Després de la sentència del TSJC què?

Per
Francesc López Arias
Fotografia
Gina Garriga

Comparteix aquest article

El passat 31 d’octubre, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictar sentència en resposta al recurs presentat per les candidatures vinculades a les CUP del Garraf en contra de l’acord de la Comissió Territorial d’Urbanisme del Penedès (CTUP) que va aprovar la Modificació puntual del Pla general de Sant Pere de Ribes en l’àmbit de l’Autòdrom Terramar i el seu entorn. Tot i que la sentència no és ferma, pendent de possible Recurs de Cassació, en el fonamental, en declarar NULS L’ACORD I EL DOCUMENT DE PLANEJAMENT aprovat per la CTUP, dona la raó a les demandants.
Autòdrom de Terramar
Vista de l’Autòdrom de Terramar

El passat 31 d’octubre, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictar sentència en resposta al recurs presentat per les candidatures vinculades a les CUP del Garraf en contra de l’acord de la Comissió Territorial d’Urbanisme del Penedès (CTUP) que va aprovar la Modificació puntual del Pla general de Sant Pere de Ribes en l’àmbit de l’Autòdrom Terramar i el seu entorn. Tot i que la sentència no és ferma, pendent de possible Recurs de Cassació, en el fonamental, en declarar NULS L’ACORD I EL DOCUMENT DE PLANEJAMENT aprovat per la CTUP, dona la raó a les demandants. La sentència és una gran victòria en la lluita de veïnes, entitats i partits ecologistes, encapçalades per la Plataforma Verda de l’Autòdrom, en defensa del territori en un indret d’alt valor ecològic i paisatgístic com són el pla de Can Bruguera, el bosc de Can Baró, la riera de Ribes i la carrerada de La Llacuna. El planejament anul·lat, que havia estat elaborat sense escatimar recursos i amb complexitat tècnica que l’hi donaven una pàtina d’inexpugnable, tenia per objectiu donar cobertura legal a un centre d’esdeveniments econòmics, de lleure, hotelers i esportius que s’estenia sobre 67,7 hes de sòls urbanitzable i rústic. L’espai encerclat per l’antic circuit, amb dues masies protegides de valor històric, adoptava el model de complex immobiliari que l’hi permetria controlar els accessos per dur a terme les seves activitats segregades de l’exterior. Això significa alçar barreres al pas de persones i fauna i al desguàs del pla de Can Bruguera pel torrent dels Capellans, que travessa l’autòdrom abans d’abocar l’aigua a la riera de Ribes, just davant de la urbanització Rocamar.

Incomprensiblement, el principal reclam publicitari de l’actuació era un centre d’esdeveniments esportius entorn del cavall que, en moments puntuals podia arribar a encabir-hi fins a 2.000 cavalls. A l’interior de la pista es farien exhibicions i proves d’hípica. També es preveia la construcció de tres hotels: un dins de l’autòdrom, un altre a tocar del bosc de Can Baró i, el tercer, en el coll que separa l’autòdrom de Minivilles i les Cases del Sord, de Sitges. Simultàniament, amb la modificació de pla general (PGOU) es va tramitar un Pla parcial urbanístic que desenvolupava les determinacions de la modificació del PGOU i una actuació singular en sòl no urbanitzable, que complementava la principal, encabint-hi les instal·lacions d’allotjament i serveis pels animals i amples zones d’aparcament de vehicles lleugers i pesants. L’actuació singular afectava 9,5 hes de vinya i part dels boscos de Can Baró de la Cabreta i Santa Bàrbara, fins a la Carrerada.

