Què transmets escrivint que no puguis expressar de cap altra manera?
A mi m’agrada molt parlar i, tot i que he anat llegint a mesura que m’he anat fent gran, vinc d’un món on l’art no era present, ni s’hi tenia accés ni hi tenia valor. Vinc d’un món rural, d’una vida dura on l’única cosa que tenia a l’abast a nivell d’expressió una mica més profunda era escriure. I segurament de manera innata, m’ha estat fàcil escriure i m’ha acostat a la reflexió.
Quina és la font d’inspiració dels teus personatges, del fet inspirador?
El que em proposo és sobre què vull parlar, allò que m’ancori per anar-hi furgant. Per als filòlegs la llengua és un centre d’atenció constant, per tant, també estem pendents del que diu la gent. Paro molta atenció a les converses que sento i d’aquí em neixen moltes coses a explicar. La llengua oral és un centre d’interès a què puc vincular altres temes. Prestigiar la llengua oral és un motor per buscar històries. En poesia, a mi m’agrada entendre-la, que sigui una conversa entre el que em diu l’autor i el que jo capto. Perquè hi pugui haver un missatge potent cal entendre el poema. Per tant, també busco que el que escric s’entengui.
D’on neixen les teves històries, on viatja el teu cap per crear-les?
És un llibre en què hi ha un treball de reflexió molt important. Jo he construït el meu model de llengua amb criteris filològics i soc exigent per usar-lo de manera coherent. De fet, hi ha un missatge molt particular, com una veu oral que mostra el valor de la variació interna, de la diversitat que tenim dins del nostre espai cultural i lingüístic. També l’aposta per escriure des d’una perifèria geogràfica, com un reconeixement a una identitat difusa.
La conversa es fa molt més llarga i la Teresa em ressalta que en Paraules alades l’interès no són les paraules en si, si no la reflexió, que les paraules són una excusa. Una excusa per parlar de la idea central sobre la qual pivoten els seus textos: el valor de la paraula oral i del registre col·loquial. El valor de les maneres de dir i expressar a través del dialecte propi. Ens sobren paraules i ens falta temps, l’agulla del rellotge no dona treva i cal acabar. Marxo a casa fent un passeig en una nit que ha començat sent vespre i no em trec de la pell les terres de l’Ebre, les paraules que posen en valor els silencis i la veu dolça d’una dona que estima la llengua i les veus que li donen forma. Mare, he perdut la veu/ Ara, com callaré?
sssshhhhhtttt!