotografies va ser necessari construir una petita caseta d’obra per amagar-se i veure l’abeurador a l’altura de la càmera per tenir una bona perspectiva. Era habitual veure esbarts d’uns 50 lluers, només calia esperar, preparar el trípode i el telescopi, i així va sortir la fotografia que veieu.

Si has pogut llegir aquest article de manera gratuïta és gràcies als subscriptors

Fes-te’n subscriptor i construeix el mitjà de comunicació independent, crític i rigorós que els veïns i les veïnes de Sant Pere de Ribes necessitem.