EL FALLO ÉS CLAR I CONTUNDENT NOMÉS UNA LECTURA INTERESSADA DE LES RAONS PER LES QUALS S’ANUL·LA L’ACORD D’APROVACIÓ I INSTRUMENTS DE PLANEJAMENT POT RESTAR IMPORTÀNCIA ALS EFECTES QUE TINDRÀ AQUESTA SENTÈNCIA

Coneguda la sentència, que anul·la un acord de la Comissió d’Urbanisme del Penedès, tant els promotors reals de l’actuació com l’Ajuntament es van afanyar a restar-hi importància perquè, segons ells afectava una qüestió de tràmit que seria fàcil de remuntar. Res més fals, el fallo és clar i contundent, traduït al català (ja que, com és habitual, està redactada en l’idioma de l’imperi) diu el següent: «ESTIMO EN PART el recurs contenciós interposat per l’agrupació d’electors Construïm, Capgirem Vilanova i la Geltrú CUP-Amunt, Candidatura d’Unitat Popular i Grup municipal Guanyem Sitges contra l’acord de la Comissió d’Urbanisme del Penedès de 8 de maig de 2020, que va aprovar definitivament la Modificació puntual del Pla general d’ordenació de Sant Pere de Ribes (MPPGOU) a l’àmbit de l’autòdrom Terramar. Acord i instrument de planejament que ANUL·LEM i deixem sense efecte jurídic en els assenyalats termes per haver estat dictada per òrgan manifestament incompetent, per infringir la jerarquia i coherència que ha de mantenir amb les disposicions del Pla Territorial Metropolità de Barcelona i per manca de funcionalitat dels espais lliures i zones verdes que delimita. La resta de la demanda la desestima».

Només una lectura interessada de les raons per les quals s’anul·la l’acord d’aprovació i instruments de planejament pot restar importància als efectes que té la sentència. L’adopció d’un acord per un òrgan manifestament incompetent per fer-ho, és una de les CAUSES DE NUL·LITAT DE PLE DRET previstes per l’art 47 de la Llei de Procediment Administratiu Comú. La nul·litat de ple dret no es limita a l’acta que s’anul·la, sinó també als que l’hi són derivats com Pla Parcial, Projecte d’Urbanització i Actuació Singular en Sòl no Urbanitzable, tramitats simultàniament. En el cas de les competències per aprovar les modificacions que afecten les zones, és així des de 1972 en què es va legislar per protegir-les de la voràgine urbanitzadora. La resta de motius, «infringir la jerarquia i coherència que ha de mantenir amb les disposicions del Pla Territorial Metropolità de Barcelona i per manca de funcionalitat dels espais lliures i zones verdes que delimita» haguessin estat tan sol motiu d’anul·lació. Però la incompetència manifesta de la Comissió d’Urbanisme del Penedès va ser suficient per arrossegar la resta. Tret que la part impugnada presentés Recurs de Cassació, i el guanyés, qualsevol «nova» actuació que es volgués dur a terme hauria de tramitar-se patint de zero. Pel que l’hipotètic contingut d’aquesta suposada actuació hauria de tenir en compte la part menys transcendent de la sentència arrossegada pel motiu de nul·litat de ple dret.

La part desestimada de la demanda detallada en la sentència no retalla la victòria aconseguida i es pot entendre com un «avís a navegants». Denegava la impugnació indirecta del Pla general de 2002, encara vigent en l’àmbit que ens ocupa, i donava per bona la rehabilitació dels terminis administratius suspesos per efecte de la declaració de l’estat d’alarma derivat de la pandèmia. Aquesta segona part no admesa, en ser declarada nul·la la MPPGOU junt amb els documents aprovats, no té cap transcendència. Tot el contrari del que passa amb el que s’ha anomenat impugnació indirecta. De forma indirecta, la demanda impugnava el mateix Pla general de Sant Pere de Ribes, de 2001, respecte de la classificació com a sòl urbanitzable no sectorialitzat dels terrenys del Bosc de Can Baró i la massa arbrada del Clot d’en Sidós que, junt amb l’autòdrom, els atorgava la clau 17.2 corresponent a sòl urbanitzable no programat. Les raons al·ludides per la impugnació eren que el terreny superava la màxima pendent permesa per al sòl urbanitzable i l’afectació de zones boscoses que, en aplicació de la vigent quan es va aprovar el pla, no podien ser urbanitzades. La principal raó expressada pel tribunal per denegar la impugnació indirecta va ser el llarg temps transcorregut des de l’aprovació del Pla general, l’any 2002, que el tribunal entenia havia estat temps molt més que suficient per revisar el pla.

LA TRANSPARÈNCIA EN LES ACTUACIONS URBANÍSTIQUES I DISPOSAR D’UNA INFORMACIÓ VERAÇ I ASSEQUIBLE SÓN DUES DE LES PREMISSES BÀSIQUES PER GARANTIR LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA, TAL COM DIU LA LLEI URBANÍSTICA DE CATALUNYA. ES TRACTAVA D’UNA MODIFICACIÓ PUNTUAL AGAFADA AMB AGULLES.

El sentit que el tribunal utilitza per qualificar de manifestament incompetent l’òrgan que va aprovar la modificació, potser caldria traslladar-lo a la qüestió tècnica. La Comissió Territorial d’Urbanisme de la Vegueria del Penedès, que en paraules d’un destacat ecologista de la comarca funciona de forma hermètica, va tenir el trist honor d’estrenar-se en la sessió que va aprovar la modificació anul·lada. Atès el garbuix d’instruments de planejament i de l’actuació urbanística singular i la barreja de plànols i conceptes que apila l’expedient, a ningú l’hi pot estranyar que promotors, ajuntament i generalitat haguessin fet passar gat per llebre en el plec presentat a la Comissió d’Urbanisme. El document aprovat (ara ja anul·lat) barreja els documents de la modificació de pla general, amb els del pla parcial, tramitat simultàniament, que la desenvolupava. L’actuació singular en un sòl no urbanitzable que era objecte de protecció per més d’un pla de rang superior al general, formava part indestriable de l’entramat de l’actuació administrativa. A l’incloure la modificació d’una zona verda, l’actuació de «tres en un» obligava al fet que la modificació de pla havia de ser aprovada pel Conseller de Territori, previ informe de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya.

MOTIUS PER LA REVISIÓ DEL PLA GENERAL N’HI HA MOLTS, COM ES DIU EN LA SENTÈNCIA. EL PRINCIPAL ÉS QUE HAN PASSAT MOLTS ANYS DEL TERMINI DE REVISIÓ

La desestimació de la resta de la demanda, que afecta la impugnació indirecta del vigent PGOU de 2002, té com a resultat que es mantenen les determinacions del vigent pla general, de 2002, respecte a la classificació del sector 17.2 com a sòl urbanitzable no sectorialitzat, i la regulació del sòl no urbanitzable tal com ho fa l’actual pla. Vistos els considerants de la sentència, qualsevol iniciativa de planejament ha de considerar la plena vigència de les determinacions de l’Art. 516 de les normes urbanístiques del pla general i, a més, si no vol ser impugnat, haurà de tenir en compte les consideracions que inclou la sentència amb relació a les zones boscoses, els terrenys amb pendent superior al 20%, a les proteccions aplicables al sòl no urbanitzable que conté el Pla Territorial Parcial Metropolità de Barcelona que protegeix la zona de vinya i allò que determina el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya i la regulació dels espais que pertanyen a la xarxa europea Natura 2.000. A més per raons de dolorosa actualitat, haurà de respectar tot allò que fa referència al sòl inundable.

La transparència en les actuacions urbanístiques i disposar d’una informació veraç i assequible són dues de les premis ses bàsiques per garantir la participació pública tal com exigeix l’art 8 de la Llei Urbanística de Catalunya. L’escassa i poc rigorosa informació oficial amb relació a la sentència contrasta amb l’allau informativa que va rebre la ciutadania durant el procés de formació i tramitació de la «modificació puntual» del pla general, i allò que l’acompanyava, ara anul·lada. Es tractava d’una modificació puntual agafada amb agulles, amb un contingut molt superior al que permetria considerar-la com a modificació puntual. L’àmbit de l’actuació és molt superior al que confessa el document anul·lat, atès que les normes urbanístiques canvien articles de les que afecten els usos del sòl no urbanitzable sense crear noves classes de sòl a les que aplicar els referits canvis, ni tan sols fan diferència entre els sòls protegits per tal d’establir una nova relació biunívoca entre zona i ús del sòl. Per tant, es tractava d’una modificació puntual que afectava la pràctica totalitat del sòl no urbanitzable del municipi i al seu sistema de protecció.

Com a conclusió, per reprendre l’actuació urbanística en aquest sector, a part de la possibilitat de presentar Recurs de Cassació contra la Sentència i aconseguir la seva anul·lació per tornar les coses al punt al qual s’havia arribat abans de la Sentència de 31-10 de 2024, (fet que requeriria temps i diners. Possiblement pagats amb els impostos de tots a través de la Diputació) s’entreveuen dos itineraris possibles: 1) la Revisió del Pla General, que tindria com a resultat un nou pla general amb noves regles de joc pel territori, més d’acord amb allò que ha proposat l’ajuntament, o 2) desenvolupar el pla general vigent seguint les seves determinacions. En ambdós casos, la iniciativa qualsevol d’aquestes dues actuacions és pública i correspon a l’ajuntament. Motius per la revisió del pla general n’hi ha molts, com es diu en la sentència. El principal és que han passat molts anys des que es va complir el termini de revisió fixat pel pla; un segon motiu, no menys important, és que des de la seva aprovació (i fins i tot abans) han aparegut nous requeriments, sobretot ambientals, que deixen desfasades algunes de les seves determinacions i, tercer, com demostra la modificació anul·lada difereixen en la matèria de classificació del sòl i sistemes generals. Si s’opta per mantenir el vigent pla general, tret que es torní a optar per un tipus de document (no previst en la llei) que superposi modificació puntual i allò que se’ls acudeixi, l’ajuntament s’haurà d’atendre allò que preveu l’article 516 de les normes urbanístiques del PGOU que estableix les condicions de desenvolupament del sòl urbanitzable no delimitat mitjançant un Pla parcial de delimitació o un Programa d’actuació urbanística seguit d’un Pla parcial d’ordenació urbana. Ara bé, si l’actual pla general no es modifica, s’haurà d’aplicar l’article 516 de la normativa urbanística del PGOU que es reprodueix a continuació:

DES DE L’APROVACIÓ DEL PLA HAN APAREGUT NOUS REQUERIMENTS, SOBRETOT AMBIENTALS, QUE DEIXEN DESFASADES ALGUNES DE LES SEVES DETERMINACIONS

Decoració indiana
El gràfic reprodueix la part del plànol de classificació del sòl del PGOU que inclou el sector urbanitzable no delimitat de l’autòdrom (ratllat) i el seu entorn no urbanitzable protegit en les modalitats agrícola (SRP-3), paisatgístic (SRP-2) i ambiental (SRP-4). Inclou, també, part del sòl urbà de Rocamar, Minivilles, Les Torres i Vallpineda.

Desenvolupament del sòl urbanitzable no sectorialitzat. Contingut de l’Art. 516 de les NNUU del PGOU
1. La resta del sòl urbanitzable (el no delimitat) inclou la finca de l’Autòdrom, una part del bosc de Can Baró de la Cabreta i una franja d’uns 100 m d’ample fins al terme municipal de Sitges. La seva superfície total és de 507.450 m2. (En la MPPGO la superfície del sector de sòl urbanitzable sectorialitzat, SUP 17.2, és de 581.791 m2 a la que si ha de sumar 95.454 m2 de l’actuació singular en sòl no urbanitzable, en realitat el sòl afectat és no urbanitzable protegit. En total, la superfície ocupada per l’actuació era de 677.245 m2). 2. El desenvolupament urbanístic d’aquest territori requerirà l’aprovació d’un Programa d’actuació urbanística, PAU, o l’instrument que correspongui. 3. Els estàndards que aquest PAU haurà de considerar com a mínims seran els següents: a) Relació sòl privat/superfície total del sector: 0,40 m2/m2. (la relació adoptada en la modificació és del 60% en el sector SUP-17.2 i del 100% en l’actuació singular en sòl no urbanitzable. Si ponderem les relacions privat total del pla parcial i l’actuació singular el resultat és del 65%). b) Màxima edificabilitat bruta: 0,18 m2 sostre/m2 sòl. (sense comptar les dues masies, les edificabilitats son: dins el sector SUP-17.2, de 0,03; en sòl no urbanitzable 0,16 i en el conjunt 0,05, tot en sostre/m2 sòl. En tot cas, molt inferior al que permet el vigent PGOU). 4. Per evitar l’excessiu fraccionament del territori, es fixa un únic sector. 5. El planejament que es desenvolupi haurà de tenir en compte els elements de masia de l’Autòdrom coneguda com a Clot dels Frares (69e) i l’edificació del Clot de Sidós (43c), incorporant-los als sistemes generals que defineixi. Tanmateix haurà de tenir cura del manteniment de l’Autòdrom. (s’incompleix totalment aquesta prescripció és total). 6. S’haurà de preveure també la construcció de sengles ponts sobre la riera de Ribes, garantint l’accés des de l’actual carretera C-246 al sector i establir una bona conjunció urbanística amb el Sector de Rocamar. (costosa pels promotors, però necessària en cas d’inundació, s’incompleix). 7. L’ús prioritari serà d’un Parc Temàtic o un altre pol dinamitzador d’activitats econòmic- turístiques. Els usos compatibles amb el desenvolupament sectorial d’aquesta resta de sòl urbanitzable seran: A) El terciari, admetent-se el d’oficines, inclòs també el comercial que estigui compost per empreses o entitats diferenciades que ocupin superfícies construïdes no superiors a les admeses legalment en cada moment. B) Tot tipus d’equipaments privats: esportiu, lúdic, educatiu, sanitari. C) Equipament turístic i establiments d’hoteleria.» Quantitativament, dins el recinte de l’autòdrom, amb la modificació, es compleixen els paràmetres del PGOU. El que no complia són les condicions qualitatives que imposa el pla general en matèria d’equipaments a incorporar als sistemes generals del municipi ni les que han de complir els accessos per a travessar les rieres. Els dos ponts del PGOU, se substituïen per sengles guals que d’una forma o altra afectarien el pas de l’aigua. El que pretén el pla general en posar condicions per la urbanització, és limitar l’increment en la renda d’un sòl que transmuta l’actual ús agrícola en urbà. Mantenint l’estratègia del pla general de 1982, el primer en democràcia, que consisteix a fixar contrapartides urbanístiques a la mutació del sòl rústic en urbà. En aquest cas, a més de la cessió obligatòria i gratuïta del 15% d’aprofitament urbanístic que determina la llei i les condicions detallades en els punts 5 i 6 de l’article 516 de la normativa del pla general. En altres paraules, es posa un límit a l’increment de la renda del sòl que per efecte de vasos comunicants repercuteix de forma indirecta en el valor del sòl, especialment l’agrícola. No hi ha dubte que aquesta és una eina poderosa de política d’habitatge i sòl sobre la que l’ajuntament hauria de reflexionar. La resposta donada per la propietat del sòl i els promotors de l’actuació quant als escassos beneficis que s’obtindrien si s’aplica l’actual planejament per justificar la proposta agressiva amb el medi i el paisatge que la sentència ha anul·lat xoca frontalment amb els articles 33 i 47 de la Constitució espanyola amb relació a la funció social de la propietat i els mecanismes que han d’adoptar els poders públics per evitar l’especulació i garantir l’accés a un habitatge digne i assequible. Algú podrà titllar com a demagògic el paràgraf anterior, però és el que diu la Constitució d’un estat que no em fa gaire el pes. Una avaluació aproximada de l’augment del valor del terreny a partir de les seves estimacions, i consultats experts immobiliaris de l’entorn, permet afirmar que el valor agrícola de la finca (el valor inicial urbanístic) es multiplicaria per més de 50. Això, i no el suposat afany de crear llocs d’ocupació, explica la confluència d’interessos en la proposta anul·lada.

Si has pogut llegir aquest article de manera gratuïta és gràcies als subscriptors

Fes-te’n subscriptor i construeix el mitjà de comunicació independent, crític i rigorós que els veïns i les veïnes de Sant Pere de Ribes necessitem.